La badia de Lüderitz és la porta africana surrealista a la fi del món. Neix en un punt on xoquen el desert del Namib i l’oceà Atlàntic, entre dunes i roques fosques esculpides pels embats de les onades i les fuetades del vent. Carregada de passat, latent en el present. I de paisatges en un sol quadre. A primera hora, si hi ha boira, el cel sembla pintat per Caspar David Friedrich; a mig matí, si apareixen raigs de sol, són les visions enceses de Turner; al capvespre, els cels hipnòtics i inestables de Van Gogh; i a la nit, els surrealistes i inquietants de René Magritte.

A Lüderitz pots viure en un sol dia les quatre estacions de l’any i la història de la pintura. No és en va que ací col·lideixen mons radicalment antagònics: l’oceà i el desert, la modernitat i el paleolític, el luteranisme i l’animisme, i, per damunt de tot, la vida i la mort, o l’espoliació colonial i el genocidi dels names i els herero, els pobladors originals d’aquesta finestra a la fi del món.

Hi ha llagostes i ostres, algues suculentes, fred, vent, diamants, i un sol espatarrant que quan apareix rebenta les roques i fulmina les serps i les hienes. L’escenari del centre d’aquesta ciutat portuària et transporta als inicis del colonialisme alemany, al segle XIX. Hi ha magatzems portuaris de sobrietat holandesa i alemanya, palauets d’estil Baviera, esglésies entre victorianes i art-déco i, més enllà, sempre més enllà, els barris pobres dels negres, que han anat guanyant terreny, pam a pam, al desert del Namib. Entre les aigües gelades de l’oceà i l’aridesa torrefacta de les arenes del desert, hi ha un museu a cel obert.

El comerç de guano i el precedent del nazisme

Aquesta ciutat portuària deu el seu nom a un alemany de Bremen anomenat Adolf Lüderitz, especialitzat en el comerç de guano, que recollia a les costes africanes i venia a Europa. A les costes salvatges de Namíbia, hi ha grans colònies de cormorans i més espècies marines, com ara pelicans i flamencs, i també foques i lleons marins. Actualment, són d’interès sobretot per als científics i els amants de la naturalesa, però, antigament, amb tones i tones dels seus excrements es feia guano, un fertilitzant orgànic de primera qualitat que, avui, en menor escala, encara és negoci.

El 1883 Adolf Lüderitz va signar un tractat amb el cap nama Josep Fredericks en què s’assegurava les terres de vuit quilòmetres al voltant de la badia de Lüderitz en canvi de cent lliures esterlines i dos-cents fusells. En un principi, el canceller alemany Otto Von Bismarck no estava gaire interessat en aquelles terres, tot i que, per recomanació del comerciant de guano, va declarar l’Àfrica Sud-occidental protectorat del Reich alemany. Així ho feren. El primer governador de la colònia va ser el doctor Ernest Göring, pare del líder nazi Herman Göring, que es va suïcidar amb cianur a la seva cel·la durant del procés de Nuremberg.

No es pot culpar el doctor Göring pare d’haver instigat el genocidi dels herero i els nama, atès que va succeir anys després del seu mandat, quan les tropes alemanyes, comandades pel general Lothar von Trotta, van conquerir el país i entre el 1905 i el 1908 causaren el genocidi, reconegut l’any 2021 pel govern alemany, de 65.000 hereros, dos terços de la població d’aquesta ètnia, i 10.000 names, la meitat de la població.

En canvi, sí que és cert que el doctor Göering pare, com moltes personalitats destacades, estava ideològicament identificat amb les idees racistes i supremacistes del segle XIX alemany, que evolucionaren dràsticament al XX, i de les quals el seu fill fou un dels màxims impulsors i responsables.

Segons el doctor en dret internacional Juan R. Àlvarez Cobelas (El genocidio alemán en Namibia, Última Línea, 2023): “Durant el II Reich es va anar definint un marc conceptual (que englobava també la ideologia colonial alemanya) que, tot i que encara no es podia parlar de ‘enginyeria biopolítica’, sí que portaria en darrer terme a l’extermini de grups humans sencers durant el període nazi. Una concepció de la societat com un organisme biològicament viu i complex que és atacat per organismes estranys i que s’ha de defensar.”

