Tràcia occ, comunitat turca o minoria musulmana?

Passat i present de la minoria (turca) que oficialment no existeix a Grècia

Després de dècades de repressió, el segle XXI ha portat pau per a les comunitats musulmanes que habiten la Tràcia occidental, al nord de Grècia. En aquesta regió fronterera, el poble turc encara reclama drets legítims com el reconeixement explícit de la seva identitat. Tot i això, també es preocupa per la manca d’oportunitats per als joves.

Com cada matí assolellat a Komotini, Selim, Samir i Ferhat s’aixopluguen sota un arbre que, asseguren, té més de 500 anys de vida. Mentre un cambrer va i ve amb tes i es forma una rotllana de persones que entren a la conversa i en surten, aquests jubilats turcs repassen els problemes que afronta la seva comunitat a Grècia un segle després dels acords de Lausana: se senten segurs, que és primordial, encara que lamenten les limitacions en els seus drets i la manca d’oportunitats laborals per al jovent.

“No hi ha feina i els nostres joves se n’han d’anar a Europa o als vaixells o creuers grecs”, reconeix en Samir, abans d’acudir al prec del migdia en una mesquita tan humil com els que la freqüenten. “Avui el que més amoïna aquí és la manca de feina. Pel que fa als nostres drets, la situació és més o menys bona: tenim les nostres escoles, els nostres doctors, els nostres advocats. Abans, no podíem ni comprar un cotxe o una casa”, recorda en Selim, mesurat, sobre les restriccions de les últimes dècades del segle XX. “Fa molt de temps que no tenim problemes. Queden coses menors, com l’elecció dels muftís, que segons Lausana és el nostre dret”, afegeix.

Baix, de bigoti retallat i to de veu gairebé inintel·ligible, en Ferhat sembla que guardi més ressentiment, i deixa ben clara una cosa: “Ells diuen que no hi ha turcs, que som musulmans, i no hi estem d’acord: som turcs”. I insisteix: “Tenim diplomes escolars escrits en dues llengües: en turc i en grec. Les autoritats ens els van donar. Ara, en canvi, tot és en grec”.

A Grècia hi viuen entre 100.000 i 140.000 musulmans turcòfons, la majoria al nord del país, a la Tràcia hel·lena, a les regions de Xanthi i Ròdope, on sumen al voltant de la meitat de la població, i menys, a la d’Evros. Tot i això, ningú pensaria que aquí hi viu una important comunitat turca: en l’espai públic només hi ha referències hel·lenes i la llengua turca no té presència ni a Komotini, la capital de la regió de Ròdope. Tant se val que al carrer es parli turc, o que persones com en Ferhat insisteixin que són turcs: oficialment, aquesta minoria no existeix a Grècia.

El passat

La comunitat turca va arribar als Balcans molts abans que, després de la conquesta de Constantinoble, es consolidés al segle XV l’Imperi otomà. Durant més de 500 anys, al vast territori de la Sublim Porta, aquesta comunitat va quedar aglutinada i difuminada en funció del seu credo musulmà, igual que els va passar a altres sota les confessions cristiana i jueva. Quan a principis del segle XX els otomans van perdre les seves regions i es van recloure a Anatòlia, el paradigma identitari de l’estat nació “pur” s’havia imposat al món occidental i va pavimentar el camí per dur a terme intercanvis traumàtics de població en què un milió i mig de persones van iniciar una nova vida: els cristians d’Anatòlia van acabar ocupant les terres que havien deixat els musulmans dels Balcans, i viceversa. Unes quantes comunitats tossudes van rebutjar formar part d’aquests acords i van decidir mantenir-se als llocs que sempre havien conegut. Entre aquesta gent hi havia els musulmans de la Tràcia búlgara i grega: els gitanos, els pomacs i els turcs.

Els acords de Lausana de 1923 van certificar aquests transvasaments poblacionals i van estipular una sèrie de drets per a les comunitats que no van emigrar. Tot i això, no va ser sota el component identitari, sinó basant-se en la confessió religiosa. Per això, a Grècia i Bulgària oficialment no hi ha una comunitat turca, sinó una minoria musulmana. Aquest matís centenari l’ha anat aprofitant Atenes per, sobretot des de 1967, limitar els drets del poble turc i, per tant, dels musulmans de Grècia.

“Quan hi ha nerviosisme entre Turquia i Grècia, els primers a sentir-ho som els turcs d’aquí i els grecs d’Istanbul. Si la relació és bona, tot va bé; i això és precisament el que volem: viure sense problemes”, resumeix Şevket Şar a Echinos (Şahin en turc), a les muntanyes Ròdope, a la regió de Xanthi, i assegura que aquest llogaret va ser aixecat l’any 1361 per l’otomà Şahin Paşa.

Sevket Sar és un turc de l'aldea de Sahin, Echinos en grec, a les muntanyes Ròdope. / Imatge: M. F. I.

