història financera valenciana

Mural que representa l'estament de les ciutats de les antigues Corts Valencianes, ubicat al Saló de Corts de la Generalitat Valenciana, denominada Diputació del General durant l'etapa de l'antic regne valencià| GVA/Viquipèdia.

Els valencians estaven esgotats d'ofrenar noves glòries a Espanya. El Govern espanyol, aleshores comandant pel popular Mariano Rajoy, escanyava l'administració valenciana quan elaborava els pressupostos generals de l'Estat i l'infrafinançament que patia la Generalitat Valenciana, la qual pagava com a un territori ric quan la seua renda estava per davall de la mitjana, es perpetuava. El malestar amb el tractament fiscal espanyol va provocar que Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana, evitara cantar aquella primera estrofa de l'himne regional valencià durant la celebració del 9 d'octubre, Diada nacional valenciana. El calendari marcava l'any 2015.

Quasi una dècada més tard, i amb el PP al capdavant del Consell, el maltractament financer de l'Estat espanyol persisteix i el deute històric amb el País Valencià engreixa sense cap perspectiva d'aprimament. Un infrafinançament crònic que limita el Consell en les seues polítiques públiques i restringeix la capacitat d'autogovern dels valencians, erigint-se en més dependents de les injeccions procedents de l'executiu estatal. Una autonomia encotillada que, en certa manera, i dintre d'un context històric radicalment diferent, es contraposa amb de les institucions pròpies que van atresorar el Regne de València durant segles fins a l'estocada de la guerra de Successió i els decrets de Nova Planta, que van abolir la personalitat administrativa pròpia dels valencians.

Musculatura pròpia

El Regne de València, sorgit de la conquesta de Jaume I, va convertir-se en un territori autònom dintre d'aquella mena de confederació que era la Corona d'Aragó. «Va crear-se dintre d'un marc jurídic i constitucional que era la Corona d'Aragó, on els territoris estaven ben definits i cadascun comptava amb les seues normes pròpies», expressa Sandra Bernabeu, professora d'Història Medieval de la Universitat de València. «Es tractava d'una entitat política amb plena autonomia normativa dintre de la Corona d'Aragó, on els diferents territoris estaven només vinculats per la monarquia. Hi havia una mena de sobirania compartida entre les elits de cada regne i el monarca de la Corona d'Aragó», assenyala Laura Peris, investigadora en història medieval.

«El rei era l'únic sobirà i qui atresorava l'última decisió, però estava condicionat per un règim pactista o contractual, en el qual tot era negociable. Quan el monarca necessitava diners o efectius per a la guerra, havia de convocar les Corts —en el cas del Regne de València es tractava de les Corts Valencianes— per a negociar amb els diferents estaments —el braç militar encarnat per la noblesa, el clero i els representants de les ciutats», desgrana Bernabeu. «Per aconseguir finançament o tropes per acudir a les batalles, havia de negociar privilegis posteriors, com ara càrrecs o pensions vitalícies, o exempcions fiscals, amb els llinatges que atresoraven la capacitat militar», completa. Desproveït d'un exèrcit regular, el regne gaudia del poder de decisió d'intervenció castrense, que depenia de les necessitats i les capacitats individuals de cada llinatge nobiliari.

El Regne de València, amb gran capacitat d'autogovern en matèria fiscal o judicial, comptava amb una moneda pròpia, «diferenciada, però amb similituds amb les presents a la resta de territoris de la Corona d'Aragó», indica la professora d'Història Medieval a la Universitat de València. Tota aquesta estructura estava regida pels Furs, que eren les lleis pròpies del Regne de València. Quan les elits presents a les Corts Valencians consideraven que el monarca de la Corona d'Aragó s'havia saltat aquesta normativa bàsica, en deien que havia comès un contrafur. «Tanmateix, hi ha una certa instrumentalització dels Furs per part de les diferents faccions polítiques. Una facció podia considerar que s'havia comès un contrafur en un moment concret i, posteriorment, com li beneficiava la situació, esgrimir que no ho era», puntualitza.

L'ombra uniformadora de Castella

El sistema pactista i, en conseqüència, aquesta mena de règim de sobiranies compartides entre el Regne de València i el monarca de la Corona d'Aragó estaran quasi engreixats com a una maquinària fins després de la unió dinàstica entre Ferran el Catòlic, titular de la Corona d'Aragó, i Isabel la Catòlica, dominadora dels territoris de Castella. «Aquesta mena de model de sobiranies compartides restarà inalterable, encara que sotmès als ajustos constants en l'autogovern per les negociacions entre els estaments i el monarca, fins a finals del segle XV», ressalta Javier Fajardo, historiador medievalista. «La unió dinàstica es produirà quan el Regne de València és la locomotora de la Corona d'Aragó, amb València com a una de les grans ciutats de la Península», apunta.

