Visolela Rosalinda Namises, a qui alguns anomenen la Rosa Luxemburg de Namíbia, és un punt de referència per a tothom en la història de la lluita per la llibertat. El seu passat en la lluita clandestina, la presó i les lluites pels drets de les dones i els nens l’avalen com un referent moral que lluita avui contra la corrupció i la violència de gènere amb la mateixa tenacitat i valentia amb què va lluitar contra l’opressió colonial i l’apartheid en el passat.

Namises em cita una tarda al cementiri de l’Old Location de Windhoek, on hi ha el monument a les víctimes de la matança de 1959, quan la policia sud-africana de l’apartheid va assassinar a trets tretze ciutadans negres que protestaven contra els traslladats forçats amb violència a Katutura per a convertir l’àrea en un barri de blancs. Quan ens trobem, la primera cosa que fa és portar-me a visitar les tombes dels màrtirs i dedicar-los una salutació de respecte i homenatge. Ells són el testimoni de la nostra conversa.

—Jo vaig néixer aquí, a l’Old Location, filla d’un angolès mulat i una dona damara, el 1958, l’any abans de la matança. El meu cordó umbilical és aquí. La placenta de la meva mare és aquí. La meva àvia vivia aquí. Les meves ties, també. La tomba del meu rebesavi és allà. És un lloc àrid, ple de pedres. Hi havia un riu perillós per als nens. Ens prohibien d’acostar-nos-hi. Aquí vivíem feliços tots en comunitat. Anàvem a l’escola tots junts. Gràcies a això, jo parlo la majoria de les llengües del país. Malgrat l’apartheid, tot era harmonia entre nosaltres. Nosaltres vam haver de deixar aquest lloc per la força per anar a Katutura.

—Quins efectes de l’apartheid recordeu de quan éreu una nena?
—Els vells vivien allà i els joves aquí, per poder anar a treballar a les cases dels blancs. Els alemanys van capturar els nostres avantpassats i els van tancar en reserves per convertir-los en mà d’obra barata. Els sud-africans, després de la Segona Guerra Mundial, van portar les seves lleis. Per viure aquí havies de tenir un passi, si no, no podies anar al centre. I no t’hi podies estar després de les sis. Els passis ens van prohibir de fer moltes coses. La policia també feia ràtzies per descobrir on les famílies amagaven l’alcohol casolà o la cervesa. En feien de mel, de formigues, de moltes coses… Era molt saludable, però la policia bòer ens escorcollava les cases i la llençava.

—Fins que va esclatar la protesta del 1959.
—Sí. El que jo avui et vull explicar és que la revolució va començar en aquest lloc. Un dia van dir prou! El 10 de desembre de 1959. Van ser les dones, especialment les damara, que van decidir de manifestar-se i no fer cas a la policia. I aquí en tens el resultat (m’assenyala les tombes), tretze víctimes dels trets de la policia. Vull recordar la història d’una dona herero, Anna Mungunda, Kakurukaze, una de les víctimes enterrades aquí. Van disparar al seu fill. Ella, furiosa, va fer una mena de còctel Molotov, el va llançar a un cotxe policial que es va incendiar i va matar un policia blanc. A ella la van assassinar a trets de seguida. La repressió va ser molt forta i el resultat va ser el trasllat violent de tots a Katutura.

—Quins records en teniu, d’aquells dies?
—Si no ens n’anàvem, ens enderrocaven les cases, empaquetaven les nostres coses a la força. Els qui es van resistir molt van ser enviats molt lluny d’aquí. Recordo que als alumnes de l’escola la policia ens va fer pujar en un camió per dur-nos a Katutura, que era una progressió de l’apartheid. Ens van separar per ètnies i per llengües. Els sectors duien lletres. La D per als damara, la H per als herero, etc. Allà van fer escoles per a totes les religions. Jo anava a la catòlica.

