Dissabte passat va fer noranta anys del cop d’estat del 17 i el 18 de juliol de 1936. Noranta anys —i els vestigis que encara en queden— no són una efemèride: exigeixen una pregunta. I la pregunta no és què va passar aleshores —això ho sabem, encara que l’Estat s’hagi esforçat tant a ocultar-ho—, sinó què en queda avui. La meva resposta, que intentaré argumentar, és incòmoda, sobretot per als que els incomoda el conflicte: en queda l’estructura.

Convé recordar l’itinerari sencer. El cop va fracassar a Catalunya i a mitja península gràcies a la resistència popular, va degenerar en tres anys de guerra i va desembocar en quaranta anys de dictadura. El 1975 va morir el dictador. El règim franquista, no. Perquè els règims no moren al llit de qui ha estat dictador: es desmantellen o es perpetuen. La comparació amb Portugal resulta demolidora. El 1974, la Revolució dels Clavells no es va limitar a canviar la constitució: va dissoldre la policia política, va depurar l’aparell de l’Estat, va sanejar l’exèrcit i la judicatura. Va fer, en definitiva, allò que qualsevol transició digna d’aquest nom ha de fer: assegurar-se que les estructures del vell règim no sobrevisquessin a la dictadura.

A Espanya es va fer exactament el contrari, per bé que els exegetes de la Transició —aquest gènere literari tan subvencionat i rendible— encara la presentin com a modèlica. L’exèrcit franquista va continuar sent l’exèrcit, i ho va demostrar amb tancs el febrer de 1981. Només l’ingrés a l’OTAN va provocar un canvi real. L’administració franquista va continuar sent l’administració i els funcionaris d’alt rang no van ser depurats. I la judicatura franquista va continuar sent la judicatura: el gener de 1977, el mateix decret que suprimia el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) creava l’Audiència Nacional, sovint amb continuïtat de personal i, el que és pitjor, de cultura. Ningú tampoc no va ser depurat. Ningú no va haver de retre comptes davant la llei o un tribunal internacional. La llei d’amnistia d’octubre de 1977 —quina ironia, vista des d’avui— va ser aplicada amb diligència exemplar en allò que garantia la impunitat dels torturadors i dels servidors de la dictadura. A aquella amnistia, la del règim, cap jutge no s’hi va resistir mai. El franquisme, en definitiva, no va caure: va opositar per retenir el poder.

No cal que ho denunciï un independentista. Ho va escriure, l’estiu de 1999 a El País, Gregorio Peces-Barba, pare de la Constitució, socialista, rector de la Carlos III, i a qui ningú no pot atribuir deslleialtat al sistema que ell mateix va ajudar a fundar. En un article titulat «El poder de los jueces», Peces-Barba descrivia un poder judicial que disputava espai a les Corts i a les lleis, amb desviacions greus que transmetien una sensació d’arbitrarietat, de manca de límits i d’impunitat; un corporativisme creixent que tractava els abusos dels seus amb «benevolència i comprensió irritants», sense possibilitat de control extern; una formació memorística d’opositor, tècnics de la norma —si bé de vegades, afirmava Peces-Barba, eren analfabets de la vida i dels processos històrics—; causes generals obertes contra persones de notorietat pública partint d’una presumpció de culpabilitat; i jutges i fiscals extravagants, amb afany de protagonisme i la convicció que només ells podien corregir les misèries humanes. I advertia: si això no es rectificava, «estaríamos en el túnel del tiempo», tornant a situacions contra les quals es van alçar les idees que van construir la llibertat dels moderns.

Peces-Barba ens parla des de l’any 1999. Si visqués, podria tornar a escriure l’article. El 1977 vam entrar en un túnel. I amb els anys s’ha constatat que el túnel desemboca on desemboquen tots els túnels de l’Estat espanyol: a Catalunya. La instrucció prospectiva contra tot un moviment polític, l’independentisme; l’acusació de terrorisme contra activistes que tallaven carreteres; la presó preventiva com a càstig anticipat; la doctrina inventada ad hoc per excloure de l’aplicació de l’amnistia Puigdemont i altres dirigents polítics. Tot el que Peces-Barba descrivia com a patologia, nosaltres ho hem conegut com a mètode. El càncer no es guareix ni amb aspirines ni amb bona voluntat.

I no cal creure’m a mi: aquesta setmana Europa ha parlat dues vegades sobre Espanya en quaranta-vuit hores. La segona, el divendres 17, amb l’informe anual de la Comissió Europea sobre l’Estat de dret, que amb la cortesia burocràtica de Brussel·les torna a demanar el que fa anys que demana i mai no arriba: que els jutges no siguin triats per la política, com recomana la Comissió de Venècia; que el fiscal general de l’Estat no depengui del cicle polític del Govern; que es controlin de debò els alts càrrecs, els patrimonis i els lobbys; que els grans casos de corrupció no s’eternitzin. «Avenços limitats», destaca l’informe, dues vegades. I una dada que ho corona: el 92% dels espanyols considera que la corrupció està estesa arreu de l’Estat, quan la mitjana europea és del 71%. No és casualitat: el franquisme també va ser això, un règim on el poder i el negoci eren la mateixa cosa, sense premsa ni tribunals que demanessin comptes. Quan no es depura l’estructura, tampoc no es depura la cultura. Brussel·les en diu «recomanacions pendents»; jo en dic rèmores.

