dret a anar a viure a casa d’altri?
“Al Ladakh, no tenim ni capacitat legislativa ni provisions constitucionals que protegeixin el nostre territori i cultura”
Chering Dorjay
President de l’Associació Budista del Ladakh
Chering Dorjay, president de l’Associació Budista del Ladakh, és una de les cares més reconegudes al territori. Primer va dirigir el Consell de Desenvolupament Autònom de Leh-Ladakh, més tard va ser ministre al gabinet de la regió de Jammu i Caixmir i, ara, copresideix el Leh Apex Body (LAB), organització sociopolítica establerta el 2020 per lluitar pels drets de les comunitats que viuen al Ladakh. Antic líder regional del Bharatiya Janata Party (BJP), el partit de Narendra Modi, va deixar el càrrec el 2020 perquè el govern va incomplir la promesa d’atorgar a aquest territori una autonomia especial reconeguda en la Constitució per a les regions tribals i coneguda com a Sixth Schedule o Llista Sisena. Des de llavors, sobretot perquè al Ladakh el 97% dels habitants pertany a pobles indígenes, Dorjay brega per obtenir el que li van prometre.
Va ser l’any 2019 quan, en abrogar l’article 370 de la Constitució, les autoritats de l’Índia van acabar amb l’autonomia de Jammu i Caixmir i, a més, en van segregar el territori del Ladakh. Dividides, totes dues entitats es van convertir en territoris de la unió de l’Índia.
El Ladakh, on es troba el pas de carretera a més altitud del món, el d’Umling La, és una zona desèrtica i muntanyosa en disputa entre l’Índia, el Pakistan i la Xina. El 97% dels 274.000 habitants pertany a grups tribals marcats pel credo: a l’oest, a Kargil, són majoritàriament musulmans xiïtes, i es van oposar a la reforma constitucional; mentre que a l’est, a Leh, són budistes, i van celebrar una reforma que complia una demanda històrica. No obstant això, una vegada certificada la traïció del govern indi, aquestes dues comunitats van deixar de banda les seves diferències històriques i, per primera vegada en dècades, caminen unides: tenen com a objectiu obtenir el suport constitucional amb què controlar el seu destí, protegir els drets dels seus habitants i desenvolupar el territori. Per això, sobretot des del 2024, els habitants protesten contra el govern. Aquest setembre de 2025, les protestes han pujat de to: l’activista Sonam Wangchuk i alguns membres del LAB han iniciat una protesta per reclamar un estat propi per al Ladakh dins de l’Índia i proteccions constitucionals. El 24 de setembre, Leh va viure disturbis violents que van deixar almenys quatre morts i desenes de ferits després de xocs entre manifestants i forces de seguretat. Davant l’escalada, les autoritats han imposat tocs de queda i restriccions.
Dorjay, amb qui vam parlar setmanes abans de l’inici d’aquesta darrera onada de protestes, explica: “El 1995, vam crear el Consell Autònom. Aleshores, la situació al Ladakh era precària. Per exemple, a l’educació: a les proves de secundària, els estudiants no aprovaven l’examen. Quan vam instaurar el Consell Autònom, vam prioritzar l’educació i vam introduir reformes per capacitar el professorat. Com que els resultats no eren bons, van sorgir moltes escoles privades, però ara, la meitat dels nens i nenes assisteixen a escoles públiques i competeixen amb les privades, obtenint resultats reeixits del 80% o el 90% i, de vegades, del 95%”, exemplifica, per sustentar la seva aposta per un control autonòmic més gran. “En segon lloc, al Ladakh no hi havia carreteres, mentre que ara cada llogarret està connectat. Va ser molt costós i difícil, perquè calia travessar roques i rius, però ho vam poder fer perquè no hi havia gaire corrupció. Jo vaig treballar a Jammu i Caixmir com a ministre a càrrec d’un districte proper a Jammu, que és la capital hivernal, i allà el 50% de les escoles públiques no tenen edificis. Fan classes a l’aire lliure, i quan plou, tanquen l’escola”, afegeix qui demostra bagatge en el tracte, bones formes i un to de veu gairebé sense alteracions, fins i tot quan mostra la seva indignació.
Miguel Fernández Ibáñez: Des de la dècada de 1980, els budistes del Ladakh han demanat d’escindir-se de Jammu i Caixmir per, així, ser part de la unió territorial de l’Índia. El 2019, van aconseguir el seu objectiu. Tot i això, estan decebuts. Per què?
Chering Dorjay: Demanàvem ser part de la unió territorial, però amb capacitat de legislar, i no ho hem aconseguit. No estem contents. No podem redactar les nostres lleis, mentre que, per exemple, Jammu i Caixmir, malgrat que ara també forma part de la unió territorial, té més poder que nosaltres: manté la capacitat de legislar [i les institucions del] primer ministre i el consell de ministres. Sense la capacitat de legislar, estem a les mans del governador i els buròcrates, que són els que controlen els fons econòmics i decideixen com invertir els diners. Només tenim el Consell Autònom, que té poders limitats i que només compta amb el 10% del pressupost que ens lliura el govern.
