estratègia belga

Brusel.les és un problema,

i els germanòfons una torna.

1. Comentari a Sven Wynant.

El cas belga, pel que fa a flamencs i valons (v. encapçalament), ha estat possible, tal com ha anat, per que l’antagonisme està plantejat entre dues entitats de potència semblant (indiferentment a la quantitat, o qualitat, dels caràcters diferenciats que tinguin). En aquest cas, es titlla de federalisme un repartiment territorial (i fins a quins microcasos!) de l’Estat. De fet: un divorci però mantenint el mateix domicili.

El model només serveix per a Estats amb dues “comunitats nacionals” de pes parell (si fossin més, ja genera altres dinàmiques).

Hi ha qui, parlant de nacionalisme i plurinacionalitat estatal, distingeix entre drets universals i drets particulars (LV, 5-XI-00), partint d’una distinció que, en la pràctica, categoritza diferents aspectes de les persones.

Aquesta perspectiva estableix que qüestions tan bàsiques com tot el corpus de mitologia i simbologia que (auto)defineix una identitat col.lectiva no és rellevant a l’hora d’establir el marc de convivència entre la ciutadania d’un Estat (Projecte Polític definit en el temps i l’espai. Contingent, en argot filosòfic). Fins i tot aspectes, sembla ser que banals però força incidents en la vida quotidiana, com són els standards lingüístics de referència que fan servir proporcions significatives numèricament o no, “aboriginàries” o no, de la ciutadania, no són rellevants, bàsics, per a la Constitució (Contracte Social Bàsic) del Projecte Polític que és cada Estat.

Amb una excepció relativa. Fora de la tradició política anglosaxona, cada Constitució (o reconstitució) estatal adopta i recrea algun particularisme identitari com a propi i general, que definirà i al que s’hauran d’adaptar tots i cada un dels ciutadans, de grat o per força, de l’Estat. Dins d’aquest particularisme institucionalitzat, es declara i s’adopta com a Oficial algun standard (o alguna variant, o alguna parla), aboriginari o no, que haurà d’emprar tota la ciutadania d’aquell Estat en concret, en tant que tal.

Fins aquí, i com a Acord voluntari, cap problema. De fet, l’Estat, com a invent polític amb no més de dos segles d’antiguitat1, preveu mecanismes institucionals de promoció d’aquests trets, entre els que destaca l’ensenyament general i obligatori.

En la pràctica, això deriva en tres situacions: a/ciutadania que identifica com a continuïtat llur tradició cultural amb el Referent Oficial del que s’ha dotat el 'seu' Estat; b/ciutadania que opera, segons l’àmbit, amb el referent tradicional o amb l’oficial, sense sentir-ho conflictiu; c/ciutadania que rebutja, parcial o totalment, el referent oficial estatal, proposant alguna recreació alternativa i/o model de relacions (codis lingüístics inclosos).

Mentre es segueixi considerant drets “particulars” aquests aspectes constitutius del projecte de convivència que hauria de ser qualsevol Estat, romandrà la font de micro/macro-conflictivitat que són els nacionalismes –oficials o no-.

Mentre els aspectes, individuals!, de referència col.lectiva, identitària, forma lingüística inclosa, no es reconeguin universals (o és que han existit mai individuus “neutrals”, “aculturals” o “alingüístics”?) no es passarà mai d’una conllevància en permanent perill de deriva conflictiva. La societat com a convivència sempre malgré l’État.

Vés a saber si a l’Estat Espanya també passa, això!