Els fonaments ideològics del racisme alemany exterminador es van posar en pràctica a Namíbia a començament del segle XX. I Shark Island, al port de Lüderitz, és un dels llocs d’aquells fets que, encara avui, és objecte de polèmica política i reivindicació de la memòria de les víctimes i la dignificació de la seva història.

 

Una pista de bitlles alemanya al mig del desert (fotografia: X. Montanyà).

Lüderitz i Palestina, dos models arquetípics de genocidi

Cada 12 d’abril es fa a Lüderitz el Genocide Memorial Walk, una marxa cerimonial en honor dels ancestres víctimes de la Schutztruppe, les tropes colonials alemanyes.

L’organitza la Nama Tradicional Leaders Asociation (NTLA), que, juntament amb l’Ovaherero Tradicional Authority (OTA), ha signat una declaració de suport incondicional a la demanda feta per Sud-àfrica contra l’estat d’Israel per genocidi davant el Tribunal Internacional de Justícia. En la seva declaració, afirmen: “Nosaltres, els pobles nama i ovaherero, coneixem prou bé la relació entre el colonialisme d’assentament i el genocidi, i la forma en què el genocidi emergeix com a conseqüència directa i culminació d’un violent colonialisme d’assentament.”

De fet, la comparació metodològica entre els genocides alemanys de començament del XX a Namíbia i els genocides israelians actuals a Palestina, l’ha estudiat a fons l’arquitecte Eyal Weizman (Haifa, 1970), expert en els assentaments israelians a Cisjordània i director del Centre for Research Architecture, al Goldsmith College de la Universitat de Londres. És director de Forensic Architecture, en vaig parlar en aquest article en què comentava el llibre Genocidios (Galaxia Gutenberg) de Julia Nueno Guitart.

La relatora especial de l’ONU a Palestina, Francesca Albanese, a Quan el món dorm (Tigre de Paper, 2026), elogia el treball comparatiu entre Namíbia i Palestina d’Eyal Weizman en aquests termes: “En ambdós casos, l’Eyal explica que va trobar el mateix esquema, basat en la destrucció del territori i les condicions de vida com a mitjà d’extermini. La violència no només s’infligeix directament als éssers humans, sinó també a l’entorn que els sosté: els hospitals, les escoles, les comunitats i els llocs de culte.”

I continua: “El genocidi de què parla l’Eyal és una mena de model arquetípic de l’eliminació de l’altre. És la massacre d’un cos per tots els mitjans possibles, entre els quals, la destrucció espacial. Si per matar un cos n’hi ha prou amb les bales, per matar un poble cal molt més: s’han d’activar tots els mitjans disponibles a fi que aquest cos col·lectiu es buidi, s’aniquili, encara que continuï movent-se.”

Un incís. Eyal Weizman va rebre fa uns dies una llarga ovació al Congrés Mundial d’Arquitectes UIA 2026 que es fa al CCIB de Barcelona. Hi va exposar els estudis de Forensic Architecture sobre el genocidi que Israel comet a Gaza i va mostrar la fotografia d’una furgoneta plena de documents que el seu estudi envia al Tribunal Internacional de Justícia. Part de la documentació es pot veure a l’exposició de les Tres Xemeneies.

Shark Island, escenari del genocidi dels nama

La Schulztruppe, seguint escrupolosament l’ordre d’extermini de Von Trotta, va massacrar hereros i names amb fusells i canons, però també va posar en pràctica unes altres tècniques, com ara la deportació, l’enverinament de pous, el confinament mortal al desert del Kalahari i en camps de concentració per explotar-los econòmicament com a mà d’obra per a construir carreteres, ferrocarrils, granges i dependències de  l’administració colonial. En aquests camps, més de la meitat dels presoners van morir en el primer any de captiveri, com explica Eyal Weizman a Genocidios.

El de Shark Island, una tètrica formació rocosa que tanca el port de Lüderitz, va ser un d’aquests camps d’extermini experimentals dels alemanys. A Shark Island, explica Weyzman, mataven de fam els presoners, els apallissaven, els violaven i els executaven. Obligaven les dones a bullir els caps tallats dels executats i a rascar la carn de l’os amb un vidre per enviar els cranis nets i polits a universitats, museus i col·leccions antropològiques a Alemanya. Després del reconeixent del genocidi l’any 2021, el govern alemany ha col·laborat per repatriar a Namíbia moltes d’aquests calaveres robades “per a la ciència”.

