Perpinyà: un allà que és ací (Vicent Partal & Joan Becat)

• una nació que accepta resignadament l'agressió en un tros del seu territori sense sentir el dolor profund en cadascun dels seus nacionals no és una nació: si de cas, és una ficció geogràfica amb pretensions polítiques

La senyera, dalt del Castellet de Perpinyà (fotografia: Albert Salamé).

Hi ha una manera còmoda de viure en un país ocupat i dividit per potències estrangeres, que és fer veure –si convé– que les fronteres realment existeixen. No parle pas de les fronteres dels estats, sinó de les fronteres mentals, interiors, aquelles que ens construïm nosaltres mateixos per no haver de sentir com a propi allò que passa a l’altra banda d’una ratlla administrativa. Fer la feina bruta de la divisió des de dins –tant si això que dic s’entén com si no– és una manera subtil de col·laborar amb el poder que ens ha ocupat i, per tant, còmodament, una manera d’evitar la confrontació.

La Universitat de Perpinyà acaba de suprimir l’únic màster universitari íntegrament en català que impartia i el mateix dia, a Perpinyà, l’ajuntament d’extrema dreta ha esborrat la catalanitat fins i tot del paper, del cartipàs municipal, com qui esborrava antigament els noms dels vençuts dels monuments. Són dues notícies molt greus, però que han circulat per la resta del país amb la cansada discreció amb què acostumem a rebre les males notícies que ens vénen de dalt: una certa tristesa difusa, una indignació moderada però mai suficient per a eixir al carrer i, sobretot, la convicció –inconscient, però massa ferma– que “allò” passa “allà”, i que “allà” és un lloc diferent de “ací”.

Però això no és veritat: “allà”, si més no per a qualsevol persona que se senta nacional català, no pot ser sinó “ací”.

El màster de Perpinyà, diran alguns per a justificar-ho, és una cosa petita. Una desena d’estudiants l’any. Una titulació que el sistema universitari francès pot suprimir amb una circular interna i sense que ningú arrufe el nas.

Però és que darrere d’aquella desena d’estudiants hi ha alguna cosa que la comptabilitat universitària no sap comptar: hi ha la continuïtat d’una cadena cultural i nacional. Sense el màster, els llicenciats en estudis catalans del nord no poden fer el doctorat en la seua llengua. Sense doctorat, no hi ha investigadors. Sense investigadors, no hi ha producció acadèmica. Sense producció acadèmica, la llengua perd prestigi institucional. Sense prestigi institucional, la transmissió s’afebleix…

No hi ha morts naturals en sociolingüística. Hi ha polítiques, decisions, pressuposts i indiferències. I hi ha, també, la indiferència dels qui haurien pogut fer-hi alguna cosa i han clucat els ulls perquè allò passava “allà” i no “ací”. Si no vaig equivocat, el rector de la Universitat de Perpinyà ha de ser el pròxim president de la Xarxa d’Universitats Lluís Vives i avui demane seriosament si els altres rectors, si les altres universitats dels Països Catalans, es miraran aquesta agressió sense més ni més, si no faran res per collar-lo. Si els altres rectors avui no li enviaran una carta urgent demanant-li que reconsidere la decisió, per exemple, i per a dir una cosa ben petita, la més petita de totes.

El cas d’Aliot és més cru, perquè és més explícit. Un ajuntament que esborra la paraula “catalanitat” del cartipàs municipal no fa una operació tècnica. Fa una operació política de manual: la “desdenominació”, que és la primera fase de la “desidentificació”. Primer lleves el nom. Després ja no cal suprimir la cosa, perquè la cosa, sense nom, perd contorns i es dissol tota sola. Els francesos ho han fet amb moltes més coses en el curs de la història. I més o menys els ha funcionat.

Efectivament: com que els ha funcionat ho continuen fent. A mi això no em pot sorprendre. Però em sobta, al sud d’aquesta frontera que no vam triar mai i que no he reconegut mai, com observem això –parle en termes generals. Ho observem amb simpatia. Ho observem amb solidaritat proclamada. A vegades amb un article al diari. Però –ho dic tal com ho sent– tinc la sensació que som ben pocs que ho sentim com allò que és: un atac directament en contra nostre.

