la batalla d’Espadà i els últims mudèjars valencians

Ara Pérez prepara, junt amb Ismael Xiva, natural d’Artesa —una pedania d’Onda— i doctor en Comunicació, un llibre que aprofundeix en aquell episodi històric. Un treball minuciós per a tractar de combatre la damnatio memoriae que ha recaigut sobre aquells fets de 1526 que culminaren el bandejament històric envers la població musulmana que vivia al Regne de València.

«Donar a conèixer els fets és important per a combatre la ignorància pretesa en què s’ha sumit la gent en relació amb el passat moro de bona part del País Valencià. A diferència de Castella, Catalunya o Aragó, al Regne de València no es quedaren quatre moros després de la conquesta, sinó que hi restaren milers i milers, els quals van mantenir un sentiment de pertinença i comunitat fins als temps de l’expulsió. No s’ha de passar per alt que, quan finalment es produí l’expulsió, representaven vora el 33% dels habitants del Regne de València en el moment de l’expulsió, l’any 1609» explica Xiva, que va començar a interessar-se per aquesta temàtica a mesura que espremia la seua afició senderista per les muntanyes que tenia a la vora del poble i es trobava, entre camins i sendes, restes d’aquell passat.

I això a pesar de no ser una tasca fàcil per aquestes contrades. Mentre en altres punts del País Valencià s’han fet campanyes d’excavació en les últimes dècades, ací a penes no s’ha avançat en aquesta matèria. Se’n feu una a principis dels vuitanta, a càrrec del matrimoni Karl i Elisabeth Butzer, i el geògraf Joan Mateu, en un poblament que hi havia en el que a hores d’ara és el terme municipal d’Aín.

Òscar Pérez: «No interessa aprofundir en el nostre passat moro. Està estesa la idea que, des del segle XIII, ací no hi havia població musulmana, i això és fals».

Benialí era el topònim d’aquell assentament, que, situat una mica al sud d’on avui és el nucli urbà d’Aín, arribà a comptar vint-i-set cases a mitjan segle XV. Aín, per cert, és ‘font’ en àrab. D’aquella excavació quedà el registre documental en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, però poc més. Les parets de mamposteria, la ceràmica culinària o els taulells han quedat sepultats per arbustos i matolls. La recomanació de Mateu i dels Butzer feta en els anys vuitanta, en el sentit de continuar fent campanyes d’excavació, simplement van caure en sac foradat.

Guerra de religions

Anem, però, als fets. Com explica Pardo Molero en el seu llibre, els orígens de la guerra d’Espadà s’inscriuen en el context de la pluralitat religiosa de la València medieval. Al capdavall, la conquesta del regne per part de Jaume I, entre 1233 i 1245, es va fer sobre la base d’amplis acords amb les comunitats locals musulmans. Això no obstant, a partir de la segona meitat del segle XIII començà un intens procés de repoblació d’homes i dones procedents de Catalunya —majoritàriament—, l’Aragó i el sud de l’actual França, tots ells de culte cristià.

«A mesura que l’equilibri demogràfic es va inclinar cap al costat cristià (segles XIV i XV), la població islàmica va veure a poc a poc soscavades les seues llibertats (d’emigració, religioses, de dur armes...) i sotmeses a mesures de discriminació i segregació —escriu Pardo Molero—. Tot i que aquestes no sempre es complien, la societat musulmana passà de fet i de dret a ocupar una situació secundària, de minoria. Amb les seues lleis, costums i grups dirigents propis, el món mudèjar valencià constituïa un cos més, dins un univers polític compost d’altres corporacions i estaments; però en definir-se aquell univers polític principalment com a cristià, la seua presència, com la de la comunitat jueva, era excepcional, com a molt tolerada i, naturalment, políticament limitada».

L’any 1525, Carles V decretà la conversió forçosa de tots els musulmans del Regne de València. El 9 de desembre se’ls comminà a anar-se'n

L’ambient juridicopolític alimentà també un creixent ressentiment entre comunitats religioses. Els musulmans, com els jueus, foren percebuts amb una hostilitat creixent. De l’any 1455 data el saqueig a la moreria de València, punt d’inflexió d’una relació cada volta més tibant (a Onda el saqueig a la moreria fou el 1457). Fou, en tot cas, l’ascens al tron dels Reis Catòlics el que, definitivament, va posar les comunitats religioses no cristianes en el punt de mira. L’expansió de la fe cristiana esdevingué un dels pilars polítics sobre els quals fonamentar el seu poder. L’any 1502, es decretà el baptisme obligatori de tots els musulmans que vivien en el Regne de Castella.

Les coses anaren una mica diferents a la Corona d’Aragó, on la mesura no s’aplicaria anys a venir. No s’ha de perdre de vista que la riquesa de molts nobles depenia del treball i els impostos que pagaven els seus súbdits musulmans.