—Com era l’ensenyament?
—“Bantu education”, en deien. Era en afrikaans i no ens ensenyaven pràcticament res. Les taules de multiplicar i alguna cosa de geografia i història de Sud-àfrica. Més endavant, els infants vam fer boicot a l’escola…

—Quins controls hi havia per a sortir de Katutura i per a entrar-hi?
—Hi havia una barrera on havies de mostrar el passi. Només ens donaven feina els blancs. Si tu em donaves feina, em feies una carta amb el teu nom. Jo l’havia de donar al guàrdia de la barrera de control i ell em posava un segell. Només hi havia una entrada al barri. El bus et deixava a la barra de control de passis. Al matí, a les 4.00, recordo els llums de les lots. “El teu passi!” “On tens el passi?” Cada matí, de cada dia, tota la vida. També entraven  a les cases de nit i ens despertaven amb les lots. “On és el teu passi?” “I el teu?”

—Hi havia passis diferents?
—Hi havia el verd per als propietaris, el blau per als llogaters i el blanc per als ovambos, la mà d’obra barata. Ens tractaven com vedells. “Aquest és meu”. “Aquest, meu”. “Tu i tu, podeu passar”…

—Els qui no tenien feina no es podien moure?
—Si sortien de casa, els detenien. No podien passejar pels voltants, especialment a la nit. La majoria de nosaltres no vèiem mai el centre. No sabíem com era la vida allà. Només els treballadors domèstics o els jardiners que treballaven per als blancs.

—Recordeu els inicis de la lluita?
—Sí, a començament dels setanta la gent n’estava farta. Eren els temps del boicot. La gent se n’anava a l’exili. Ens havíem començat a organitzar als seixanta, el SWANU [South West African National Unions], l’OPO [Ovambo People’s  Organisation]… El SWAPO  [South West African People’s Organisation], el partit que va aconseguir la independència, va venir després. Hi havia protestes. Van empresonar molts homes d’aquí a Robben Island, com Nelson Mandela i els seus. Nosaltres vam fer boicot a l’escola contra l’ensenyament en afrikaans. Més tard, també ho van fer els estudiants de Soweto, a Johannesburg. No hi anàvem i ens escapàvem a les muntanyes. La policia i els militars detenien la gent.

—Us van detenir?
—Aquella vegada no. Jo tenia setze anys. El meu pare em va dir que, si no volia estudiar, havia de treballar. D’acord, li vaig dir. I em va trobar feina en una fàbrica. De noia de la neteja, em sembla. Un dia, vaig dir als blancs que quan acabessin de fumar posessin la burilla al cendrer i les tasses brutes a la pica, que jo ja les netejaria. “Què!?”, va dir el bòer. Jo, ingènua, ho vaig repetir. “Fora! Fora d’aquí i no tornis!” Va ser la meva primera experiència  laboral de “apart and hate”. A casa, el pare em va dir que no podia parlar així amb ells.

—I la segona feina quina va ser?
—Em van donar un paper per a lliurar a la barrera. La senyora de control em va enviar a l’hospital i em van fer infermera. “Agafa l’uniforme!” “Agafa les sabates!” “Ara ets infermera!” Jo no sabia res i ho vaig fer tan bé com vaig poder. L’hospital era per a negres. Els metges i les infermeres que manaven eren blancs. No havies de parlar gaire amb els doctors. Eren doctors militars, anaven armats dins l’hospital. Només podies preguntar sobre les medicines o traduir-los el que deien els malalts. Hi vaig treballar fins el 1985, fins els vint-i-set anys.

—No vau tenir problemes?
—Ben aviat… I no per la feina, que jo m’aplicava tant que els metges no volien que em traslladessin de consultes externes. Però, un dia, un dels metges va arribar amb un casc. Era més jove i no anava armat, devia venir d’un altre lloc. A mi m’encantaven les bicicletes i les motos. Li ho vaig dir, no me’n vaig saber estar. I un dia, va venir amb dos cascs i em va portar a donar una volta. Jo estava il·lusionadíssima. Crec que ell també. Feia molt bon dia. Per primera vegada, veia aquestes carreteres, aquests paisatges reservats per als blancs. Jo no havia sortit mai de Katutura! Era com descobrir el món. Però va ser un escàndol.

