Indoxina, la lenta mort del Mekong
Les preses dels embassaments i la crisi climàtica estan condemnant un dels rius més llargs del món. El Mekong és un curs fluvial que alimenta milions de persones i que té l’ecosistema amenaçat. Serem a temps de salvar-lo?
Des del seu naixement a l’altiplà tibetà a gairebé 5.000 quilòmetres de distància, el Mekong travessa la Xina, Myanmar, Laos, Tailàndia i Cambodja abans d’arribar al Vietnam i desembocar al mar de la Xina Meridional. Es tracta d’un dels rius més llargs del món i alimenta 60 milions de persones del sud-est asiàtic, proveint peix, nutritives algues i, durant la temporada de pluges, aigua per als cultius d’arròs.
Tanmateix, aquest riu i la vida a les seves ribes estan canviant. L’escalfament global augmenta les sequeres i les pluges són imprevisibles: entre el 2019 i el 2021 l’aigua va baixar fins a nivells mai vistos en 60 anys.
Molts dels estats veïns són economies que estan creixent ràpidament. Compten amb poblacions joves que tenen somnis més grans que els dels seus pares. Cerquen matèries primeres i energia. El major consumidor és la Xina. Al curs superior del Mekong, hi ha construït fins a onze preses, entre les quals les dues més grans del món, per no dependre tant del carbó. El sud-oest de la Xina alimenta la seva demanda energètica, sobretot, a partir de l’energia hidràulica.
La petita Laos, el país d’en Kaeg, vol convertir-se en la “bateria del sud-est asiàtic” i guanyar diners amb la força de l’aigua del Mekong gràcies al cofinançament de la Xina. Dues preses ja han entrat en funcionament: la de Xayaburi amb una potència de 1300 megawatts i la de Don-Sahong, que està a un centenar de metres en línia recta de la barraca d’en Kaeg. Laos ven l’electricitat a Tailàndia, que d’aquesta manera pot climatitzar els seus centres comercials.
La demanda energètica del sud-est asiàtic creix ràpidament a un ritme del tres per cent anual. Fins ara, s’ha compensat amb energia provinent de combustibles fòssils. Però les energies renovables cada cop són més populars. Actualment, al curs superior del riu ja es produeixen 3,8 mil milions d’euros de beneficis gràcies a la força de l’aigua.
Els científics alerten que les preses podrien convertir el Mekong en un riu mort i que, en algunes regions, els estocs de peix ja han retrocedit més d’un 87 per cent els últims vint anys. El silur gegant del Mekong, un dels peixos d’aigua dolça més grans del món, està amenaçat d’extinció. El darrer dofí de l’irauadi de Laos va morir fa dos anys a la zona fronterera entre Laos i Cambodja.
L’aprofitament de la força de l’aigua mitjançant preses de contenció, és a dir, a través de barreres artificials en el corrent de l’aigua, és la manera més antiga d’aconseguir energia renovable. Activistes climàtics afirmen que ha quedat obsoleta. Existeixen altres tecnologies que tenen un impacte menor en la natura. Electricitat a partir de la radiació solar i a partir de la força del vent.
Els països del Mekong van camí de destruir un dels ecosistemes més rics del planeta. Se’ls pot criticar des d’Europa on als rius hi ha de mitjana una resclosa o presa cada 1,4 quilòmetres?
Kaeg pesca des que tenia 12 anys. Carpes siameses, perques i panga. Llavors, diu, sortien sempre amb el seu pare. Tots els pares eren pescadors. Tots els joves volien ser pescadors. Ara, els joves marxen a la capital Vientiane o encara més lluny. A ningú no li agrada recollir xarxes buides.
En Kaeg surt tres cops al dia. Revisa les xarxes. Ara mateix, de peix, n’hi ha prou per a la família. La gent que viu a la vora del riu ha passat a menjar més tapioca i arròs. La dieta dels infants va faltada de proteïna.
Alguns peixos neden contracorrent per fresar. Les preses els ho fan impossible i moltes espècies no ho aconsegueixen i desapareixen.
Abans, el nivell de l’aigua del Mekong fluctuava amb independència de les èpoques de sequera i de pluges. Mig any era més baix, l’altre mig pujava. La vida de les persones que vivien a la riba es regia per la pujada i la baixada de les aigües. Ara, les grans preses han fet imprevisibles els nivells de l’aigua. Les del curs superior, a la Xina, tenen un efecte especialment fort.
Durant l’època de pluges, les preses de la Xina poden arribar a reduir l’aigua fins a dues terceres parts del total. En les èpoques més seques, sovint passa que la Xina fa passar grans quantitats d’aigua per les seves turbines per produir energia. És quan el Mekong pot portar fins a quatre vegades més d’aigua del normal. Dies més tard, l’avinguda d’aigua arriba als països del curs inferior. Els peixos renuncien a la fresa i els camps d’arròs queden inundats.