En tot cas, les relacions entre cristians i musulmans es continuaren degradant durant el primer quart del segle XVI. Signe d’això foren les Germanies que entre 1519 i 1523 enfrontaren les classes menestrals i populars contra la noblesa i que, de retruc, van afectar les comunitats musulmanes, a qui aquells percebien com a col·laboradors dels segons. Els revoltats, de fet, convertiren al cristianisme de forma obligatòria —i força irregular— alguns musulmans, especialment en la zona de la Ribera i la Marina.

Les Germanies culminaren amb la victòria de la noblesa. Tanmateix, el gir antimusulmà es consolidà poc de temps després. L’any 1525, Carles V decretà la conversió forçosa de tots els musulmans del Regne de València. El 9 de desembre se’ls comminà a eixir del Regne.

Era, segons explica Pardo Molero, la seua manera d’erigir-se en el defensor de la cristiandat davant l’Islam, «el cap d’una Europa unida en lluita contra els musulmans». «El govern imperial elaborava en aquells temps amb diversa procedència la trama d’un ideari encaminat a proposar la supremacia de Carles V a Europa (...). La idea de croada, un dels grans ideals medievals, encara vigents en el segle XVI, era una de les claus del programa».

La notícia no fou ben rebuda entre la comunitat mudèjar i se succeïren les protestes. A Benaguasil (Camp de Túria), on havien acudit moros d’altres moreries (Bétera, Benissanó, Paterna...) tingué lloc un motí que els cristians van tardar quasi tres mesos a desactivar.

Muntanyes com a trinxera

Fou, però, a la serra d’Espadà on la resistència va ser més furiosa. Allà continuava existint una comunitat mora molt consistent, avesada, de fet, a plantar cara. Al voltant a la muntanya que dona nom a la serra, hi havia un ampli ventall de pobles: Aín, Benialí, Alcúdia de Veo, Xinquer, Almedíxer... A ells s’uniren, a més, els correligionaris de la Vall de Segó i les valls del Palància i dels Millars.

Es calcula que un total de 10.000 musulmans es concentraren en un espai de cent quilòmetres quadrats, en el triangle que formen Almedíxer, Aín i Alcúdia de Veo. El 28 de març, dimecres sant, començà la incursió cristiana, des de Sogorb, amb l’esperança d’una batussa ràpida. Res més lluny de la realitat. Situats en punts estratègics i amagats entre singles i riscles, els mudèjars repel·liren l’embat cristià i mataren mig centenar dels seus soldats, a més de ferir molts més. Prop de la nit, el duc de Sogorb, al capdavant de l’operació, ordenà la retirada. 

El primer intent de sotmetre els revoltats d'Espadà, el març de 1526, fou infructuós. Fou una humiliació inapelable per a Carles V.

La derrota fou inapel·lable. La notícia de la ferocitat i resistència dels musulmans traspassà les fronteres del Regne de València per a arribar a les cancelleries d’Europa. Era evident que s’havia menystingut la seua capacitat de resistència. La d’Espadà havia estat, sobretot, una humiliació per a les aspiracions imperials i evangelitzadores de Carles V. Els musulmans havien demostrat —i continuaren demostrant-lo en les setmanes següents— que tenien el control sobre aquest territori.

Sotmetre aquells revoltats esdevingué una prioritat. Durant els mesos següents, tingueren lloc tot de negociacions per a, aquesta volta sí, armar un exèrcit suficientment ben dotat. Una acció dels mudèjars, però, contribuí decididament a apuntalar aquest segon intent: el 18 de maig, en una de les seues incursions cap al litoral, un grup de rebels furtà el sagrari de l’església de Xilxes. Segons explica Pardo Molero, aquella acció «va alçar una onada d’indignació en el Regne. Hàbilment manejat pels oficials reials, auxiliats pel braç eclesiàstic, el sacrilegi esdevingué el pretext per rellançar la guerra d’Espadà».

El 20 de juliol, un exèrcit de 5.000 soldats cristians procedents d’onze companyies, iniciaren el segon intent d’assalt, aquesta volta des d’Onda. Altres 2.500 efectius alemanys s’uniren en les setmanes següents. Es feren primer amb Tales i Artesa, i després vingueren setmanes d’escaramusses i, sobretot, de reordenació interna entre les tropes cristianes. A mitjan agost, aquests aconseguiren fer seus diversos punts estratègics i el 18 de setembre tingué lloc l’atac final. Amb catapultes, escorpions, fones i ballestes, els musulmans espremeren les seues darreres oportunitats. Les pedres, llançades des de dalt de les muntanyes, foren la seua darrera arma. El 19 de setembre, les tropes cristianes proclamaren la seua victòria. No és casualitat que avui, en aquesta estivació del sistema ibèric, existisca un pic de la Batalla.