Mural que representa el braç militar de les antigues Corts Valencianes, ubicat al Saló de Corts de la Generalitat Valenciana, denominada Diputació del General durant el regne. | GVA/Viquipèdia

El casament entre ambdós monarques no canviarà res sobre el paper. «No és una fusió dels regnes, sinó la constitució d'una mena de monarquia composta», descriu Peris. Ara bé, «el descobriment d'Amèrica», com remarca Bernabeu, «inclinaria la balança socioeconòmica cap a Castella, que acolliria una noblesa i unes elits que s'enriquiren ràpidament». Les elits valencianes, de fet, es trobaren amb més competència per guanyar-se el favor del rei. Ja no es tractava només dels altres territoris de la Corona d'Aragó, sinó del conjunt de regnes que posseïa la monarquia hispànica. Havien perdut capacitat d'interlocució amb el monarca.

«La competitivitat més gran per a les elits conservadores valencianes en la seua aposta per atraure's el monarca i mantenir el seu estatus acaben per provocar el desplaçament on s'ubica la monarquia i una mena d'oblit de la seua procedència», explica la professora d'Història Medieval de la Universitat de València. A pesar d'aquests intents, i com subratlla la investigadora Peris, «Castella guanya pes a poc a poc dintre de la monarquia hispànica, la qual cosa es traduirà en un desequilibri polític».

A partir del regnat de Carles I, l'ombra de Castella comença a ampliar-se pel conjunt de la monarquia. «Castella comença a implantar una hegemonia política, però també cultural, que tindrà conseqüències en l'autogovern i la capacitat de sobirania, en referència a l'aspecte competencial, del Regne de València Si bé sobre el paper es manté, progressivament i arran del regnat de Carles I, s'observa l'inici d'un procés d'erosió», narra Fajardo, que menciona la introducció de la inquisició, una institució d'arrel castellana, o la formació de virregnats com a moments que simbòlicament mostraven l'extensió dels tentacles de Castella a la resta dels territoris de la monarquia hispànica.

«El Regne de València era més incòmode per Carles I en l'obtenció dels seus interessos arran del seu sistema pactista i en contraposició al sistema uniformat i centralitzat de Castella», coincideix Bernabeu. «El rei, de fet, intentava governar a través de reials pragmàtiques, una mena de reials decrets d'aleshores, per saltar-se el sistema pactista. Això comportava l'obertura de processos judicials, però amb recorregut complicat, atès que el monarca era el cap d'aquesta estructura», amplia. I arredoneix: «La monarquia, fins i tot, comptava amb un poder militar de represàlia, com es va exhibir amb les germanies, per no negociar. Disposava d'un exèrcit internacional, integrat per llinatges molt més poderosos en comparació amb els existents a la Corona d'Aragó». Tot i això, per exemple, «no s'hi va poder imposar el règim municipal castellà». Prevalien els Furs.

L'aniquilació d'una autonomia vigorosa

L'erosió del sistema pactista, de la sobirania compartida que li atorgaven els Furs al Regne de València, s'albirava, segons el medievalista Fajardo, amb la caiguda de la freqüència de les convocatòries a Corts: «Encara que s'estipulava que estaven obligats a convocar-se com a mínim cada tres anys, hi havia dècades en les quals no se'n produïa cap. En el cas del segle XVII, s'ha de recordar que fou una època complicada per a una monarquia hispànica immersa en molts fronts bèl·lics, els quals li generen necessitats econòmiques i militars. La monarquia reclamava al Regne de València i a la resta de territoris de la Corona d'Aragó noves contribucions. I ho feia amb exigències, traslladant-se les pràctiques castellanes quan aquests territoris es regien pel pactisme».

«Estem a les portes de l'absolutisme, del regnat de Felip V, que importa el model centralista castellà i l'uniformador francès al conjunt de la monarquia hispànica. La guerra de Successió i l'aplicació dels decrets de Nova Planta per la derrota de territoris com ara el Regne de València serà el tir de gràcia al procés de centralització pel qual havia empentat la dinastia dels Àustries, als quals se'ls presenta com als grans garants de l'autogovern quan ja havien començat a erosionar el sistema», contextualitza. En 1635, segons narra Carles Fenollosa a Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians (Drassana, 2022), «el regne perdré la seua tradicional exempció militar». En 1645, agrega, «es reunirien les Corts una vegada més, però seria l'última».

La derrota, enfront de les tropes borbòniques, d'aquelles d'origen francès i promocionades per Castella, laminaria les institucions pròpies dels valencians. Aniquilaria l'estructura de segles que atresorava el Regne de València. «S'aboliren els Furs i les institucions pròpies dels valencians, i el Regne de València s'integraria al model uniformador i centralitzador de Castella, amb les mateixes lleis, la mateixa organització administrativa i la mateixa llengua», descriu Peris. Seria la mort d'un autogovern valencià que només revifaria amb la represa democràtica de finals del segle XX. L'adeu a una etapa del territori valencià que va viure, per moments, una autonomia política ben robusta.