—Què va passar?
—Tothom em va renyar. Pujava a la moto amb un blanc i l’abraçava per l’esquena! Com ho havia de fer, si no? No oblidis que aleshores un blanc i un negre no podien estar junts. Això que fem ara tu i jo, de seure aquí i parlar, era prohibit. En aquell temps ens haurien detingut. I tothom em deia: “Tindràs problemes”, “uh”, “uh”…

—I quan vau tornar a la feina què va passar?
—Tothom em mirava. Em van fer anar al despatx de la matrona. Em va renyar amb molta duresa. “Però si era després de les 16.00! Ja havia acabat la feina!”, deia jo. Em van fer fora de consultes externes i em van enviar a l’hospital dels blancs. Hi havia molt poques negres treballant allà, però per a mi no va ser cap problema.

—Aquest fet us devia marcar.
—Sí, em vaig adonar que necessitava un lloc per a expressar-me. Em vaig unir a les joventuts del SWAPO a Katutura. Em vaig convertir en activista i cap de les joventuts. Fèiem reunions clandestines a casa meva. Fèiem fullets que tenien l’aparença d’invitacions a una barbacoa. Jo les repartia al matí a l’autobús. A la nit, a casa, posàvem música i menjàvem, però en un racó parlàvem del SWAPO i de les nostres coses.

—No se’n van adonar mai, del que fèieu?
—Sí, un dia a l’hospital em va cridar la matrona per dir-me que no havia de  repartir invitacions a barbacoes. Jo em vaig defensar dient que no les havia repartit a l’hospital, sinó a Katutura. “Qui les ha portades aquí?”, cridà, ensenyant-me’n una. “No ho sé, jo aquí no en distribueixo”. Van fer venir la policia i em van detenir dins l’hospital. Va ser la meva primera detenció. Em van portar amb els ulls embenats a la caserna de la policia i després a la presó d’Okahandja. Jo no sabia on era. M’ho va dir una veu desconeguda per la finestreta de la cel·la. Allà em van torturar. Era el 1984. Sí, l’any següent, el 1985, va ser la segona vegada.

—Què us van fer?
—Uf… De tot. Estava aïllada en un confinament solitari. Interrogatoris, tortures… Em feien moltes preguntes, però no em van preguntar mai pel fullet que molestava la matrona, fixa’t. Jo estava enfadada i vaig fer una vaga de fam. Set dies. El cinquè dia van entrar a la cel·la sis oficials armats amb AK-47. Em van llençar a terra. Em trepitjaven amb les botes i m’apuntaven amb els fusells.”No menges!” “Si no menges, et matarem!”

—Com vau reaccionar?
—Els vaig dir: “Molt bé. Ara vosaltres sou sis amb AK-47. Només en cal un per a matar-me. Si dispareu tots sis, la meva família no podrà recuperar el meu cos.” Es va fer el silenci. Van enretirar les botes que em trepitjaven i van sortir de la cel·la. Vaig anar cap a un racó i em vaig posar a plorar. Què he dit? Estava com en xoc. Amb aquells AK-47 amenaçant-me jo ja em creia gairebé morta.

—I es van aturar aquí?
—I ara! Em portaven menjar i beguda. Però jo ho rebutjava. Em deien que em matarien. Jo els plantava cara. “Molt bé. Si és el que voleu, mateu-me.” També em deien que pegarien al meu fill. El vuitè dia vaig sentir un nen plorant i cridant “mamà!”. Sentia els plors i em tornava boja tancada a la cel·la. Devia ser un enregistrament, perquè després vaig saber que no havien agafat mai el meu fill. Però jo no ho podia saber. I van tornar a entrar. “Avui hem pegat al teu fill”. “Molt bé, fins i tot pegueu a les criatures”. “Parla!” “Menja!” I així, cada dia, fins que l’església, que ens ajudava força,  el Council of Churches in Namibia, em va localitzar. L’endemà em van treure de la cel·la, em van ficar en un cotxe i em van abandonar en una carretera. Vaig fer autostop i em van portar a Windhoek, on de seguida em vaig posar en contacte amb l’església.

—Vas tornar a l’hospital a treballar?
—Sí. I la matrona em va cridar al despatx. Devia pensar, “i ara què fem amb aquesta swapo?”. “Estàs bé?”, preguntà. “Sí, estic bé”, li vaig dir. “Vols treballar?” “Sí, ara mateix.” M’assenyalà un gràfic. “Mira. Què hi veus?” “Hi veig vaques i ovelles.” “Què més?” “Una tanca que les separa.” “I poden ajuntar-se?” “Sí que poden.” “Com?” “Només cal treure la tanca.” “Ets boja!”, va cridar. “No pots treballar!” “No sóc boja”, vaig respondre. “Si és així, porteu-me un certificat mèdic d’un psiquiatre que m’hagi examinat.” No em van fer fora, em van destinar a atenció primària sota les ordres d’un metge militar.