Al nord-est de Cambodja, prop de la ciutat de Stung Treng, s’hi poden trobar acàcies, ficus gegants i arbres de l’espècie anogeissus. El bosc inundat, un bosc dins el riu. En la temporada de pluges, d’alguns arbres, només en sobresurt la capçada. En l’època més seca, aquestes plantes mostren els seus amples troncs, prou forts com per no ser arrossegats pel corrent.
Durant el monsó, aquests arbres de fins a 25 metres d’alçada perden les fulles perquè queden inundats. En l’època seca d’octubre a maig, en fan de noves. Aquest bosc només existeix al llarg dels 40 quilòmetres d’aquesta zona humida i la Unesco el va declarar fa 25 anys regió “d’interès internacional”.
El bosc va començar a morir a inicis dels anys 2000, moment en què van entrar en funcionament les primeres preses del Mekong. Avui, centenars de troncs morts sobresurten de l’aigua com esquelets.
En molts altres llocs del món ja no es construeixen noves preses, ans al contrari, es desmantellen. 2013: en un dels últims trams lliures del Danubi, a la Baixa Baviera, ja no s’hi construeix cap més obstacle després d’anys de protestes. 2014: Xile atura la construcció de cinc preses a la Patagònia. 2021: a Europa es convoca el primer premi “Dam Removal Award”, és a dir, al desmantellament de preses. 2024: als EUA s’inicia el desmantellament més gran d’una presa de la història del país. Al riu Klamath s’obre la primera porta per sota de l’Iron Gate Dam. Fins al 2030, la Unió Europa pretén alliberar 25.000 quilòmetres dels rius europeus perquè hi torni a córrer lliurement l’aigua.
S’està alliberant la natura. Al Mekong se la continua reprimint.
“És un problema enorme”, diu Brian Eyler. Treballa al Stimson Center nord-americà i gestiona el Mekong Dam Monitor, que recull dades de com evoluciona el cabal al llarg dels anys. “La combinació de preses i crisis climàtiques desemboca en la lenta mort del Mekong. L’únic que no se sap és quan passarà”, diu Eyler, “i si la gent que hi viu al voltant serà a temps d’adaptar-s’hi”.
A més, indica que les preses dels embassaments no sempre són fonts d’energia fiables. Si el riu porta menys aigua, produeixen menys energia. De manera que les baixades de producció sovint es compensen amb energia provinent de combustibles fòssils.
Ara bé, sovint també passa el contrari, afirma. Les preses produeixen molta més energia de la que es necessita. Atès que Tailàndia té des de fa més de vint anys un acord energètic amb Laos, ha de comprar l’electricitat produïda a les preses a un preu fix, es necessiti l’energia o no. Si s’adaptessin les preses a la demanda real, diu Eyler, es faria evident que a la regió hi ha electricitat més que suficient provinent de la força de l’aigua i que no cal cap presa més. Eyler afirma que la corrupció inunda la construcció de preses. “En treuen profit les autoritats energètiques, les empreses del sector de la construcció i els inversors.”
L’avinguda d’aigua va arribar a quarts de cinc de la tarda. Diu Nguyen Van Vui, un pagès d’uns cinquanta anys, que l’aigua ho va engolir tot. Els seus porcs van sortir de la granja nadant, avançant peixos i amfibis. La plantació de xili va ser arrasada.
Un parell de setmanes més tard, fuma a la vora del que ha quedat. Vivia al delta del Mekong, al sud del Vietnam, a uns cent metres del riu. Ara les onades banyen la terrassa. Les parets tenen esquerdes. L’administració municipal ha prohibit a Vui que hi segueixi vivint. Ell, la seva dona, el fill, la jove i el bebè s’estan a casa dels veïns. El llit ha quedat sense sostre.
Al sud del Vietnam, el Mekong té un reguitzell de ramificacions que desemboquen al mar de la Xina Meridional. Les fèrtils terres d’aquest tram han estat cultivades pels pagesos vietnamites durant generacions per plantar-hi arròs i criar-hi peixos. Aquesta regió ha alimentat fins ara gran part del país.
Els científics han encunyat el terme “aigua famolenca”. L’aigua famolenca és aquella que transporta poc sediment. Si un riu en porta massa poc, es consumeix en la seva part més profunda i fa més fondo el seu propi llit. Com a conseqüència, la terra a dreta i esquerra del corrent s’erosiona. Les ribes s’enfonsen. Fins a en cinc ocasions algunes famílies ja han hagut de reconstruir les seves cases terra endins.
El Mekong deu la seva típica coloració groguenca i marronosa al sediment que incorpora al curs superior i que transporta en el seu llarg trajecte fins al mar. Són unes ínfimes partícules minerals i orgàniques. Ara bé, les preses filtren el sediment de l’aigua perquè alenteixen el corrent. Això vol dir que el sediment es diposita al fons de l’embassament en comptes de seguir riu avall. Darrerament, el Mekong té ja en molts punts un to blavós.
