555- Algerians

ALGERIANS

Tenia la intenció de presentar un esquema d’anàlisi-marc del procés de construcció de la identitat moderna, però crec que no està prou embastat i m’ha semblat que potser aquest borrador que vaig comentar amb en Toni Segura pugui servir d’il.lustració del pas de l’alteritat pre-moderna a la problemàtica de la identitat moderna, que em temo que sigui el nus de la qüestió. Quan parlem d’identitats, no podem ficar-ne al mateix sac de tradicionals i de nacionals, i, parlant d’Àfrica, això és especialment confusionari, ja que la “distància” és especialment gran (insalvable?).

Com que estic ben convençut de que per a que pugui haver-hi veritable diàleg entorn d’aquest tema s’ha de fer un gran esforç per a “aparcar” molts prejudicis i, després, fer una discussió comuna sobre els conceptes-clau que el sostenen, goso suggerir-te com a material de treball per a aquest duet Barcelona-Burdeus el text d’en Agustín García Calvo “Historia contra tradición. Tradición contra Historia” (Lucina, Madrid 1983) que, en 60 pàgines de tamany inferior a la cuartilla, s’esplaia amb força rigor sobre la profunda mutació que el fenòmen d’allò que s’anomena Modernitat exerceix sobre els universos humans que hi topen. És dels pocs textos que conec que no aborden el tema des de la mediació d’un “cas” (que desvia la discussió cap a l’anécdota particular) o del discurs doctrinal (que, en realitat, prescindeix del tema).

Per altra part, el Congrés que creia que coincidiria amb la propera trobada a Burdeus es celebra un mes abans, o sigui que, si hi ha lloc per a un polemista més, no em faria res participar en la preparació i, eventualment, acabar-me prenent un Bordeaux in situ.

Espero que l’estiu hagi estat profitós, cordialment:

Rafel Villaró

(238 18 78)

NB: Mentre que un europeu com l’amic Cahen vagi escribint coses com “Ce que l’Afrique noire pourrait apprendre à l’Europe” (Le Monde Diplomatique de juliol), el tema seguirà verd. Només podria anar madurant si comencem per ce que l’Europe pourrait apprendre de l’Europe (encara que sigui A TRAVÉS DE Àfrica).

Primera década del segle. Departaments d’Orà, Alger i Constantina. Diumenge. Els algerians acudeixen massivament a les esglèssies. En acabar la missa, malgrat la gran preponderància del francés, se senten converses en sicilià, en català,...Més d’un se sent, a ben segur, més catòlic que els seus avantpassats del Franc Comtat o el Llenguadoc.

I és que, a l’igual que els ciutadans de Cötes du Nord, Finisterre, Ille et Vilaine i Morbihan es diuen i són dits bretons, els d’Orà, Alger i Constantina es diuen i són dits algerians.

Aquests departaments són França des del 1848, 12 anys abans de que es formessin els de Savoia i Alta Savoia amb territoris cedits per Víctor Manuel II en el Tractat de Torí, que inclogué Niça. Mentrestant, en aquests principis de segle, ja fa més de 30 anys que el territori dels sis departaments que conformaven Alsàcia-Lorena són un Reichsland de l’Imperi alemany.

El que és ben peculiar d’aquests tres departaments, però, és que els algerians amb prou feines constitueixen el 10% de la població. Descomptant les puntuals excepcions que confirmen la regla, el 90% restant no són ciutadans francesos malgrat habitar aquest tros de França des de generacions i generacions. L’Estat els etiqueta com a “indígenes”.

Però el terme “indígena” no defineix un Qui, sinò qualsevol Altre. No explica una identitat sinò que delimita una alteritat, un no ser dels Nostres o com Nosaltres. Designa per igual a un tuareg que a un esquimal, un tibetà o un quitxúa. “Indígena” expressa qui NO és ciutadà, o sía subjecte de dret (altrament dit qui no te cap dret, o no te dret a res). Privada de veu i vot, el terme arrabassa l’identitat mateixa de la comunitat.

QUI són, doncs, aquesta aclaparadora majoria poblacional dels departaments d’Orà, Alger i Constantina? Si algerià és ser francés d’aquesta part de França, qué, qui, en són els indígenes?

Àrabs?

D’entrada àrab se n’és d’Aràbia, sía de la moderna Saudí, sía dels deserts que s’extenen fins a Mesopotàmia, la Mediterrània i el Nil. Però malgrat que el gentilici ens delimiti un àmbit, la Història ens conta que els àrabs, cavalcant l’Islam, es vessaren a sí mateixos per tota la costa sudmediterrània, pujant per l’occidental fins a Poitiers, on van ser francament aturats. La primera impressió és la de la península aràbiga com un material on, al inocular-l’hi el reactiu del Islam, es produeix una reacció demogràfica en cadena que escup irreprimiblement excedents durant un període relativament curt de temps per a estabilitzar-se després tan sobtadament com va esclatar. Això no va així. L’aportació poblacional àrab al sudoest mediterrani (com la dels francs amb “França”, o els visigots amb “Espanya”) fou proporcionalment minsa, però qualitativament important, ja que duïen amb ells tot un nou corpus simbòlic, l’Islam, que serví de referent d’identitat alternatiu a un de més llunyà i/o menys capaç de proporcionar seguretat: el bizantí. La població local s’integrà tant en aquests referents que importants sectors socials i/o territorials acabaren identificant-se amb qui els havien aportat i nomenant-se com ells; àrabs. La resta de la gent, tot i compartir amb major o menor grau el mateix sistema de referència, continuà sent..., qué?

Berbers!