Els descendents dels supervivents consideren Shark Island el primer camp d’extermini del segle XX. Allà, hi va morir el 80% dels presoners. Però a Namíbia n’hi havia uns quants més, de camps, tal com comprovaré aviat a Swakopmund.

El menyspreu per les víctimes encara és viu i actiu més enllà de les declaracions polítiques. A Shark Island els names ho saben prou. Han hagut de lluitar i manifestar-se per aconseguir que les autoritats deneguessin permisos d’acampada, amb dret de barbacoa, lavabos i dutxes, sobre la terra en què els seus avantpassats van ser aniquilats i soterrats en fosses. Els ha costat anys, però ho han aconseguit. De moment. Perquè les instal·lacions, com he pogut comprovar, encara hi són.

És ben clar que el poder alemany a Lüderitz, com a tot el país, té el seu particular sentit de la història. En la zona que avui queda del camp de Shark Island, hi ha monuments a les víctimes del genocidi, però també plaques d’homenatge i honors als militars colonials alemanys culpables de les atrocitats.

A més a més, s’hi afegeix un problema greu per al futur de la conservació d’aquest lloc de memòria: el govern de Namíbia ha signat un acord amb la Unió Europea per a establir a la regió de Lüderitz grans plantes d’hidrogen verd, que no tan sols són una amenaça per a l’equilibri ecològic de l’oceà, la indústria pesquera de la ciutat i els llocs de feina de la gent, sinó que podria significar la fi de Shark Island, la desaparició definitiva del lloc de memòria del genocidi. Ja no en quedaria cap rastre.

És el colonialisme permès actual, el mateix de sempre, els beneficis per als europeus, i els inconvenients, alguns fatals, per als africans. Ho demostra clarament l’origen de l’empresa impulsora del projecte, Hyphen Hydrogen Energy (Pty) Ltd., una aliança d’empreses de capital alemany i sud-africà, les dues ex-metròpolis que van sotmetre i explotar Namíbia en el passat, i la continuen explotant en el present.

M’ho expliquen membres de la Nama Tradicional Leaders Asociation (NTLA) i està molt ben analitzat a l’EJAtlas, que dirigeix l’economista ecològic català Joan Martínez-Alier, una eina imprescindible, constantment actualitzada, per a conèixer a fons els llocs de conflicte ecològic i polític del planeta. El mapamundi del moviment internacional per la justícia ambiental.

Els habitants de Kolmanskop van fugir esperitats (fotografia: X. Montanyà).

La febre dels diamants a Kolmanskop

Si el genocidi es va acabar el 1908 quan es van desmuntar els camps de concentració, aquell mateix any va començar un altre nou episodi colonial que capgiraria la història de Namíbia i de Lüderitz: la febre dels diamants.

A les ribes del riu Orange a Sud-àfrica i a les explotacions de guano de les illes costaneres, ja s’hi havien anat trobant diamants esporàdicament. Però el 1908 en van aparèixer a Lüderitz i ben a la vista, a les arenes del desert, quasi a la superfície, al costat de les vies del tren. L’home que va trobar la primera “pedra brillant”, el treballador ferroviari Zacharias Lewala, es va fer famós a la premsa de l’època, però no va obtenir mai cap recompensa en canvi. No podia imaginar, ni de bon tros, què significaria la seva troballa.

Lewala no sabia ni tan sols què era un diamant, i va regalar la pedra brillant al seu superior, August Stauch, que sí que ho sabia. Stauch va muntar de seguida la seva pròpia companyia minera, la Deustche Diamanten Gesellschaft, i va començar a explorar totes les terres dels voltants de Lüderitz. La veu va córrer i, com havia passat a Mèxic en els temps de la febre d’or, una allau de prospectors i aventurers va envair la ciutat.

El govern alemany va establir una zona prohibida, la “Sperrgebiet”, fins a la desembocadura del riu Orange i cent quilòmetres cap a l’interior. I va prohibir les prospeccions independents. El monopoli va passar a mans de la Consolidated Diamonds Mines (CDM), amb seu a Kolmanskop, al desert, prop de Lüderitz, administrada per l’empresa De Beers South Africa. Més tard, es descobriren jaciments diamantífers més importants a la llera de l’Orange i la CDM s’hi va traslladar allà després de la Segona Guerra Mundial.