Carles V havia guanyat a l’Espadà, però no només. «Durant la resta del segle, cada volta que es planejava alguna operació que afectava la minoria morisca, eixia a col·lació el record d’aquella guerra, tot condicionant les decisions i els actes —recorda Pardo Molero—. Les condicions de la llarga postguerra d’Espadà marcaren a foc el Cinc-cents valencià, tot inaugurant el complex problema morisc, que es va arrossegar nou dècades», fins a l’expulsió definitiva dels moriscos, l’any 1609. 

Excavar la memòria

De tot aquell episodi, doncs, es compleixen enguany cinc-cents anys. De moment, no hi ha previstos grans fastos, més enllà de les presentacions que Ismael Xiva i Óscar Pérez faran del seu llibre encara nounat. La Vall d’Almonesir és un dels pocs pobles que ha reparat en l’efemèride. El novembre feren una fira de sabors musulmans i de cara a principis de la primavera tenen previst fer una recreació de la batalla. Són propostes humils que persegueixen, en última instància, rememorar un llegat musulmà víctima de la desmemòria.

Tampoc la historiografia li ha atorgat, potser, la importància que mereixia. «Efectivament, les revoltes de 1525-1526 han tingut menys interès per a la historiografia que els alçaments de 1609 a la Marina o Cortes de Pallars pel decret d’expulsió dels moriscos —reflexiona Pardo Molero—. La raó d’aquest major interès per l’expulsió crec que està en la importància que se li ha donat des de fa segles a les explicacions sobre la decadència de la Monarquia Hispànica i com a símbol d’intolerància de la mateixa monarquia. A més, l’expulsió dels moriscos fàcilment es pot relacionar amb l’expulsió dels jueus. Tot plegat afectà tot Espanya, mentre la conversió de 1525-1526 només va afectar la Corona d’Aragó i la revolta únicament al Regne de València. Per tot això, l’expulsió es percep com un episodi cabdal de la història d’Espanya, aparentment més important que la conversió forçosa dels musulmans que, finalment, no sembla haver alterat tant les coses».

Al capdavall, com deia Óscar Pérez, la història l’escriuen els vencedors, i a ells pocs o res no els interessava la petjada d’aquells mudèjars que, com Cilim, Azmet, Fatayme o Mairem, van habitar aquest territori. •

CRONOLOGIA

1233-1245: Conquesta de Jaume I del territori que esdevé Regne de València. Les comunitats musulmanes poden romandre en el seu territori.

1455: Saqueig de la moreria de València.

1482-1492: Conquesta de Granada.

1492: Expulsió dels jueus.

1502:Els Reis Catòlics ordenen el bateig de tota la població musulmana només del Regne de Castella.

1519-1522: Té lloc la guerra de Germanies, que enfronta els gremis i les classes populars amb l’oligarquia nobiliària del Regne de València. Els mudèjars eren vistos per aquells com a aliats dels nobles, cosa que va alimentar el ressentiment envers ells.

1520: Carles V, net dels Reis Catòlics, és coronat emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. S’erigeix en el defensor de la cristiandat davant l’Islam, el cap d’una Europa unida contra els musulmans.

Setembre de 1525: Després d’un temps aprovant pregons i ordres que limitaven els drets i llibertats dels musulmans, Carles V ordena la conversió forçosa i el baptisme de tots els musulmans de la Corona d’Aragó. Els qui no volgueren convertir-se haurien de marxar a través del port de la Corunya.

Estiu de 1525: Motí de la serra de Bèrnia: els moriscos, que es negaren a convertir-se, s’amotinaren a la serra de Bèrnia.

Novembre de 1525: Alçament a Benaguasil (Camp de Túria): els moriscos resistiren l’envit de les tropes reials fins al 18 de febrer de l’any següent. El Tuerto, cap de la resistència, marxa a la serra d’Espadà.

Tardor de 1525: Diversos milers de musulmans valencians es reuneixen a la serra d’Espadà per resistir-se a la conversió massiva dictada per Carles V.

Febrer de 1526: El governador del Regne i el duc de Sogorb inicien la campanya militar a la serra d’Espadà, que és repel·lida de forma inapel·lable.

Maig de 1526: Els moriscos furten el sagrari de l’església de Xilxes. El sacrilegi esdevingué un pretext per a rellançar la guerra, en plantejar-la en termes de guerra de religió.

20 de juliol de 1526: L’exèrcit cristià, format per 4.000 soldats, inicià, des d’Onda, l’assalt als revoltats, que encara estaven en els pobles. De resultes de l’embranzida, els moriscos es refugien en la serra.

Agost de 1526: Incorporació de nous efectius a l’exèrcit cristià, fins a arribar als 6.500 homes.

1602: Juan de Ribera, arquebisbe de València i virrei del Regne, sol·licita al rei l’expulsió dels moriscos, per ser «heretges pertinaços, dogmatistes i, així mateix, traïdors a la Corona».