és 9-N i a Espanya somriuen feliços (Vicent Partal)

Ahir, diumenge, no es va parlar gairebé de la consulta del 9 de novembre de 2014. És brutal: fa tan sols onze anys del 9-N i ja l’hem enterrat. Amb la mateixa eficàcia suïcida amb què enterrem tot allò que fem, abans que madure i tot. Som especialistes, els catalans, en aquest exercici d’autolesió: infanticidi polític sistemàtic, assassinat preventiu de les gestes pròpies. Dos milions tres-cents mil catalans desafiant la prohibició espanyola, votant sense permís, creant del no-res una infrastructura democràtica paral·lela… I nosaltres, què fem davant aquest miracle, davant aquesta injecció de confiança? Ho reduïm tot a cendres amb el nostre menyspreu retrospectiu. “No va servir de res”, repetim, com si aquesta frase fos una lletania expiatòria.

Però anem a pams: què vol dir exactament “no servir de res”? Vol dir que no vam despertar-nos l’endemà en una república independent dels Països Catalans? Això és cert. Vol dir que no va caure el règim del 78 com les muralles de Jericó? Això és cert, també. Si aquesta és la mesura que fem servir, aleshores efectivament podem dir que no va servir. Però amb aquesta mateixa mesura hauríem de concloure que tampoc no van servir de res les revoltes del segle XVII, ni la guerra de Successió, ni la defensa de Barcelona el 1714, ni la Renaixença, ni la Mancomunitat, ni la invasió per Prats de Molló, ni la República del 31, ni la guerra contra Franco, ni la resistència a la dictadura, ni l’autonomia del 79. Tot fracassos, tot derrotes, tot una estèril i immensa inutilitat.

Però, estranyament, resulta que una nació que llegeix la seua història com una successió ininterrompuda de fracassos continua existint. Perquè, si tan inútils som tots plegats, hauríem d’haver desaparegut ja fa temps, esclafats per la història. Aquesta és una contradicció que significa que o bé som el poble més estúpid de la terra –incapaços d’aprendre que estem perduts i som uns desgraciats– o potser, només potser, que aquesta lectura derrotista tan estesa entre nosaltres és profundament, radicalment, errònia.

Hi ha alguna cosa obscenament patològica en aquesta necessitat compulsiva que tenim els catalans –i que jo no entendré mai– de negar-nos sempre els mèrits. Els irlandesos celebren solemnement l’aixecament de Pasqua del 1916 –tècnicament, militarment, políticament, un desastre absolut–, perquè entenen perfectament que sense aquell “fracàs” no hi hauria hagut la independència el 1949, trenta-tres anys després. Els estonians celebren la Revolució Cantant del 1988, que no va aconseguir la independència immediata però va posar els fonaments de la victòria del 1991. Els polonesos honoren cada insurrecció fallida del segle XIX –els llarguíssims 123 anys que van haver de lluitar per tornar a ser independents. I nosaltres? Nosaltres sembla que tinguem por de fer el ridícul celebrant allò que alguns opinen que “només” va ser una mobilització exemplar, allò que “només” va ser una demostració enorme de força cívica, allò que “només” és la prova que aquest país existeix.

La malaltia té nom: nihilisme provincià. El nihilisme dels pobles que han interioritzat tan profundament la subalternitat que ja ni necessiten l’opressor extern: s’oprimeixen tots sols. Madrid ja no necessita enviar els piolins per reprimir-nos; ja ens reprimim nosaltres mateixos amb una eficàcia que faria enveja a qualsevol dictadura. Cada vegada que diem que el 9-N i el procés “no van servir de res” fem la feina bruta de l’adversari. Cada vegada que reduïm el 9-N a una anècdota validem el relat d’Espanya i la seua classe política.

