Eva Bach: Hem passat de reprimir les emocions a convertir-les en déus
- Entrevista a la pedagoga i mestra, que ha publicat 'Disbarats emocionals: ja n'hi ha prou!'
26.01.2025 - vilaweb
Eva Bach (Manresa, 1963) és pedagoga, mestra i una de les pioneres en la introducció de l’educació emocional en els àmbits educatiu i familiar a casa nostra. Després de tota una carrera dedicada a divulgar i formar sobre el tema, ara publica Disbarats emocionals: ja n’hi ha prou! (Plataforma Editorial), un llibre en què alerta que som en un moment delicat quant a la divulgació sobre salut mental, emocions i psicologia. Diu que, en part, és per les xarxes socials, però que no en són l’única causa ni l’únic altaveu. Assenyala unes quantes maneres errònies de fer aquesta divulgació i, alhora, desmenteix mites i cantarelles d’autoajuda que estem cansats de sentir. Parlem de tot plegat amb ella i acabem l’entrevista amb una qüestió relacionada que darrerament ha aixecat força polseguera: l’educació emocional a les escoles.
—Som en un moment en què es parla més que mai d’emocions, però alhora s’ha registrat un gran augment dels problemes de salut mental. Com ho valoreu?
—L’adjectiu “emocional” és a tot arreu. Se’n parla molt, però amb una visió tan simple, distorsionada, restringida i a vegades plena de confusions i disbarats, que és normal que els problemes incrementin, sense oblidar que han augmentat a partir de la pandèmia, que va fer emergir coses que en la vida normal podíem mantenir a ratlla. Pel que fa als joves, hi ha hagut una mancança a l’hora d’ajudar-los a situar de manera saludable tot això.
“L'adjectiu 'emocional' és a tot arreu”
—Parlar-ne tant sembla positiu, però pot ser que hagi perjudicat d’alguna manera?
—El tema ha esclatat enmig d’un caos en què es poden dir coses que són errònies. Les xarxes ho posen fàcil. No dic que en siguin la causa, però sí que ho amplifiquen. Qualsevol pot parlar d’educació emocional sense titulació ni expertesa. És com si en una autoescola els professors no tinguessin el carnet, no coneguessin el codi de circulació i fessin les classes amb vídeos de TikTok. Que et diguessin “gas a fons sempre!”, “conduir és només qüestió d’actitud”, “vés per les carreteres de la vida i, encara que vinguin revolts, no t’aturis”. Aquests missatges i actituds els podem trobar a les xarxes.
—També una divulgació ben feta.
—Sí. Es barregen les males pràctiques i les bones i no sabem a qui fer cas. No abordarem bé certs problemes si diem coses com ara “per canviar una emoció has de posar-hi la seva contrària”. No pots dir a un deprimit que rigui, això no té cap base!
—Repasseu dotze maneres completament desencaminades de divulgar sobre les emocions. Quines en destacaríeu?
—Per exemple, parlar-ne només del punt de vista de la prevenció. Si només ens centrem en la prevenció, perdem el potencial humanitzador, de resiliència, d’empatia, d’assertivitat, que podem trobar quan hem fet el procés de transformació cap a les emocions lúcides, aquelles en què ja hi ha hagut una elaboració per part de la persona, un procés d’aprenentatge a partir d’allò que sent, que a vegades és primari i impulsiu. No hem de fer prevenció i prou, també proacció i provenció.
—Critiqueu també la filosofia Mr. Wonderful.
—Aquesta idea que, si no estem bé emocionalment, és perquè no sabem mirar les coses bé. Si a una persona que té ansietat o està deprimida li dius que això és perquè no es pren les coses amb prou optimisme, no li soluciones el problema, la culpes i, a més, ets cruel, desatens un malestar que té, d’alguna manera la deixes sola i li dius que ha d’espavilar-se.
“Si a una persona que té ansietat o està deprimida li dius que això és perquè no es pren les coses amb prou optimisme, desatens un malestar que té”
—Una altra metodologia equivocada és la del fast food.
—Volem receptes ràpides, que ens cuinin des de fora la solució als problemes emocionals, però necessiten cocció lenta, interna i personalitzada. No hi ha lleis per a tothom. Volem que ens ho solucionin ràpidament i, si no, una pastilla. El consum creix de manera alarmant…
—Entre totes les metodologies errònies, assenyaleu sobretot la de l’influenciador.