Els pogroms de 1955 contra els cristians a Turquia van tenir conseqüències per als musulmans de Grècia, que van començar a patir restriccions, encara que va ser sobretot l’inici de la dictadura dels Coronels (1967-1974) el que va posar fi a l’harmonia interètnica que va seguir la Segona Guerra Mundial. Tot i que el 1974 Grècia va recuperar el sistema democràtic, les autoritats no van tornar els drets oficiosos de què havien gaudit els turcs. Quedava rancúnia i desconfiança perquè, a més, la dictadura va caure després d’una crisi a Xipre en què els militars atenesos havien afavorit un cop d’estat fallit per annexionar-se l’illa, i Turquia havia respost intervenint-hi i aconseguint el control del terç nord del país.

A Grècia va començar a ser un problema el que abans de la dictadura era normal, i les organitzacions civils o les escoles van deixar d’utilitzar la paraula turc o turca perquè, altrament, s’enfrontarien a un procés d’il·legalització. I així, amb aquesta limitació, continuen avui: diverses organitzacions dissoltes per les autoritats, entre les quals la Unió Turca d’Iskeçe, van portar el cas davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que el 2008 va condemnar Grècia per violar el dret d’associació de la comunitat turca; encara que han passat disset anys des de la sentència, Atenes continua vetant l’ús de la paraula turc o turca en organitzacions o partits polítics.

“Şahin era el nom que apareixia en el rètol de la nostra guarderia. Fins al 1967 teníem organitzacions turques, però les van tancar i ara no ens deixen tornar a obrir-les”, lamenta Şevket Şar, que, com molta gent a Tràcia, forma part d’una quadrilla que treballa en el sector de la construcció, en obres per tot el país. “Si vull obrir una organització turca, les autoritats no m’ho permetran: diran que a Lausana no es reconeix la minoria turca. Però al mateix temps, encara que tampoc es reconeix la minoria pomaca, les autoritats sí que lliuren permisos per obrir organitzacions pomaques a Iskeçe [nom turc de Xanthi]”, compara amb el cas d’aquesta comunitat d’eslaus islamitzats que està en mig de la disputa: el govern turc intenta assimilar-los, i de fet molts pomacs se senten avui turcs, mentre que el govern grec mira d’atomitzar les diferències entre els grups musulmans.

Aquesta situació repressiva també ha tingut rèplica en el pla polític, al qual el moviment turc es va incorporar als anys 80. El cas més conegut va ser el de Sadık Ahmet, fundador del Partit per la Fraternitat, la Igualtat i la Pau. Mort el 1995 en un accident de trànsit, va ser elegit parlamentari independent el 1989 i, un any més tard, va ser condemnat per haver repartit pamflets electorals amb referències al poble turc. Ahmet, el cas del qual no va prosperar al TEDH atès que no havia esgotat la via legal interna, simplement va insistir en una realitat òbvia: que al nord de Grècia hi ha una comunitat turca i que, a més, no tota és musulmana sunnita. Després d’aquest auge electoral, Atenes va reformar el sistema electoral per evitar que candidats turcs com Ahmet es presentessin al Parlament com a independents, cosa que els ha obligat a integrar-se a escala estatal en partits de l’esquerra i la dreta hel·lenes que, oficialment, encara rebutgen la seva identitat.

El present

Durant la Guerra Freda, els musulmans que van triar quedar-se a Tràcia van patir les conseqüències de ser considerats quintacolumnistes. Dos països, Bulgària i Grècia, van permetre pogroms i van implementar polítiques discriminatòries contra aquestes comunitats dividides per les fronteres modernes. A Grècia, les autoritats van fer per incomodar-les perquè, de forma “voluntària”, abandonessin la llar: durant 43 anys, des de 1955, van implementar una llei de ciutadania amb què van arrabassar la nacionalitat a prop de 60.000 persones que van emigrar, i algunes van tenir constància d’haver-se convertit en apàtrides a la frontera mateixa, quan van voler tornar. A Bulgària la situació va ser fins i tot pitjor, i Tòdor Jívkov va trobar en la comunitat turca el boc expiatori davant la decadència del règim comunista: el 1984, en la campanya coneguda com a “ressorgiment”, va prohibir als turcs utilitzar els seus noms, practicar la seva religió i parlar la seva llengua, i el 1989, en l’ocàs comunista, va ordenar la deportació massiva de musulmans cap a Turquia.

Davant d’aquest passat, és normal que les persones consultades diguin que la situació és bona aquest segle XXI. Potser el millor termòmetre està en els turistes anatòlics, que cada any baten rècords de visites a les illes gregues: per fi, no tenen por que una torba hel·lena interrompi les seves vacances idíl·liques. Les persones s’entenen, i els polítics, a la seva manera, també: malgrat la retòrica incendiària pròpia de Recep Tayyip Erdoğan, des de l’incident de 1996 a l’illot d’Imia les relacions són estables, i els punts de disputa principals continuen sent la causa de Xipre i l’acceptació de la demarcació marítima que permeti explotar i transportar els recursos energètics a la Mediterrània oriental. Conflictes congelats allunyats dels turbulents anys 80.