M. F. I.: Quan eren part de Jammu i Caixmir tenien una major representació política al Parlament.
C. D.: Al Caixmir hi havia molts problemes amb els fonamentalistes musulmans. A més, qualsevol aspecte polític girava al voltant del Caixmir. Jammu, la població del qual és molt més gran que la nostra, tampoc estava contenta. Érem a la segona fila política, però hi havia certes proteccions gràcies a l’article 370 35-A, que protegia la propietat de la terra i l’ocupació local. Per això, els últims 70 anys els estrangers no s’han pogut establir al Ladakh, mentre que ara, com que no tenim aquesta protecció, sí que poden.
Fa poc, després de sis anys de negociacions amb el govern, hem arribat a un acord perquè el 95% dels treballs al sector públic estiguin reservats per als i les ladakhis. És molt positiu, però la nostra demanda principal continua sense complir-se: no tenim capacitat per legislar ni provisions constitucionals que protegeixin el nostre territori, medi ambient o cultura. Per això, reclamem que ens reconeguin amb la Llista Sisena: tindríem capacitat per regular les activitats comercials i un cert poder legislatiu, a més de respectar les lleis consuetudinàries de les tribus. Hi ha lleis consuetudinàries diferents a gairebé cada llogarret; són lleis que no han estat escrites, però que han continuat actives durant segles fins a arribar al present. Si obtenim el reconeixement de la Llista Sisena, les diferents tribus obtindrien reconeixement.
M. F. I.: Fins al 2020 va ser membre del BJP. El primer ministre Modi li va prometre aquest grau d’autonomia. Però no ha passat. Se sent traït?
“El BJP ens va prometre consells autonòmics, poders legislatius i control sobre el territori, però després no ha implementat l’acord. El BJP ens ha traït”
C. D.: Ens van prometre la Llista Sisena perquè els districtes tinguessin consells autonòmics, poders legislatius i control sobre el territori. El BJP va disputar dues eleccions amb aquesta promesa i les va guanyar, però després va dir que no implementaria l’acord. El BJP ens va trair, i per això la gent no està contenta.
M. F. I.: Modi vol una Índia homogènia. Al nord, reprimeix els musulmans; al sud, intenta imposar la llengua hindi. A més, l’estat de dret trontolla com mai i el possible successor de Modi és fins i tot més panhinduista que ell.
“L’Índia és molt diversa i no es pot imposar la voluntat de la majoria a les minories. L’èxit de l’Índia residia en el fet que hi havia unitat en la diversitat”
C. D.: El BJP afirma que l’Índia és la democràcia més gran del món, però en realitat no és així. Actualment, tots els mitjans de comunicació estan controlats pel BJP i no diuen la veritat. A més, el BJP vol un país hindú; diu que a l’Índia els musulmans tenen la mateixa genètica que els hindús; en el nostre cas, el gen és totalment diferent, és evident, perquè som mongols. Aquestes afirmacions són molt perilloses: l’Índia és molt diversa i no es pot imposar la voluntat de la majoria a les minories. De fet, fins ara, l’èxit de l’Índia residia en el fet que hi havia unitat en la diversitat. El govern vol homogeneïtzar el país amb unes eleccions, un sol document d’identitat, un sol idioma, un sol tot. Però no funcionarà: l’Índia es desintegraria.
M. F. I.: La relació entre la comunitat xiïta de Kargil i vostès ha millorat des del 2019. Per exemple, en el passat hi havia picabaralles per la construcció d’un temple budista a Kargil. Com ha evolucionat la relació?
C. D.: Vam tenir alguns problemes. Un era que els budistes de Jammu i Caixmir sentien que des del Caixmir afavorien la població musulmana del Ladakh. Ara hem resolt el problema. En unir-nos, els problemes menors es resolen fàcilment. El cas del temple, per exemple, era una qüestió de prestigi per a ells i també ho era per a nosaltres. Al final, vam aconseguir un terreny excel·lent per construir un temple, i fins i tot podem habilitar una casa d’hostes per als budistes que viatgin a Kargil.
M. F. I.: Kargil es va oposar al canvi constitucional que va acabar amb l’autonomia de Jammu i Caixmir. Davant la impossibilitat de canviar la situació, Kargil ha canviat de posició i, a través de l’organització sociopolítica Aliança Democràtica de Kargil, ha arribat a acords amb vostès. Em pot explicar aquests acords?