—I què fèieu exactament? Podíeu compaginar-ho amb la política clandestina?
—Anàvem a les granges dels bòers a passar visita. Jo havia de veure els pacients perquè eren negres. I això vaig fer. També vaig continuar fent política clandestina. El metge militar parlava amb els grangers i jo, amb els treballadors. Els explicava què era l’apartheid, com anava la lluita, etc. Llavors, el 1986, em van detenir finalment fora de l’hospital per les meves activitats polítiques.

—De què us acusaven?
—No ho tinc clar. Els anys 85,86 i 87 fèiem molta feina, mobilitzàvem els treballadors, els estudiants… El 1987 vam començar a treballar amb les dones perquè fossin més fortes. Fèiem una revista. Vam denunciar la violència contra les dones, especialment perquè els militars blancs violaven les nostres dones i no ho denunciava ningú. Vam fundar la Namibian Women’s Network, entre més projectes… El gran xoc d’aquells anys és que alguns camarades ens explicaven històries que no tenien ni cap ni peus per a mi. Ens acusaven de ser espies.

—Per què, perquè éreu dones?
—No tan sols això, també perquè parlàvem unes altres llengües. Van començar a dir que rebíem diners de Sud-àfrica. Mentida. Nosaltres ens finançàvem els projectes amb diners de la caixa de solidaritat. Hi havia molta tensió. I encara no sabíem què passava a l’exili!

—Què passava que no sabíeu?
—A molts camarades el SWAPO els tancava en calabossos. Els bòers ens ho explicaven. Que els torturaven, que els deixaven morir de fam. Jo no me’ls creia. Jo estava disposada a morir per la història en què creia. Després, més tard, vaig saber que tot allò era veritat… Em deien que havia de marxar del SWAPO. “Jo no me’n vaig, perquè a mi ningú no em va portar al SWAPO. Me n’aniré quan jo vulgui”, deia. Mentre teníem aquestes discussions, alguns se’n van anar. Els meus germans, i uns altres. Molts no van tornar, potser els van matar.

—Us van detenir més vegades?
—El 1988 ens vam tornar a detenir. Va coincidir que el papa Joan Pau II, per culpa d’un problema del seu avió quan viatjava a Lesotho, va haver d’aterrar a Johannesburg i va visitar el president sud-africà, Pieter Botha. Quan Botha li va parlar de pau, el papa es va queixar: “Hi ha gent detinguda a Namíbia, i em parleu de pau?” Però, és clar, jo ho vaig saber després, això.

—Va tenir cap efecte, la queixa del papa?
—L’endemà matí, la vigilant em va portar a la cel·la te amb llet i pa blanc. Pa blanc! El teníem prohibit! I melmelada. Ho vaig llençar tot. Em pensava que em volien enverinar. Em va dir que el pastor ens havia enviat una caixa. Després, els companys em van dir, cantant en la nostra llengua per les finestretes que donaven al pati, que era veritat, que en podia menjar. L’endemà ens van deixar lliures, gràcies al papa. Vam ser-hi uns quants mesos, aquesta vegada.

 L’origen de la revolta del 1959 van ser les dones (fotografia: X. Montanyà).

—Era el 1988-1989, just abans de la independència. Com us preparàveu?
—Jo treballava per a l’Església Catòlica al Council of Churches in Namibia. Em van fer membre del comitè de recepció que donava la benvinguda als exiliats, segons el programa de repatriació. I aquí ve la part trista…

—Per què?
—Quan tornaven, els rebíem i els acollíem. Jo no trobava la meva germana ni el meu germà. Finalment, un dia va arribar la meva germana.

—I el vostre germà?
—Ell no va tornar, i els meus amics, tampoc. El SWAPO els va matar als calabossos. És la veritat. Els acusaven de ser espies, els tancaven en masmorres, els torturaven fins a la mort o els deixaven morir de fam.