—És un aparador que aglutina el pitjor de totes. És una xerrameca incessant, un circ interminable, sovint amb una exacerbació del jo, com diu José Ramón Ubieto. També s’hi poden trobar continguts bons, però moltes vegades és pura autopromoció i exhibicionisme. Tenim la sensació que hem de penjar coses cada dia perquè els nostres seguidors ens necessiten. No devem ser nosaltres, els qui necessitem els seguidors? Això substitueix la reflexió pausada, la lectura i la formació presencial. Escoles que abans organitzaven formacions per a famílies ara ja no les fan perquè no hi van…
—A les xarxes es barregen influenciadors que parlen d’emocions sense ser psicòlegs i que sovint comparteixen amb detall els seus problemes personals amb altres perfils, com ara, els de psicòlegs que divulguen sobre la seva feina. Com separem el gra de la palla?
—Cal rigorositat i fonament. Tornant a la metàfora de l’autoescola, és com si el professor sense carnet et parlés dels accidents que ha tingut i com l’han fet més savi en la conducció sense la necessitat d’aprendre a conduir. Aquí hi ha un perill, i per això estaria bé fixar-nos en la trajectòria i la titulació de la persona, o si cita autors de diferents àmbits i corrents.
—Al llibre esmenteu l’emotional washing. Què és?
—És com el greenwashing, la rentada de cara que es fa amb l’ecologisme, però amb les emocions. Em trobo gent que em diu “fa molt que fem educació emocional”, “tenim en compte la intel·ligència emocional”, i després responen molestos, ofesos o amb ràbia quan els contradiuen. Hi ha empreses que diuen que són responsables amb les emocions i l’única cosa que fan és una xerrada puntual. O potser fan un taller en què la gent es despulla emocionalment i després això es fa servir per fer xantatges.
“L''emotional washing' és com el 'greenwashing', la rentada de cara que es fa amb l'ecologisme, però amb les emocions”
—També desmentiu uns quants discursos sobre les emocions. Per exemple: “Totes les emocions són fruit de pensaments. Canvia la manera de pensar i canviaràs què sents”.
—La visió cognitiva i racionalista de “canvia el pensament i canviaràs l’emoció” a vegades funciona, però, igual que les emocions, la raó pot ser lúcida o pot desvariejar. Moltes vegades, primer és l’emoció i després el pensament. Els nadons experimenten emocions abans de poder raonar. Jean Liedloff diu que allò que l’infant sent quan encara no és capaç de pensar influirà decisivament en les coses que pensi quan en sigui capaç. Les experiències primerenques, els primers vincles i l’atenció, deixen una empremta. A vegades és d’autoestima i resiliència i a vegades són ferides. Després farem coses per a protegir aquestes ferides que tenim, però de manera inconscient. Com que no tenim la capacitat de raonar, això es grava de manera no verbal.
—Heu estat una de les pioneres de l’educació emocional al país. Aquest tema s’ha introduït bé a les escoles?
—N’hi ha que ho fan bé i n’hi ha que no. Les que ho fan bé són aquestes en què el responsable d’introduir-ho ha fet un procés personal. Jo vaig sortir de l’escola el 1994, precisament, perquè vaig voler fer aquest procés. Vaig detectar una sèrie de mancances a conseqüència de les mancances adultes. Hi ha problemes que són els naturals de cada etapa psicoevolutiva; són normals i ineludibles, fins i tot necessaris. Però també hi ha problemes que són resultat de la manca de capacitat adulta per donar respostes als problemes naturals del creixement. Llavors es cronifiquen.
—Imaginem-nos una aula qualsevol. Quin podria ser un d’aquests problemes?
—Imaginem-nos una criatura que fa qualsevol cosa inapropiada o disfuncional. En comptes de tenir en compte que està aprenent, que no ho sap, que no ha pogut desenvolupar formes adequades d’expressar allò que vol, li posem una etiqueta, ens enfadem, ferim la seva autoestima, la invalidem, la desacreditem, comencem una confrontació… Aquesta mena de sortides de to les veia sovint en companys mestres. Això ens impedia de veure les necessitats de l’alumne i que pogués confiar en nosaltres per acompanyar-lo. Són problemes que continuen.