Perquè si som una nació qualsevol atac contra qualsevol part de la nació solament es pot viure com un atac contra la nació sencera. I allò que va passar ahir a Perpinyà ha de ser viscut, doncs, amb una enorme gravetat i amb reaccions, també a Maó i a Gandia, a l’Hospitalet de Llobregat o a les Escaldes. No hi ha cap més manera de definir això que no siga un eufemisme. Una nació que accepta resignadament l’agressió en un tros del territori sense sentir el dolor profund en cadascun dels seus nacionals no és una nació: en tot cas és una ficció geogràfica amb pretensions polítiques.

El tancament del màster de Perpinyà hauria de doldre ací també i hauria d’originar un escàndol ací també, exactament igual que si l’haguessen tancat a Palma o a Manresa, o a Barcelona. No pas perquè siguem caritatius amb els “germans del nord” –que la solidaritat a voltes té alguna cosa de caritat. Sinó perquè aquells estudiants sense continuïtat acadèmica som nosaltres. Perquè aquella llengua sense universitat és la nostra. Perquè aquella nació on un ajuntament ens esborra del cartipàs és la meua, és la vostra.

I mentre no ho visquem així –mentre continuem tractant Catalunya Nord com un territori que ben bé no el sentim tan nostre com sentim Barcelona o Tortosa–, els catalans no haurem entès la cosa més elemental, la més bàsica per a començar a caminar cap a l’alliberament: que una nació no es divideix. Que la partiren, sí. Ells. Que ens la partiren. Però que això significa que la divisió és i ha de ser, en tot cas, seua. Mai de la vida nostra.

PS1. Quan ja havíem enviat aquest article editorial als subscriptors s’ha sabut que l’ajuntament de Vinaròs també ha adoptat unes mesures contra la llengua catalana clarament contestades per la població. Evidentment tot el que he dit sobre Perpinyà ho dic sobre Vinaròs. 

VilaWeb s’ha fet ressò de la intenció de la Universitat de Perpinyà de suprimir el màster de recerca d’estudis catalans i tancar, ja des de l’abril, les inscripcions per al pròxim any universitari, quan l’habilitació a deslliurar-lo és encara vigent per al 2026-2027. També a l’abril el consell d’universitat decidirà la llista de les habilitacions de diplomes que demanarà al ministeri per al pròxim contracte d’establiment quinquennal, on el màster de català no està previst. Per tant, desaparició programada del diploma.

Alguns pensaran que l’essencial serà salvaguardat perquè quedarà la llicenciatura de català  i que es crearà una llicenciatura d’ensenyament bilingüe amb català. Per tant, es podrà continuar formant mestres i professors amb el màster professional d’ensenyament, on hi ha una petita opció de català. Però en realitat la supressió del màster de recerca de català és el cop més dur contra el català a Perpinyà i a França des de l’inici del combat pel reconeixement universitari dels estudis catalans i, pas a pas, per l’obtenció de la totalitat de la carrera d’estudis catalans, del primer any fins al doctorat. L’objectiu va ser aconseguit a finals dels anys vuitanta i des d’aleshores s’ha mantingut fins ara malgrat les vicissituds.

Per què és un cop fortíssim? Perquè talla arran el fet que el català sigui a França una disciplina, una branca universitària de ple dret com les altres per a fer-ne una matèria d’ensenyament que es pot aixoplugar on sigui. Fem-ho clar. Com passa amb qualsevol altra disciplina, després de la llicenciatura, el màster de recerca d’estudis catalans desemboca en la tesi doctoral corresponent. Amb la supressió del màster de català, els estudiants s’hauran de matricular a un altre màster de recerca, previsiblement de castellà o de francès. Hi tindran obligatòriament un tutor i director de memòria que serà llur futur director de tesi. Acceptarà, evidentment, les temàtiques catalanes, que eixamplaran el seu domini de recerca i la progressió de carrera. La tesi serà de castellà (dit sovint a França d’estudis ibèrics o hispànics) o de francès (dit de lletres modernes, tot i que es tracti essencialment de literatura francesa), i defensada en francès.

