el polític i la gent (Vicent Partal)
16-IV-26, vilaweb
...Barack Obama, a la nit, a la Casa Blanca, quan tothom s’havia retirat i els corredors romanien en silenci, obria sempre una carpeta que li deixaven damunt la taula. Dins hi havia deu cartes. Deu, ni una més ni una menys. I les responia totes a mà. Aquest va ser el seu ritual començat el primer dia de mandat i no el va abandonar mai, en vuit anys. Cada dia llegia les deu cartes que li seleccionava el seu equip, cartes de ciutadans corrents que escrivien a la taula de la cuina de casa, en un hospital, al torn de nit en una fàbrica. I les responia. I això no es va saber fins que no va haver acabat la presidència i es va publicar un llibre preciós amb algunes d’aquestes cartes i algunes de les respostes. En aquell llibre Obama explica: “Aquestes cartes fan més per mantenir-me en contacte amb allò que passa al país que gairebé qualsevol altra cosa.”
Allò, en la mesura que no es va fer públic mentre era president, no era una operació de màrqueting, com tampoc no ho han estat els milers de quilòmetres fets per Magyar. Era una disciplina per a evitar l’aïllament i mantenir-se en contacte amb la societat. Un home que governava el país més poderós del món i que, quan s’apagaven els llums, es posava a llegir cartes d’una senyora de Michigan que no podia pagar l’escola bressol. O un home que apareix en un poblet de la Puszta un dimecres de pluja i s’asseu a escoltar i a fer una cervesa amb la gent. El cos a cos. La mà oberta. L’ull que mira l’altre als ulls sense fugir. Això, evidentment, és política. Però també és humanitat. Empatia, interès, vocació. I remarque la paraula vocació.
Els polítics ens deceben constantment. És part de la seua naturalesa i –deixeu-me dir-ho també– és part de la nostra ingenuïtat. Obama ens va decebre en moltes coses i podria passar igualment amb Magyar. Però hi ha una cosa que distingeix alguns, alguns dels pocs que acaben canviant les coses de debò –el primer president afroamericà, l’home que ha tombat Orbán. I aquesta cosa és la proximitat, el contacte físic, sostingut, obstinat, amb la gent real. No necessàriament el míting espectacular ni el discurs brillant –que, tanmateix, sempre són necessaris–, sinó la persistència anònima. I la voluntat, dia rere dia, de fer coses no de cara a la galeria sinó per a un mateix...