I la cosa més perversa d’aquesta dinàmica no és tan sols que ens anul·la el passat; és que ens condemna el futur. Perquè un poble que no sap reconèixer els propis èxits –parcials, incomplets, imperfectes, però èxits– és un poble condemnat a no tenir-ne mai cap de definitiu. La victòria total, la independència immaculada, el triomf sense màcula i irreversible és una fantasia adolescent –que ho demanen als ucraïnesos, si no, envaïts i negats dècades després d’haver-la aconseguida.

El 9-N va ser la primera vegada en segles que els catalans votàvem sobre el nostre futur polític, en un exercici d’autodeterminació no tutelat ni consentit per Espanya ni França. La primera vegada en segles. I la nostra resposta és dir que “no va servir de res”? A mi això no em sembla humilitat, sinó masoquisme. No em sembla realisme, sinó una deformació patològica de la realitat. No em sembla clarividència, sinó infantilisme.

El nucli del problema –i ara vaig més enllà del 9-N– és que hem confós la lucidesa amb el derrotisme i la intel·ligència crítica amb l’autoflagel·lació. Creiem que ser intel·ligents és anticipar sempre el fracàs, que ser madurs és no il·lusionar-se mai o que ser realistes és assumir la derrota abans de la batalla. Però això no és intel·ligència: és, en tot cas, una forma de covardia intel·lectualitzada. Ni és maduresa: és senilitat, en tot cas, prematura. Ni és realisme: és, en tot cas, claudicació preventiva.

Amb l’afegit, encara, que el drama del negativisme català que arrosseguem i tant de mal ens fa avui es disfressa de virtut. “Som molt crítics”, diem, com si l’autocrítica destructiva fos un mèrit. “No ens enganyem”, repetim, com si l’únic engany possible fos l’optimisme. “Toquem de peus a terra”, insistim, mentre ens enterrem nosaltres mateixos en la tomba fins al coll. Quan ser crític no vol dir ser autodestructiu. Quan tocar de peus a terra no vol dir renunciar a caminar.

El 9-N va demostrar que som un país. És tan simple com això. Un país imperfecte, dividit, amb pors i contradiccions, irritat i irritable, però un país. Sense el 9-N no hi hauria hagut Primer d’Octubre. Com sense les consultes no hi hauria hagut 9-N. Igual que sense la resistència cultural del franquisme no hi hauria hagut cap transició per trair. Ni sense la Renaixença no hi hauria hagut Mancomunitat. Tot va connectat, tot forma part d’un contínuum de resistència i afirmació que solament la nostra miopia suïcida –suïcida o interessada en el cas dels qui en treuen profit– refusa de veure.

Perquè aquest negativisme, que ningú no s’enganye, no és innocent. Beneficia, objectivament, aquells que prefereixen que no siguem. Beneficia els nous ídols, els qui volen fer-se un forat en el sistema de les paguetes que ells mateixos fan veure que critiquen –com siga i dient què calga. I, molt pitjor encara, beneficia l’unionisme que ja no necessita convèncer-nos que Espanya és meravellosa; n’hi ha prou que ens convencem nosaltres mateixos que som incapaços de derrotar-la. Ells ja no han de demostrar que la independència de Catalunya és impossible; n’hi ha prou que nosaltres creguem que tot això que fem és inútil i que no l’aconseguirem.

La primera responsabilitat d’un poble que vol ser lliure és saber llegir la seua història amb la generositat intel·ligent dels qui entenen que les nacions es fan a foc lent, amb paciència, amb la suma de gests que, aïlladament, poden semblar insuficients però que, acumulats, esdevenen irresistibles. I davant això l’exagerat negativisme català no és el realisme que alguns ens volen vendre, sinó la coartada perfecta per a la inacció. Una inacció que és exactament allò que necessiten els nostres adversaris.

Per això cada vegada que diem que el 9-N no va servir de res, que el Primer d’Octubre va acabar essent un fracàs, que el Tsunami Democràtic simplement va servir per a justificar la repressió o que el procés d’independència és i ha estat un engany, a Espanya somriuen. Ben feliços.