Nova Caledònia vota enmig de la polèmica per l’obertura del cens electoral

Nova Caledònia torna a les urnes avui diumenge en unes eleccions que s’havien d’haver fet ja fa dos anys i que el calendari francès ha anat ajornant fins a l’últim moment. Els electors hi renoven les assemblees de les tres províncies de l’arxipèlag –la del Sud, la del Nord i la de les illes Loyauté– i, de retruc, el congrés, que és el que designa el govern col·legial del territori. És, a la pràctica, el termòmetre de tota la vida política caledoniana amb la sola excepció dels ajuntaments. I enguany arriba amb el conflicte ben viu sobre el futur institucional d’aquest territori oceànic.

El motiu de la tensió té un nom tècnic i una càrrega política enorme: l’obertura del cens electoral. D’ençà de l’acord de Nouméa del 1998, només podia votar a les eleccions provincials i als referèndums d’autodeterminació qui acreditava deu anys de residència aleshores i els seus descendents. Eixa “congelació del cens” no era un caprici administratiu: es va pactar per protegir el pes polític dels canacs, el poble originari de l’arxipèlag, i evitar que quedessin minoritzats dins les seves pròpies institucions per l’arribada contínua de població vinguda de la metròpoli.

El govern de Sébastien Lecornu va trencar l’equilibri poques setmanes abans de la votació. Després del fracàs, el 2 d’abril, d’una reforma constitucional més ambiciosa –tombada a l’Assemblea francesa per una moció de l’únic diputat independentista, Emmanuel Tjibaou–, l’executiu de París va optar per una via ràpida i limitada. El nou text es va aprovar a l’Assemblea per 386 vots a 127, amb el suport de l’extrema dreta, la dreta, els macronistes i els socialistes, i amb el vot en contra de la França Insubmisa, els comunistes i els ecologistes. Al senat s’havia aprovat per 304 a 20. La llei permet el dret de vot a uns 10.500 “nadius” caledonians fins ara exclosos del cens provincial; d’aquests, poc més de 4.000 són ciutadans d’estatut civil consuetudinari, és a dir, canacs que sí que havien pogut participar en els tres referèndums, però no en les eleccions provincials. La proposta d’estendre el dret de vot als cònjuges va ser refusada.

“Una imposició decidida a París”

L’independentisme viu l’operació com una nova passa colonial. El Front d’Alliberament Nacional Canac i Socialista (FLNKS) ha denunciat un “cop de força” i s’ha compromès a “fer fracassar les maniobres de l’estat” en cas d’una nova imposició. La Cèl·lula de Coordinació de les Accions sobre el Terreny (CCAT) –l’estructura que va encapçalar la mobilització del 2024– ha estat encara més directa i parla d'”un cop de força en massa”, decidit “de París estant”, que “qüestiona els equilibris eixits de l’acord de Nouméa” i “debilita el procés de descolonització”.

L’argument de fons és que ampliar el cens, fins i tot de manera mesurada, dilueix el pes polític del poble original i desmunta una protecció pensada precisament per a corregir un desequilibri històric. Tjibaou ho resumia recordant el cost humà de l’intent anterior: la voluntat del govern francès d’obrir el cens unilateralment “va causar morts, onze dels quals canacs”, a més d’una crisi social i econòmica de primer ordre. El diputat insistia que els independentistes no s’oposaven a una evolució del cens, però només en el context “d’un acord global que confirmi la trajectòria de descolonització”, i avisava que reobrir el debat poc abans de les eleccions només servia per a “tornar a radicalitzar les posicions”.

No és una qüestió de matís. Per als canacs, el cens congelat és una de les poques garanties que els reconeix la condició de poble colonitzat amb dret de decidir, i tocar-lo per decret a la metròpoli reactiva justament el greuge que va encendre l’arxipèlag ara fa dos anys, amb catorze morts i 2.000 milions d’euros en destrosses. A aquesta desconfiança, s’hi afegeix que els independentistes consideren il·legítim el tercer referèndum del 2021, que van boicotar per la pandèmia, i que llegeixen l’acord de Bougival –el pacte del juliol del 2025 que havia d’obrir un “camí de reconciliació”– com una maniobra per a esquivar l’acord de Nouméa. L’FLNKS el va rebutjar perquè no preveia cap més referèndum.

Un camp independentista dividit

La paradoxa és que els independentistes, decisius, arriben a la cita més dividits que mai. Per primera volta en més de vint anys, l’UC-FLNKS i l’UNI-Palika es presenten separadament a la província Sud, cosa que revifa el record del 2004, quan la falta d’unitat va deixar el moviment sense cap electe en aquella província. Amb el llindar del 5% dels inscrits –vora 6.300 vots al Sud–, la divisió pot sortir cara. El cap de llista de l’FLNKS al Sud, Johanito Wamytan, ha fet campanya amb un missatge de vot útil molt explícit: qui no voti o voti una llista que no superi el llindar mínim, acabarà afavorint la presidenta no independentista, Sonia Backès, que parteix com a favorita.

Davant seu, el bloc no independentista es presenta unit al voltant de Backès, tot i la competència de dues llistes situades a la seva dreta i un difús “espai central” que intenta, sense gaire èxit, de trencar la lògica dels dos blocs.

Què està en joc?

El Consell Constitucional ja ha advertit que aquest tercer ajornament havia de ser l’últim, de manera que ja no hi haurà més pròrrogues. El resultat condicionarà les negociacions que Lecornu vol reprendre al juliol sobre el futur de l’arxipèlag.

Si els independentistes obtenen la majoria al congrés –cosa inèdita fins ara en la història de Nova Caledònia–, no significaria la independència immediata, però sí que capgiraria la correlació de forces de cara a un procés que, de moment, continua blocat. I deixaria una evidència incòmoda per a París: que la via ràpida per a modificar el cens, lluny d’apaivagar el conflicte, l’ha tornat a situar al centre.