Tanmateix, l’erosió encara té un altre motiu: la demanda de sorra. Cada any se n’extreuen més 70 de milions de tones del riu. Les ciutats del sud-est asiàtic creixen ràpid i demanen formigó. Els governs han imposat prohibicions, però la matèria segueix extraient-se de forma il·legal. Això fa encara més profund el llit del riu i, de retruc, també el nivell de l’aigua del Mekong. En alguns punts de la desembocadura és tan baix que l’aigua del mar penetra terra endins. L’aigua dolça del riu es barreja amb l’aigua salada i es torna salabrosa. Els peixos es moren. L’herba s’esgrogueeix. L’arròs retrocedeix.
Gabinet de crisi a Ban Huai Luek. Janya, recol·lectora de pomelo, ja hi és, i les dues velles pescadores Sai i Sutham, i Aek, el responsable del poble. Es troben a casa de Nan, que regenta un quiosc en una casa flotant.
El llogaret de Ban Huai Luek s’ubica al nord de Tailàndia, a uns centenars de metres comença Laos. A l’altra banda de la frontera, s’hi està construint una nova presa: Pak Beng. Una empresa xinesa i una energètica tailandesa hi han invertit. Acaben de saber que, quan la presa estigui acabada, el nivell del riu pujarà més de 340 metres. El poble es troba a 315 metres per sobre del nivell del mar.
Els problemes del Mekong són problemes transnacionals. Si un país construeix una presa, els habitants de la terra on passa després en pateixen les conseqüències.
“Potser haurem d’anar a viure a cases flotants”, diu Aek. Els nens venen amb erupcions cutànies de jugar al riu. Les dones que abans collien khai, una alga verda, per vendre-la fregida al mercat, ja no en troben. La gent del poble diu que ningú no se’n sent responsable. Els polítics locals diuen que no es pot actuar políticament perquè la presa es troba en sòl de Laos. Però gran part de l’electricitat de la central hidroelèctrica es ven a Tailàndia.
Si els problemes són similars pertot arreu, hi ha menys peix, menys beneficis, expulsions, si els pronòstics són tan funestos, per què no s’uneixen les comunitats del Mekong? On són les bones històries?
Niwat Roykaew, al qual tot just quatre pèls li surten de la barbeta i que aquí tothom coneix per Kru Thi, professor Thi, explica una d’aquestes històries a pocs quilòmetres riu avall de Janya i la resta d’habitants del poble. Ell va créixer al nord de Tailàndia. De petit veia cada matí els bancs vermells de la riba i es rentava a l’aigua del Mekong. Un noi de riu. Kru Thi diu: “El Mekong és la nostra mare. Ens dona vida, ens dona aliment.” Ell va ser un dels primers que fa tres dècades va detectar que el Mekong estava canviant i ho va fer públic.
Com que ningú no se’l va escoltar, diu, va fundar un grup d’activistes. Van posar-se en marxa, van recollir mostres, controlaven el nivell de l’aigua, feien recomptes de peixos. Al principi eren sis o set persones, després se n’hi van afegir més. Es feien dir la Mekong School. Mentrestant, a Chiang Khong, al nord de Tailàndia, es troben activistes pel clima, protectors dels drets humans, afectats, polítics i escolars de molts països on passa el Mekong.
I els va molt bé. D’ençà dels anys 2000, Kru Thi ha lluitat contra el pla de crear un canal navegable al Mekong i destruir les roques del curs del riu. Ell i els seus companys de lluita van blocar vaixells i van sumar a la causa tanta gent amb la seva protesta que el 2020 el gabinet tailandès va cancel·lar el projecte anomenat “Lancang-Mekong Navigation Channel Improvement Project”.
Ell diu: “El coneixement és el més important. I el segon més important és transmetre’l.”
Però n’hi ha prou amb això?
Què en serà, del Mekong? Brian Eyler, l’expert en el Mekong que s’ha passat molts anys a l’Àsia, aposta pel jovent de Cambodja. Precisament en aquest país governat autocràticament i en el qual els activistes climàtics sovint són engarjolats, diu, s’hi va involucrar de cop gent jove. Es tractava de protegir els peixos, de programes de trasllat de població. “Si la classe política atén les seves peticions, això són figues d’un altre paner.”
El que avui està destruint el riu es pot revertir si s’enderroquen les preses. Els animals i les plantes i el cabal del riu es podrien recuperar. Només la cultura de la gent del Mekong es perdrà per sempre, diu Eyler.
Tanmateix, el professor Thi creu que el riu ho pot aconseguir. Tan sols cal actuar ràpid. Prou que hi ha hagut rius que han aconseguit renaturalitzar-se. Coneix el cas de Munic, on ara la gent torna a nedar al riu Isar. Cal mantenir la unitat.
Un exemple que podria tenir raó seu ara mateix a la biblioteca de la Mekong School. Dong Zhiwan, de 27 anys, és una estudiant xinesa d’intercanvi. Està traduint al xinès obres tailandeses sobre el Mekong. Dong diu que al seu país hi ha molta desinformació sobre el Mekong. La gent a la Xina, al curs superior del riu on hi ha les grans preses, hauria de saber quines conseqüències té tot plegat riu avall.
Segons Dong, és ben senzill. Si el riu està bé, la gent està bé.
Traducció d'Arnau Ferre