cal debatre sobre immigració. Debatre.

Parlar de la immigració no és racista. Voler-la limitar, tampoc    

... Fins ara el discurs oficial a Catalunya –establert per tertulians, actors i periodistes, i beneït pels polítics– ha estat que tots i cadascun dels habitants del planeta Terra que així ho desitgin poden venir a viure al nostre país. És més, quan arriben han de ser capaços d’empadronar-se, rebre una targeta sanitària i accedir automàticament al nostre estat del benestar. Negar aquest fet, posar límits al fenomen, ens han dit, és ser un feixista, algú d’extrema dreta.

Ho vam veure a l’article de David Cid, que escriu: “Situar el debat sobre quants catalans som o podem ser és nítidament comprar el marc de l’extrema dreta, independentista o espanyolista.” És a dir, que el control de fronteres que practiquen tots els països del món és una qüestió que els catalans no podem mencionar, com si fóssim uns nens a qui cal castigar.  També es pregunta “què faríem nosaltres si fóssim avui al Congo, al Sudan o a Gaza?”. Bé, diputat Cid, emigrar a casa nostra segur que no, perquè els que provenen d’aquests països no arriben al miler de persones. És molt trampós confondre la tragèdia dels refugiats amb els immigrants econòmics que entren amb visat de turista. És també el que fa Gabriel Rufián amb l’estirabot contra Junts.

Evidentment es pot tractar la immigració de manera racista, i tots sabem que és la via de molta gent amb altaveu polític. Ara bé, si creiem que som una societat madura i democràtica i volem que el debat no el monopolitzin les opcions polítiques més a la dreta del parlament, hem de canviar les regles del discurs públic i denunciar l’actitud demagògica i autoritària dels diputats Cid i Rufián. Desitjar que desapareguin les fronteres de món és una opció lícita; tancar les portes als immigrants de fora de la Unió Europea per a impedir el dúmping social, també.

És important de recordar que el dret humà d’anar-te’n al país que vols i quedar-t’hi a viure no existeix. Llegiu-vos la Declaració Universal dels Drets Humans i no l’hi trobareu, a diferència de la llibertat d’expressió i associació, la presumpció d’innocència o l’existència dels sindicats. L’article 13 parla del dret de sortir del país propi i de retornar-hi, però enlloc no es menciona entrar a l’estat que vulguis per establir-t’hi (o firmar un contracte laboral). L’article 14 sí que recull el dret de demanar asil en cas de persecució ideològica, però, ho repeteixo, el dret universal de la lliure circulació de persones no existeix: són els estats els que tenen la sobirania de decidir qui hi pot travessar la frontera i quedar-s’hi, i sota quines condicions.

A Catalunya, ara mateix, un 25% de la població (dos milions de persones) ha nascut fora de l’estat espanyol. Aquesta dada de població nascuda a l’estranger ens col·loca en quarta posició a la Unió Europea només superats per Luxemburg (50%), Malta (30,8%) i Xipre (26,9%), i molt per sobre d’Espanya (17,1%), França (13,1%) o Itàlia (10,9%).  D’aquests dos milions, més d’un 85% són immigrants econòmics –és a dir, no són ciutadans de la Unió Europea (que tenen uns drets limitats de lliure circulació) ni refugiats.

Les autoritats espanyoles haurien pogut, de manera legal i legítima, imposar restriccions a l’hora de travessar la frontera, signar un contracte laboral o accedir als serveis socials. És el que fan estats com el Canadà, Noruega, Austràlia, la Xina o el Japó. Espanya, en canvi, ha optat per deixar establir-se a tothom qui entra amb visat de turista, establir l’empadronament obligatori i fer regularitzacions massives constants. És una política migratòria que respon a uns interessos, és clar. La dreta hi veu un mecanisme per a importar mà d’obra barata de l’estranger, ensorrar les condicions laborals dels autòctons i subvencionar uns sectors econòmics improductius (d’aquí ve que l’explosió demogràfica comencés al final de la primera legislatura de José María Aznar). Més endavant l’esquerra hi va trobar una oportunitat de negoci quan es va construir un enorme tercer sector per a gestionar la pobresa dels nouvinguts, i així muntar observatoris i cobrar subvencions.

...

27-IX-25, vilaweb, Josep Sala i Cullell