C. D.: Hem arribat a un acord en quatre demandes. La primera és l’estatalitat del Ladakh, per així poder crear lleis i controlar l’ordre públic, la policia i el territori; al Ladakh, només l’1% del territori és privat, mentre que el 99% restant pertany a l’Estat. La segona, per protegir-nos, és la implementació de la Llista Sisena. La tercera és la creació d’una agència que recluti i faci els exàmens dels empleats governamentals. La quarta és que Leh i Kargil tinguin diputats separats: un per a Kargil i un altre per a Leh. Com que s’ha prohibit augmentar el nombre de diputats al Parlament fins al 2026, en aquesta causa cal esperar. De moment, per al Ladakh només tenim un diputat, i encara que aquí hi viuen només 300.000 persones, quant a superfície té una extensió territorial més gran que la del Panjab o Haryana. Amb dos diputats, no hi hauria disputes entre Kargil i Leh.
La ciutat de Leh, de majoria budista, és la capital del Ladakh i està ubicada a 3.500 metres sobre el nivell del mar. / Imatge: M. F. I.
M. F. I.: Vostès demanen controlar el territori i els projectes al Ladakh. Hi ha alguns megaprojectes en marxa que atempten contra el medi ambient. A la vall de Puga n’hi ha un de geotèrmic, i a la regió de Changthang un altre de solar.
C. D.: Les plantes geotèrmiques no són cap problema. L’energia que produeixen és neta i no requereixen una gran quantitat de terreny. A més, tenim aigües termals, així que hi ha potencial. Amb l’energia solar, els megaprojectes sí que presenten problemes: necessiten molt de territori per poder operar. Al Ladakh, la gent viu de la ramaderia d’ovelles, cabres i iacs, i depenen d’aquella terra que recorren tot l’any amb el bestiar. S’estan un mes en una vall i al mes següent s’estan en una altra. Al Ladakh, no hi ha gaire pastura a les muntanyes, i hi ha animals salvatges i domèstics que depenen d’aquesta terra. Per això, aquest megaprojecte solar presenta perills. A més, en ser un projecte tan gran, milers de persones vindrien de fora, s’hi assentarien, i després de quinze anys, obtindrien la residència. Per això, ens oposem als megaprojectes, als grans projectes hidroelèctrics o solars que, a més, generen problemes ambientals.
M. F. I.: Parla d’una alteració poblacional que pot esdevenir-se a causa dels megaprojectes. Moltes persones d’altres parts de l’Índia treballen aquí en la construcció de carreteres i en el sector turístic.
C. D.: Treballen en la construcció de carreteres, però a l’hivern no poden treballar i tornen a casa. Amb aquests treballadors no tenim cap problema. Al Ladakh, escasseja la mà d’obra. Gairebé el 100% de les obres de construcció les fan forans; cambrers, personal de neteja o de cuina... tot ho fan forans contractats per locals. Però com que el turisme és estacional, no és un problema: a l’hivern, la majoria dels hotels tanquen i la gent se’n torna a casa. El problema són els megaprojectes. L’operativitat d’un projecte solar és completa: els dotze mesos de l’any, i la gent s’ha d’assentar. I la llei estableix que una persona pot obtenir la residència al Ladakh si hi viu de forma contínua durant quinze anys. A l’Índia tenen un problema de sobrepoblació. Aquí passa el contrari: hi ha tres o quatre persones per quilòmetre quadrat, mentre que a Kerala hi ha 700 persones per quilòmetre quadrat. Tenir massa població és molt dolent, i tenir-ne poca també és molt dolent.
M. F. I.: Entenc que controlar el territori us és essencial.
C. D.: Del tot. Des del 31 d’octubre del 2019, qualsevol persona que visqui aquí quinze anys rebrà el permís de residència, i podrà competir pel 5% de l’ocupació pública que no està destinada als ladakhis. En canvi, al Caixmir, la llei és retroactiva, així que qui hi va viure durant quinze anys va obtenir el seu permís immediatament. Ara tenim nou anys fins al 2034 per cobrir totes les places obertes. No hi va haver exàmens ni reclutaments durant sis anys, tenim moltes places lliures.
M. F. I.: El Ladakh és una zona desèrtica que rep l’aigua només de les glaceres. Com es beneficia la societat del desenvolupament turístic?
C. D.: Part dels diners es filtra cap als més pobres, ja que els agricultors poden vendre els seus productes. A més, moltes persones treballen en el turisme d’aventura: si un grup de senderisme fa la ruta entre Darcha i Lamayoru, que necessita uns vint dies, gasta uns quants diners en cada llogarret. Per descomptat, si algú té un hotel gran, de cinc estrelles, guanya més diners. I això és precisament al que ens oposem.
M. F. I.: Enguany s’esperava un rècord de turistes, però a causa de l’atemptat al Caixmir, la temporada no està sortint bé.
C. D.: El problema al Caixmir afecta el turisme constantment. Per què el Pakistan va cometre l’atemptat a Pahalgam? Perquè la situació era pràcticament de normalitat. Aleshores, quan la situació aquí adquireix un nivell de normalitat, no és bo per al Pakistan, que ha actuat de forma traïdora: ha enviat unes poques persones per atemptar. Tenim mig milió de soldats i paramilitars, però si una persona no tem morir, és molt fàcil cometre un atac. I això és el que va passar.
