legalitat no és el mateix que legitimitat

• L'elecció del cinisme com a forma de gestió de la política té conseqüències · La més greu de totes, la convicció creixent que el joc democràtic està viciat de l'origen i que participar-hi és simplement una ingenuïtat

Jaume Collboní, en una fotografia d'arxiu del dia que va ser triat batlle. (Fotografia: Quique García)

Hi ha dies en què la realitat política sembla que s’escriga amb la ploma d’un moralista del Renaixement, però sense la seua ironia ni intel·ligència. Avui n’és un. Dues notícies –a Alacant i Barcelona i, aparentment, desconnectades– il·lustren amb una precisió incòmoda el mateix fenomen: la distància abismal entre el sentit comú dels ciutadans i les maneres de fer d’una classe política que ha convertit el procediment en excusa per a cometre qualsevol abús, i l’aparell institucional, en un refugi privat atrotinat.

A Barcelona, Jaume Collboni ha tancat l’any amb el pressupost aprovat i la ratificació en el càrrec, tot i no tenir el suport del ple municipal. Els comptes –els mateixos comptes que el consistori va tombar al novembre– han entrat ara en vigor per la via d’un mecanisme que, tot i ser legal, desafia qualsevol noció intuïtiva de legitimitat democràtica: la qüestió de confiança vinculada al pressupost, que el batlle ha perdut –amb disset vots en contra– però que, paradoxalment, li ha permès d’aprovar allò que la majoria ja havia rebutjat abans. Com que l’oposició no es pot posar d’acord en un candidat alternatiu, aquesta incapacitat no tan sols habilita el batlle actual –malgrat estar en minoria– sinó que, a més, li val per a aprovar un pressupost que no podria aprovar altrament per manca dels vots necessaris. És surrealista.

A més, Collboni ho ha fet per segona volta consecutiva, de manera que ha exhaurit les dues qüestions de confiança que la llei permet en un mandat. I, amb això, el retrat que emergeix d’ell és implacable: un batlle que no ha aprovat mai un pressupost per la via ordinària, que governa en minoria, i que únicament va accedir a la batllia gràcies a un pacte contra natura entre el PSC, els Comuns i el PP per a impedir que el candidat de Junts, Xavier Trias –guanyador de les eleccions i amb un acord signat amb el candidat d’ERC, Ernest Maragall– governés la ciutat. “Hi ha gent que no sap perdre amb elegància”, va dir Trias aquell dia al Saló de Cent. Tenia raó, però el problema greu, per desgràcia, no és pas l’elegància. El problema és que aquell qui els ciutadans van decidir que havia guanyat no pot governar, i en canvi qui no va guanyar no tan sols resulta que pot governar sinó que, a més, pot servir-se d’enredades institucionals per aprovar pressuposts i anar fent.

No hi ha res d’il·legal en tot plegat –això cal deixar-ho ben clar. Però la legalitat, com recordava Hannah Arendt, no és igual que la legitimitat. I quan un sistema permet que un càrrec públic es ratifique precisament –i únicament– perquè ha perdut una votació de confiança, crec que no és difícil d’afirmar que alguna cosa s’ha esquerdat en el pacte tàcit entre representants i representats.

Al País Valencià, el cas és encara més descarat. Carlos Mazón, el president que va convertir la gestió de la gota freda en un exercici de negligència i opacitat, ha nomenat José Manuel Cuenca –el seu antic cap de gabinet, destituït després del desastre– assessor de la seua oficina d’ex-president, amb un sou de gairebé seixanta mil euros anuals. Cuenca és el mateix home que, segons les proves aportades als jutjats, va demanar a l’ex-consellera Salomé Pradas que no “molestés” Mazón mentre dinava al restaurant El Ventorro i 230 persones morien. El mateix que ha admès que va esborrar els missatges del seu telèfon mòbil i el mateix que les víctimes han demanat que siga investigat.

La normativa garanteix als presidents que han deixat el càrrec una oficina amb dos assessors, conductor, vehicle oficial i serveis de seguretat. Cap d’aquestes prerrogatives no és nova. Però ací també hi ha una diferència, que a mi em sembla difícil de discutir, entre allò que és un dret estatutari i allò que és un gest immoral. I el gest de Mazón –premiar amb diners públics l’home que va ser la seua mà dreta en les hores més fosques de la seua presidència– té tota l’aparença d’una provocació. O, pitjor encara, d’una normalitat perversament assumida: la creença que, una volta passada la tempesta mediàtica, tot es pot reprendre com si no hagués passat res.

En algun lloc dels Essais Montaigne va deixar escrit que l’arrogància –creure’s per sobre de les regles, del judici dels altres, de la necessitat de retre comptes– és un defecte consubstancial a la naturalesa humana. Potser és veritat, jo no n’estic tan segur com ell. Però sí que crec que quan aquesta arrogància es converteix en sistema de govern, quan el procediment es fa servir per escapar de la responsabilitat, i l’aparell institucional, per blindar la impunitat, allò que tenim davant no és un simple defecte: és una elecció, una decisió conscient, una manera de viure i comportar-se. I encara estic més segur que aquesta elecció –l’elecció del cinisme com a forma de gestió de la política– té conseqüències. I que la més greu de totes no és pas la indignació puntual, sinó el desencís crònic: la convicció creixent, entre molts ciutadans, que el joc democràtic està viciat de l’origen i que participar-hi és simplement una ingenuïtat.

No hi ha res més perillós per a una democràcia que la sensació que les regles que haurien de servir per a regir-la en realitat només serveixen per a protegir els qui les escriuen. I avui, a Barcelona i a Alacant, aquesta sensació –terrible, amarga, frustrant– s’ha tornat a confirmar.