—Devia ser molt difícil de creure-ho i acceptar-ho.
—Jo havia estat empresonada i torturada pels sud-africans, però sempre ens donaven un plat d’aquell porridge absurd. A ells, el SWAPO els matava de fam. Això m’ho explicaven els qui tornaven.

—I la vostra germana?
—Ella també, sí. Va arribar amb una criatura petita. L’havien violada els del SWAPO, com feien aquí els militars i els policies sud-africans. Van arribar prims, bruts… No va voler viure amb mi perquè a casa meva tenia una bandera del SWAPO.

—I el SWAPO no deia res?
—No. Al principi, callaven. Jo vaig pensar que primer havíem de fer fora els bòers i després ja parlaríem amb el SWAPO. Van tornar els dirigents, els vam anar a rebre caminant quaranta quilòmetres fins a l’aeroport. Vam fer eleccions. Vam guanyar. Vam veure l’exèrcit anar-se’n. Meravellós. Llavors vaig veure la veritat i em vaig enfonsar. M’ho van explicar els qui tornaven, cas per cas, episodi per episodi. Molts tenien problemes psicològics. L’església també em va dir que ells havien tingut notícies així de l’exili, però que no ho podien investigar, i no era el moment de dir-m’ho.

—Em sembla que això no se sap gaire, fora d’aquí.
—Hi ha un llibre escrit per Siegfried Groth, titulat Namibia. The wall of silence (1995)  que ho explica tot. Ell era un pastor luterà alemany que va assistir els nostres refugiats a Angola i Zàmbia. Ho sabia tot. Arran del llibre es va fundar l’ONG Breaking the Wall of Silence per fer justícia a les víctimes.

—Quin efecte us va fer saber-ho?
—Vaig caure en una depressió profunda. Jo havia estat aquí. En el ventre de la bèstia. Els del SWAPO em van fer fora. En trenta-sis anys, no he celebrat mai la independència. Quan vaig començar a superar la depressió sense cap tractament, vaig sortir de casa i vaig recuperar el meu món. Em deia Rosa Namises, ja no era la kameraad de ningú. Els deu anys següents vaig estudiar i treballar. Vaig deixar el SWAPO. La meva dolça venjança va arribar quan vaig tenir l’oportunitat d’educar els namibis, de parlar-los de justícia.

—Com a política?
—No. Em van contractar en una oficina d’assistència legal d’una organització namíbia de drets humans, col·laboradora de Human Rights Watch. Després vam fundar el Congrés of Democrats (COD), el partit de l’oposició. Un dels pitjors malsons del SWAPO. I vaig entrar de diputada al parlament. Vaig ser-hi del 2000 al 2005, i del 2010 al 2012, set anys o vuit. Un fracàs. Ho vaig deixar. No volia ajudar a construir allò que no havíem volgut mai. Per què feien ells el mateix que els bòers?

—Ho vau abandonar tot?
—No. Vaig posar-me a treballar per a Women Solidarity, pels drets de les dones i contra la violència de gènere, on vaig arribar a ser presidenta. També treballo en el centre per a nens vulnerables Dolam Child Care i sóc cap d’un clan de l’ètnia damara, faig cerimònies tradicionals, actes culturals. El 2024 em vaig presentar a eleccions a la presidència per demostrar a la gent que es podia ser elegit, però no em van registrar. Encara lluito perquè em registrin com a candidata independent.

—La independència ha estat una immensa decepció, per a vós i per a molts.
—Quan veig què passa avui amb la nostra gent i allò que volíem nosaltres, hi ha un abisme. No puc seure aquí amb tu i saber que hi ha nens que tenen malnutrició a Namíbia i els nostres dirigents viuen com els bòers. Som més pobres que no pas quan hi havia l’“apart and hate”. A Katutura no hi ha llum, ni aigua. Hi ha corrupció, mentides… Se senten autoritzats a fer qualsevol feina sense ser-ne capaços. I això és el problema. El país no progressa. I ho dic. Tant se me’n dona si em maten. Jo no sobrevisc pel SWAPO. Ni per les meves connexions. Sobrevisc pel meu cervell. Encara treballo i lluito amb el poble… Fins aquí arriba, de moment, la història de la meva vida que t’he explicat avui.