"El Partit Radical (noviolent, transnacional i transpartit)"
- cat
- esp
En 1989, en plena caiguda del teló d´acer, un partit italià es reuneix a Budapest per a renunciar a ser-ho i proclamar-se ‘transnacional’, amparant forces democràtiques dels països excomunistes, del sudest asiàtic, de l´Àfrica sudsahariana… plantejant conduïr els problemes de la transició vers la democràcia pel camí del parlamentarisme, les llibertats, la noviolència i el respecte dels Drets Humans. Un partit de noviolents crítics amb el pacifisme, de demòcrates parlamentaris en permanent denúncia de la partitocràcia, de promotors de xarxes civils informatives i participatives, de federalistes europeus i mundialistes, …organitzadors de referèndums per a legalitzar el divorci o l´avortament (a Itàlia!) o el consum dels derivats del cànem. I per bandera, la cara de Gandhi dibuixada amb el nom del partit escrit en decenes d´idiomes…
Dos anys més tard, inscrit sense saber ben bé a què, em vaig presentar a un Congrés que el Partit Radical Transnacional (radicalparty.org) celebraba a Roma sense imaginar-me el que realment trobaria allà: per una part, en plena crisi per la corrupció de tots els partits italians (menys un…), els seus dirigents, els ministres i, fins i tot, el cap del Govern, presentant-se al Congrés per a sortir a la tele proclamant la seva benevolència envers l´únic partit ´net´ del moment; aquell que havia denunciat des de sempre les causes que finalment havien dut a l´esclat del sistema polític italià. Per altra part, la presència activista de russos i letons, tibetans i xinesos, gitanos de Sèrbia i musulmans de Macedònia, budistes i cristians, armenis de Nagorno Karabakh i adzeris, grecs de Romania i turcs de Bulgària, kosovars i uzbecs, vietnamites i cròates,… i l´alcalde de Sarajevo sense poder assistir-hi per culpa de l´assetjament xetnik a la seva ciutat. Tots ells esperant -i aportant- suport polític, cercant el respecte als Drets Humans i el món de llibertats que representa Occident.
Els atreia el carisma dels líders radicals històrics, i per sobre de tots ells, el de Marco Pannella i Emma Bonino. Un carisma fruït d´una manera de fer política que inverteix la nostra habitual relació partit/acció política, aquella en la que el partit acaba essent una maquinària d´autoperpetuació parasitària de l´administració de l´Estat, ocupant l´espai de -i impedint la- autoorganització ciutadana, cívica, pública, civil.
A les Espanyes, un vot és un xec en blanc a un petit nucli de propietaris d´una maquinària electoral que el fan servir sabent que no hi ha mecanismes que els enfrontin a la responsabilitat derivada de la seva actuació política. En la concepció defensada des de fa 50 anys pels radicali, un vot és un mandat -nominal- al teu representant -personal- (qui/quin és el teu diputat?) . I la democràcia no és la dictadura de la majoria sinò la garantia de qualsevol minoria (i la minoria més minoria és l´individu-ciutadà).
Aquí i ara, són necessaris grups d´opinió i associacions de pressió, promotors d´iniciatives i xarxes de coordinació política que vagin (re)prenent en les seves mans tot el poder que hem abandonat en aquest sistema partitocràtic que, fill de ‘la transició’ i els menys aconsellables models aliens, regeix a l´Estat España. Que treballin, que treballem, per una cultura de la implicació cívico-política, de l´assumpció de la nostra (cor)responsabilitat personal.
Dins d´aquest ventall d´acció ciutadana ha d´haver-hi de tot: partits polítics, grups de pressió específics, xarxes de debat i crítica, sistemes d´informació oberta,… i ‘alguna cosa’ radical; una entitat, una xarxa d´associació política civil, no ‘nacional’; local, no territorial. Basada en la referència als principis de noviolència i intransigent respecte mutu en la defensa dels drets que garantitzen el sistema de llibertats.
Un lloc que pot aprofitar i aprendre de moltes trajectòries i experiments, però que pel que es refereix a l´actitud, a l´estil, a la manera de fer, molt especialment del Partito Radicale.
Una entitat homenatge a aquells que han mantingut els espais de llibertat on sembrar la pròpia responsabilitat; una necessitat per a poder exercir-la.
Perque la societat de la queixa i el despreci a la política és la societat de la renúncia a la (pròpia) llibertat.
Perque la política, si no la fas, te la fan.
4-VI-10, Rafa Villaró, generacion.net
(esp)
En 1989, en plena caída del telón de acero, un partido italiano se reúne en Budapest para renunciar a serlo y proclamarse ‘transnacional’, cobijando fuerzas democráticas de los países excomunistas, del sudeste asiático, del África sudsahariana… planteando conducir los problemas de la transición hacia la democracia por el camino del parlamentarismo, las libertades, la noviolencia y el respeto de los Derechos Humanos. Un partido de noviolentos críticos con el pacifismo, de demócratas parlamentarios en permanente denuncia de la partitocracia, de promotores de redes civiles informativas y participativas, de federalistas europeos y mundialistas, …organizadores de referéndums para legalizar el divorcio o el aborto (¡en Italia!) o el consumo de los derivados del cáñamo. Y por bandera, la cara de Gandhi dibujada con el nombre del partido escrito en decenas de idiomas…
Dos años más tarde, inscrito sin saber demasiado a qué, me presenté en un Congreso que el Partido Radical Transnacional (radicalparty.org) celebraba en Roma sin imaginarme lo que realmente encontraría allí: por una parte, en plena crisis por la corrupción de todos los partidos italianos (menos uno…), sus gerifaltes, los ministros e, incluso, el jefe del gobierno, presentándose en el Congreso para salir en la tele proclamando su benevolencia hacia el único partido “limpio” del momento; el que había denunciado desde siempre las causas que finalmente habían llevado a la crisis del sistema político italiano. Por otra parte, la presencia activista de rusos y letones, tibetanos y chinos, gitanos de Serbia y musulmanes de Macedonia, budistas y cristianos, armenios de Nagorno Karabakh y azeríes, griegos de Rumanía y turcos de Bulgaria, kosovares y uzbecos, vietnamitas y croatas,… y el alcalde de Sarajevo sin poder asistir por culpa del asedio chetnik a su ciudad. Todos ellos esperando -y aportando- ayuda política, buscando el respeto a los Derechos Humanos y el mundo de libertades que representa Occidente.
