no hi ha nació sense La Franja

          La Franja de Ponent és la frontera viva del nostre país

• La Franja de Ponent és la frontera viva, el lloc on es decideix si som o no som una comunitat cultural decidida a continuar amb una història mil·lenària i una nació amb voluntat de futur

Hi ha territoris que la història oficial ha maldat per convertir en simple perifèria, en nota a peu de pàgina, en accident geogràfic. La Franja de Ponent n’és un. Situada a l’extrem occidental del país, administrada per l’Aragó, la Franja representa tot allò que una nació sense estat, com la nostra, no es pot permetre d’oblidar mai: és la prova vivíssima que les fronteres administratives són construccions arbitràries que no han aconseguit mai d’esborrar la realitat d’un poble.

Quan parlem de la Franja –del Matarranya a la Ribagorça, passant per la Llitera i el Baix Cinca– no parlem d’un capritx identitari ni d’una reivindicació folcloritzant, encara menys de cap exotisme. Parlem de gairebé cinquanta mil persones que han mantingut el català com a llengua pròpia en condicions d’adversitat extrema, sense cap reconeixement oficial digne d’aquest nom, pràcticament sense suport institucional, sense la xarxa de protecció que, amb tots els seus defectes, hi ha a la resta del país. Amb una fidelitat emocionant.

De la perspectiva nacional catalana, la Franja ens interpel·la d’una manera molt especial. Perquè obliga els regionalistes del Principat a reconèixer que la nació no s’acaba on s’acaben les competències de la Generalitat de Catalunya. Perquè ens recorda que el projecte nacional no pot ser mai exclusivament institucional, que la comunitat lingüística i cultural transcendeix les divisions administratives que ens han estat imposades. I, sobretot, perquè ens confronta amb la nostra negligència: quantes vegades en el dia a dia passem per alt l’existència de la Franja?

Diumenge hi ha eleccions a les Corts d’Aragó –unes eleccions en què hi ha molt en joc pel català– i per a molts ciutadans de la resta del país sembla que no passe res.

Ho diré d’una altra manera: la Franja –de fet, tots els territoris catalans fora del Principat, però la Franja més en concret avui– és important per al conjunt dels Països Catalans perquè és la prova que no som cap comunitat autònoma, cap conjunt de comunitats autònomes espanyoles, sinó una nació. Les comunitats autònomes comencen i acaben on diuen els decrets; les nacions existeixen més enllà de les fronteres administratives i no les marca ningú sinó la gent, la població, la voluntat de ser.

Evidentment, aquesta importància simbòlica no ens pot fer oblidar mai la urgència material: la Franja està sotmesa a una pressió assimiladora constant i duríssima. Però precisament per això cal tenir-la present sempre, perquè el seu destí és indissociable del nostre; més que això: el seu destí és el nostre. Com podríem afirmar-nos nació si abandonàvem una part dels nostres connacionals? O com podríem exigir drets col·lectius per al català si renunciàvem a defensar-los allà on més els necessiten?

No parlem, doncs, de cap exotisme perifèric: la Franja de Ponent és la frontera viva, el lloc on es decideix si som o no som una comunitat cultural decidida a continuar amb una història mil·lenària i una nació amb voluntat de futur o si simplement aspirem a ser una administració més o menys ben gestionada.