Per tant, en un parell d’anys es perd la línia de “reproducció” o de filiació universitària directa. El català passarà a ser un annex d’una altra disciplina i no una disciplina modesta però de ple dret, com fins ara. A més, com que es recluten els ensenyants universitaris sobre la base d’un doctorat, hi ha el perill que uns altres departaments de la universitat reivindiquin o vulguin annexar l’Institut Franco-Català Transfronterer.

Per quines raons se suprimiria? Com sempre, hi ha les raons avançades per qui pren la decisió i les raons no dites, però que no costa gaire de suposar quan se sap el funcionament de les universitats franceses i les actituds dominants dels universitaris de cara a les llengües dites “regionals”. La supressió del màster de recerca d’estudis catalans seria per raons de cost per a la universitat i de falta d’inscripcions. Ni una cosa ni una altra són fets objectius. Actualment, el cost dels dos anys de màster és d’uns vint mil euros; en la proposta per al nou contracte d’establiment, per a obrir perspectives als estudiants, s’incorporarà una formació sobre les problemàtiques de l’ensenyament i del transfronterer, que ja existeixen. El cost passarà a uns deu mil euros pels dos anys de màster. O sigui que el cost excessiu és un fals argument. Pitjor, és una presa de pèl.

Mirem ara els màsters de recerca semblants al de català. N’hi ha d’altres que tenen, com el de català, només una desena d’inscrits, alguns anys més, alguns altres menys? Sí, uns quants, per exemple, els de les ciències dites exactes o naturals. Però són intocables, ni que tinguin dos o cinc estudiants, car són adossats a laboratoris científics, alguns de molta fama internacional. En lletres, ciències humanes i dret tenen una desena d’estudiants, o fins i tot menys que els màsters de LEA, llengües estrangeres aplicades, d’espanyol i de català. Per tant, el segon argument tampoc és vàlid: o tots o cap.

Si la universitat no té gaires remordiments a tancar el LEA (quedarà la llicenciatura professional), li pot representar un problema real tancar el màster de castellà. Seria un petit escàndol –o un de gros– a Perpinyà i també en unes altres universitats, on s’aixecarien escuts i espases, car estem en una regió de frontera. L’estat veí és Espanya i el castellà és considerat oficialment com a llengua de proximitat. En el pensament dominant no es veu que el català ho és també i que és llengua oficial a Catalunya. Se’l veu com una llengua regional, per tant, prescindible i sacrificable.

Això dit, sobre aquests elements qüestiona molt que la universitat vulgui tancar ja enguany les inscripcions al màster de recerca d’estudis catalans quan té encara un any de validesa. Significa que en el pròxim dossier de demandes d’habilitacions el màster de català constaria amb deu inscrits per al 2026 i zero per al 2027. Per tant, per al ministeri és a tancar. Només que tres o quatre estudiants de català vagin al màster de castellà, aquest apareixeria en progressió i seria salvat. Evidentment, són mals pensaments, car els universitaris són molt per sobre d’aquestes baixes consideracions.

Per concloure, la conjunció dels planetes fa que aquest mateix mes d’abril el president de la Universitat de Perpinyà, el jurista Yvan Auguet, serà per sis mesos el president de torn de la Xarxa Vives d’Universitats. Aquesta xarxa remarcable de les vint-i-dues universitats dels Països Catalans va nàixer d’un primer conveni signat a Tarragona per cinc petites universitats, on vaig tenir el goig de representar la de Perpinyà, per la cooperació entre si i la promoció del català. L’any següent, després de moltes incorporacions, va prendre el nom d’Institut Joan Lluís Vives i, més tard, el de Xarxa Vives.

La presidència precedent era assumida per la rectora de la Universitat d’Alacant, un territori amb qui compartim bastants punts en relació amb la situació de la nostra llengua comuna. En la seva presa de possessió va posar en primera línia dels seus tres objectius les actuacions a favor de la llengua. La llengua i la cultura catalanes són sempre un objectiu principal de la Xarxa Vives, no puc creure que en la seua presa de possessió d’aquí a uns quants dies el president Yvan Auguet pugui assumir les accions a favor de la defensa del català dins la Xarxa Vives i, portes endins, portar o deixar portar un cop tan fort al català dins la seva pròpia universitat. Esperem despertar-nos aviat d’aquest malson.

Joan Becat, professor emèrit de la Universitat de Perpinyà, membre de l’Institut d’Estudis Catalans.