Kolmanskop va quedar abandonada. Avui és un poble fantasma. Es pot visitar amb precaució, no tota, perquè el desert ha anat envaint i sepultant gran part del que havia estat una ciutat pròspera i moderna. Un exemple impressionant del que feia la riquesa minera colonial en un dels països més pobres el món. Les ruïnes del colonialisme alemany a cel obert, mig abandonades, insegures, perilloses, cau d’alguns turistes despistats durant el dia tòrrid, aïllades i fosques al fred glacial de la nit del Namib.

Les ruïnes tenen una bellesa especial. Sempre m’han atret. Per allò que es veu i per tot allò que no es veu i has d’imaginar. Pel present i l’absent. Paul Valéry deia que l’home ha inventat el poder de les coses absents. A Kolmanskop, impressiona el poder absent, el poder colonial imperial, la solidesa i magnitud, física i espiritual, d’un projecte polític d’enriquiment i espoliació que, com tot colonialisme, no respectava les vides i els drets de les persones sotmeses per la força a viure i gaudir de les seves terres i els seus béns naturals.

Kolmanskop va ser una de les ciutats més modernes i luxoses, construïdes del no-res, enmig del desert. Damunt les runes d’un genocidi, no ho oblidem. Kolmanskop era, i encara és, com un miratge. Abans, esplendorós. Avui, ruïnós i decadent. En un lloc on no hi havia aigua ni plovia, on no es podia conrear res, per la calor tan tòrrida i les violentes tempestes de sorra, s’hi va construir un paradís urbà que va arribar a allotjar quatre-centes persones, en cases de pedra d’estil alemany. Amb habitatges per als treballadors blancs, i barracons per als negres.

Presoners nama i herero (National Archives of Namibia).

Una metàfora exacta del colonialisme

On no hi havia electricitat, hi van construir una central elèctrica i una fàbrica de gel per als refrigeradors dels residents blancs. Un hospital i un pavelló adjunt perquè hi visquessin metges i infermeres. Una carnisseria, una botiga de queviures, una escola i un gimnàs. L’aigua es transportava des de Ciutat del Cap, a mil quilòmetres de distància. El lleure i la diversió també estaven garantits: hi havia un teatre, on actuaven companyies d’òpera alemanyes de prestigi, un casino, una pista de bitlles, amb barra de bar, i, fins i tot, una piscina d’aigua salada.

Cal recordar que, actualment, un segle després, molts namibis encara viuen sense electricitat ni aigua corrent, amb un accés difícil o costós als hospitals.

Els interiors de les cases encara conserven algunes empremtes del passat en els papers pintats, i algunes restes de mobles i banys. Remeten a una esplendor burgesa com la que segurament es vivia a les cases riques de Berlín o Munic. Els habitants se’n van anar, i abandonaren totes les seves pertinences com si haguessin fugit esperitats, quan es va acabar el negoci allà. La majoria van anar amb l’empresa a Orangemund, on hi havia més riquesa diamantífera.

Una metàfora exacta del colonialisme. Les ruïnes de la ciutat que durant dues dècades va ser la més rica de l’Àfrica avui és a punt de ser engolida novament pel desert i tornar al seu veritable origen.

Un dels guardians de l’entrada m’explica que el seu avi hi treballava com a jornaler negre. I li explicava coses. En recorda ben poques, era un nen. Li va fer gràcia que una de les famílies alemanyes tenia un estruç de mascota per als nens. Ara ja no hi ha cap ésser viu. Però a la nit ha vist que, sigil·losament, la comencen a poblar unes hienes que hi troben refugi i, potser, alguna cosa més. “Sempre els deixo trossos de carn en aquell pedrís, lluny de la meva garita, perquè s’alimentin i em deixin en pau. Aquí a la nit no hi ha res en absolut. Ni fantasmes!”, em diu amb els ulls esbatanats.

Avui la companyia sud-africana De Beers Group, que va començar a Kolmanskop al segle passat, és capdavantera al món en el sector dels diamants. En un consorci conjunt a mitges amb el govern de Namíbia, exploren i controlen l’explotació de diamants al país en terra i a l’oceà. Uns quants vaixells de la companyia exploren els fons submarins prop del riu Orange, on durant segles s’han anat dipositant les pedres precioses que els corrents marins han anat escampant per aquestes costes agrestes de Namíbia.