A més de ser reconeguda explícitament com a comunitat turca, i que, per tant, l’espai públic els representi en urbs com Komotini o Xanthi, els habitants i els representants polítics de Tràcia demanen que es respectin els acords de Lausana pel que fa a l’elecció dels muftís i la implementació d’un sistema educatiu bilingüe públic que arribi als alumnes de secundària i que sigui de qualitat.

“Abans d’entrar a la Unió Europea era complicat parlar en turc a les nostres ciutats. Als hospitals, ens demanaven que per què el parlàvem. Ara la situació és diferent i la convivència és bona”, reconeix Vildan Yusuf, treballadora social en una organització que ajuda persones amb problemes de mobilitat a Komotini, una de les urbs europees més amables amb qui pateix problemes motors. “Cent anys després dels acords de Lausana, els dos governs haurien de seure al voltant d’una taula i atendre les necessitats de la societat. Som part d’Europa, els nostres fills han d’anar a l’escola i tenir la possibilitat d’aprendre en la seva llengua, encara que després en públic s’utilitzi el grec”, considera Yusuf.

Vildan Yusuf, a la seu de l'organització Perpato, a Komotini. / Imatge: M. F. I.

Tot i que la seva família habita aquesta regió “des de temps anteriors a l’Imperi otomà”, Yusuf sent que la consideren estrangera. “A Grècia i també a Turquia”, lamenta, i subratlla que “el més trist és que els grecs tinguin por de les minories de Tràcia, malgrat que ens volem integrar en pau i som gent moderada”.

Un migdia assolellat a Didimotixo, a la regió d’Evros, l’Erol i el Temel demostren aquesta moderació. Són dos musulmans d’hàbits tracis: no van gaire a la mesquita, beuen alcohol i, cercant oportunitats o familiars, travessen sovint les fronteres. Aquest parell de riallers demostra que dogmes i clixés no tenen cabuda en aquesta regió del món: l’islam als Balcans és heterodox, igual que les identitats dels habitants. Mentre intenten desxifrar el lloc d’on ve l’imam a impartir el sermó, l’Erol acaba per assegurar que no comet pecats i que per això no li cal anar sovint a la mesquita.

“El que no entenc és per què veuen els musulmans com un perill”, dubta encara l’Erol. “A la dècada dels 80 no ens lliuraven ni el permís de conduir, o havies d’anar a l’administració un cop i un altre per obtenir qualsevol document. Encara no tenim tots els nostres drets perquè no hi ha jutges o militars musulmans, però la situació és molt millor”, afegeix en aquesta localitat fronterera amb Turquia.

L’Erol i el Temel, dos musulmans de Didimotixo, a la Tràcia grega. / Imatge: M. F. I.

Asseguts en un banc mentre es prenen unes cerveses de llauna, l’Erol i el Temel viuen en un entorn militaritzat, condicionat per la frontera i pels reclutes que fan el servei militar obligatori. No els paren atenció: des que van néixer, els uniformats són aquí. La diferència és que ja no estem en plena Guerra Freda, i la tensió la genera alguna operació per capturar migrants i traficants; res a veure amb els anys de plom en què va ser una de les fronteres més militaritzades del món. “Des del [riu] Maritsa ho feien. 25 anys els van caure als contrabandistes”, recorda un cas l’Erol, baix, amb quilos de més a la panxa i pell morena. “Els nostres nois en saben”, afegeix orgullós sobre els que coneixen aquests camins que travessen els i les migrants.

Habituat a les fronteres i als militars i les persones que hi ha, l’Erol sap que el problema no són els migrants sinó la manca d’oportunitats que obliga la gent a emigrar cap a Europa occidental: treballen uns mesos i tornen, així any rere any, des dels primers gastarbeiter o treballadors “convidats” per Alemanya i els Països Baixos. El seu amic Temel, alt, de barba canosa, assenteix. “Jo feia tota mena d’oficis, sobretot al camp, però ara soc gran. ¿Qui em contractarà a aquesta edat?”, es demana aquest pare de vuit fills que gairebé tota la vida ha treballat sense contracte i que, per això, gairebé no ha cotitzat. “A Tràcia”, denuncia, “ni tan sols els joves tenen feina”.

Més enllà dels extensos camps de cotó que envolten petits llogarets dominats per minarets, les activitats tradicionals llangueixen en espera de temps millors a Tràcia: el tabac de les muntanyes Ròdope es paga a poc més de dos euros el quilo i el cultiu no és rendible; i la producció de seda a Soufli, a Evros, és un record del que va ser una pròspera indústria com a part d’una ruta comercial que incloïa, entre d’altres, la ciutat búlgara de Svilengrad, la ciutat (grad) de la seda (svilen).

Autor/a