—Alguns mestres us contestarien que són professors, no pas psicòlegs.
—És evident que no ho som, a l’aula no hem de fer teràpia ni psicologia personalitzada. No et correspon fer teràpia a l’infant, però sí que ets responsable de tenir cura de la teva salut emocional, que repercuteix en la seva. Això implica intentar connectar amb allò que et transmet. Quan l’educació emocional es fa bé és perquè, a banda d’una formació específica, hi ha també un procés personal de creixement i aprenentatge sostingut en el temps. L’educació emocional no és tant qüestió de currículums o programes com d’actituds i estils de comunicació i relació. Si en la relació hi ha un vincle sa, fas educació emocional encara que no facis cap activitat específica.
“Com a mestre no et correspon fer teràpia a l'infant, però sí que ets responsable de tenir cura de la teva salut emocional, que repercuteix en la seva”
—Estaríeu en contra d’una educació emocional més “curricular”, d’espais en què específicament es parli del tema?
—No hi estic en contra perquè hi ha programes ben dissenyats, però si falla la part relacional, la nostra actitud, no funcionarà. L’empatia no es desenvolupa amb programes sobre empatia. Sobretot, si els fan persones no empàtiques en contextos no empàtics. En canvi, una persona empàtica, encara que no t’organitzi cap activitat concreta, et farà una bona transmissió emocional.
—S’apliquen alguns mètodes que no funcionen.
—Sí. Imagina’t que quan arribes a casa cada dia has de respondre com et sents i il·lustrar-ho amb una emoticona. Hem passat de preguntar “què has fet a l’escola?” a preguntar “com t’has sentit avui?” Però és el mateix! Es converteix en una rutina, no diu res. La qüestió important és que estiguis alerta per captar coses i poder parlar-ne amb l’infant, que sàpiga que hi ets. Educació emocional no és preguntar-li cada dia com se sent. Això és un martiri i una intromissió.
—Hi ha veus molt crítiques amb l’educació emocional amb uns quants arguments: que no hi ha prou recursos per a estar pendent d’això, que fan que els infants estiguin més pendents del seu ego, que pot sobreprotegir-los, que malgrat tot els problemes de salut mental han crescut… Què en penseu?
—Com dèiem al principi, és clar que tindrem més problemes que mai si ho fem malament, si entenem l’educació emocional com a exhibicionisme, disbauxa i incontinència o com haver de fer cas tot el dia de què sentim… Hem passat de censurar i reprimir les emocions a convertir-les en déus, i a vegades hem de fer el contrari del que ens diuen. Potser no tenim ganes de fer una cosa, però l’hem de fer. Ho hem confós tot i és normal que hi hagi veus que diguin que això ens fa fràgils i que perjudica el saber, la resiliència i el compromís social. La bona educació emocional se centra a transformar la persona i que pugui fer alguna cosa útil per a l’entorn.
“És clar que tindrem més problemes que mai si entenem l'educació emocional com a exhibicionisme, disbauxa i incontinència”
—I no es tracta que els nens siguin feliços tota l’estona.
—No, en absolut. L’objectiu principal no és la felicitat, sinó la salut. Orientar-los cap a la salut, en aquest cas emocional, quan la felicitat faci pujada i també quan se’ls faci miques. Hi ha felicitats que no són sanes, com la de “no aprenc res perquè no sóc feliç aprenent”. El coneixement és imprescindible, ineludible.
—Com resumiríeu, doncs, la importància de l’educació emocional?
—El procés sostingut de creixement emocional no ens estalvia el dolor, però ens pot salvar del trastorn. Hi ha avaluacions que confirmen que només és eficaç si té persistència en el temps, no pas amb accions puntuals, i també que hi ha una relació estreta entre emocions i salut mental. Si durant la infantesa hi ha traumes derivats de diverses situacions, però també negligència o desatenció adulta, es triplica el risc de trastorn mental. Sabent-ho, com voleu que no ens importi? Em preocupa molt més la nostra limitada intel·ligència emocional que no pas aquesta intel·ligència artificial que tant ens inquieta.