El dia abans, el dijous 16, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) també s’havia pronunciat sobre Espanya i va tancar el debat jurídic sobre la llei d’amnistia. La Gran Sala ho va sentenciar sense embuts: amnistiar les responsabilitats comptables del procés no s’oposa al dret de la Unió, perquè els fons no provenien del pressupost europeu ni hi estaven destinats; i la reducció hipotètica de la contribució espanyola en cas d’independència no afecta els interessos financers de la Unió —seria, escriu el Tribunal amb una fredor exquisida, el simple «corol·lari» que un territori deixés d’estar sotmès als Tractats. Ni tan sols el procediment exprés de dos mesos, que escandalitzava tant el Tribunal de Cuentas, contradiu el dret europeu: forma part, diu Luxemburg, de la naturalesa mateixa d’una amnistia. I l’únic retret que la sentència fa a la llei és revelador: el TJUE només l’esmena en allò que fa referència al mecanisme de diàleg —cap tribunal no pot ser obligat a resoldre mentre esperi resposta d’una prejudicial. Doncs bé: Luxemburg ja ha respost. L’última escletxa s’ha tancat sola —llevat que el Suprem assagi la maniobra dilatòria d’una nova prejudicial sense recorregut, que ja no seria dret sinó filibusterisme togat— i el rellotge dels dos mesos ja ha començat a córrer.

Gonzalo Boye, en l’entrevista de divendres i dissabte a El Punt Avui, resumia la batalla judicial amb la precisió de qui l’ha guanyada: el debat jurídic està tancat del tot —el polític, no—, la sentència és contundent, sòlida i amb una vocació explícita de tancar la qüestió d’una vegada, i el missatge de Luxemburg als jutges espanyols no admet gaire exegesi: que no hi tornin. Preguntat per la persistència de Llarena a castigar l’1-O, Boye responia amb una ironia que és tota una radiografia: potser és que encara no han tingut temps de llegir-se la sentència. I hi deixava anar una observació que val per tot un tractat de dret comparat: en tota la sentència no hi ha ni un sol adjectiu que desqualifiqui el referèndum de l’1 d’octubre. És literalment així: l’única vegada que hi apareix l’expressió «referèndum il·legal» és quan la sentència reprodueix el que al·leguen els acusadors. Quan el Tribunal parla amb veu pròpia, descriu fets; no els adjectiva. Als tribunals espanyols, en canvi, l’adjectiu sempre ha arribat abans que el fet. L’opinió abans que la prova.

Cal ser lúcids, per tant; perquè la lucidesa és l’única lleialtat que devem a la nostra gent. La sentència desarma jurídicament la rebel·lió togada: si el Suprem persisteix, ja no desobeirà només una llei de les Corts avalada pel Constitucional, sinó que es confrontarà obertament amb el dret europeu. Però desarmar no és executar. I la prova és que no han necessitat ni vint-i-quatre hores per demostrar-ho: el Suprem ja ha fet saber que manté l’ordre de detenció contra el president Puigdemont, amb l’argument que Luxemburg no hauria examinat la seva exclusió per malversació. La sentència encara era calenta i ja li buscaven l’escletxa. Europa pot dir que la llei és impecable, però no vindrà a aplicar-la. La clau de la cel·la —o de l’exili— continua a la butxaca dels mateixos que fa nou anys que la fan servir. Aquesta és la debilitat estructural de tot plegat: que el compliment d’una llei depengui de la voluntat d’un poder que no ha estat mai depurat, que no ret comptes a ningú i que es reprodueix per cooptació corporativa. Tot són rèmores, i les rèmores tenen noranta anys.

La resistència judicial a l’amnistia no és una anomalia del sistema; és el sistema mostrant la seva genealogia. El poder judicial espanyol no ha estat sanejat mai. Va aplicar amb entusiasme l’amnistia de 1977 perquè, en realitat, els seus membres se’n van aprofitar, i avui saboteja amb el mateix entusiasme la de 2024. No és una contradicció: és una demostració de coherència política. La coherència d’una estructura que va néixer per protegir un ordre i que, noranta anys després del cop d’estat que el va fundar, encara el protegeix.

Dissabte hi va haver qui va commemorar el 18 de juliol descaradament (l’extrema dreta reviscuda) i qui va preferir no remenar l’olla, encara que es beneficiï de la impunitat dels primers. Em quedo amb la lliçó del 1936 que l’Estat no ha après mai: aquell alçament militar va fracassar a Catalunya perquè la gent va sortir a defensar la democràcia al carrer amb les armes (amb tots els excessos que van acompanyar aquella resistència). La del 2017 va sortir al carrer per defensar les urnes amb el propi cos. El 1936 es va resistir tres anys. El 2017 tot va ser més efímer. Però perdre sempre té un cost. La feina pendent és, ara, la mateixa d’aleshores: desmantellar allò que mai no va ser desmantellat. I l’eina també és la mateixa: la voluntat democràtica d’un poble que no ha renunciat —ni renunciarà— a decidir el seu futur votant. Trigarà menys o trigarà més, però acabarà passant.