Però, qui són els berebers? O millor, qué són? Per que si hi afegim que els que es diuen i són dits àrabs (al Magreb) no són, básicament, més que berbers que s’han canviat la matrícula, haurem de reconèixer que la pregunta sembla clau per a que la qüestió que ens preocupava, a saber: si l’algerià era, inicialment, d’origen europeu (o sía, cristià europòfon), qui -qué- era doncs la brutal majoría que formava la resta de la població dels departaments d’Orà, Alger i Constantina?

Sembla que haviem quedat en que eren berbers, sía en versió original o arabificats. Tot sol.lucionat doncs? Al contrari! Ens hem acabt de perdre del tot. Perquè, així com hongarés és un mot que ens explica qué -qui- ÉS un hongarés, especialment per als hongaresos mateixos, berber és un mot que explica qui - que- NO ÉS altra cosa. Berber no és res per als berbers mateixos al igual que paio no és res per als no-gitanos. Berber, gaijin, rostre pàl.lid, oriental,...no són definició sinò exclussió. No és una identitat sinò just el seu contrari: una alteritat. L’identificació d’algerià essent la manera d’excloure a tots els “altres” de la condició de individuus moderns, subjectes de dret, ciutadans (1). Així, si berber no és sinò que és no (no civilitzat, no ciutadà,...-civitas-)..., llavors!?

Ens cal intentar una retrospecció que ens permeti tenir una perspectiva de l’abans, i el després, d’aquesta situació en la que el 90% de la població d’un territori sembla mancar d’identitat, no ser ningú, res.

Aquestes terres foren, abans de passar a ser conquerides i administrades pel govern francés, província otomana. Hi havia una petita presència d’elements turcs, bàsicament en l’èlit político-administrativa, i la gent eren SÚBDITS del soldà de la Sublim Porta. Un súbdit no és un subjecte de drets reconeguts en cap llei, ja que els tres poders que avui definim en l’Estat modern, en la pre-modernitat no són més que manifestacions del Poder. Però el que és més important per a la qüestió que ens ocupa és que el súbdit no te relació respecte al Poder en tant que individuu, sinò en tant que membre d’un col.lectiu que defineix un status. En el Dar Al Islam s’és súbdit no com a Pepet o Jaumet, sinò en la condició de creient o de “gent del Llibre”, en la condiciío de cap de familia o d’orfe, de pagés o de comerciant, de funcionari o d’esclau. Això permet incorporar en bloc xarxes socials dins un ordre que integra el preexistent. Els diferents col.lectius d’aquest entramat social no pateixen canvi en la percepció que de sí mateixos tenen, continuen sentint-se idéntics a sí mateixos perquè aquesta identificació troba el seu lloc, te sentit, en el nou marc social en el que viuen. El sentit d’Umma Mohammadiia (comunitat musulmana) facilitant fins i tot la integració, o si més no la “situació”, de les comunitat infidels (jueus i cristians) o atees (que no són del Llibre). Vist així, no hi ha problema d’identitat col.lectiva, i cada comunitat segueix sent la que era (o, al menys, així es veu a sí mateixa).

Però que passa quan, a través de “França”, aquester terres queden incorporades al món modern? Un món modern que no integra col.lectius i que només accepta un status: el de individuu, sobirà per la Llei. Obligat a la Llibertat, o sía a la renúncia de tots els mecanismes compensatoris que proporcionaven estabilitat a l’antiga societat “desigual”, aquest individuu es veu constret a inventar-se identitats compatibles amb el sistema político-econòmic modern. Els nostres colons del canvi de segle viuen un univers on la Modernitat és ja la dinàmica dominant des de fa un cert temps (amb la Revolució Francesa com a punt de inflexió en el seu cas), i en un parell de generacions ja han produït una nova identitat: els algerians. I la resta de la població es troba de cop i volta en l’anomia, ben bé podent dir “no som res”. Inútils les velles autoidentificacions a mesura que vagin quedant integrats en el marc económic monetàrio-individual, seran els més “civilitzats”, el comerç urbà i l’administració, qui, perdut el primer somni de “ser turcs” (un referent estatal homologable, i més respectuós i germà en la fe -2-), acabaran volent “ser francesos” a través de la única via a l’abast: fer-se algerians.

“Dès 1904, le journal oranais Al Misbah de l’instituteur (3) tlemcénien Larbi Fekar, demande que les musulmans d’Algérie ne s’apellent plus qu’”algeriens””. Els Joves Algerians prenen consciència de que la dinàmica geopolítica va integrant aquelles terres en la xarxa económica de la Modernitat i que la única identitat que ofereix futur en aquesta és la d’algerià. Indicant aquest mot un lloc en el Nou Món del Progrés, no serà imposat sinó reivindicat per la població indígena a mesura que els tradicionals sistemes de referència vagint esdevenint incompetents en el nou marc definit per la integració en la Modernitat. Dir-se’n sent el primer pas per a ser-ho, l’algerianitat reclamada és l’aspiració al únic status modern, el individuu, a través de la única identitat reconeguda, la ciutadania o nacionalitat, l’adscripció personal a un Estat. Algerià definint un particularisme de la talla de gascó o cors, la ciutadania demanada era el conjunt de drets i deures implícits en la condició de nacionalitat francesa. El poder polític reclamat no era un de nou, sinó el francés ja existent que havia creat, i amparava, els “algerians”.

Chomsky explicava el cas d’una tribu andina que, reunida en assemblea, havia decidit no tenir més descendència com a resposta a la incompatibilitat viscuda entre llur cosmovisió i el univers modern. Però aquest numantinisme cultural, malgrat bufar en molts discursos d’afirmació d’identitat, és pràcticament inexistent en la dinàmica social dels grups humans, especialment en els guiats per l’Escriptura. El que succeeix al trobar-se un grup humà amb un nou sistema de valors (o amb una variant del que ja tenia), és que va adaptant en cada camp de l’existir humà el que li és més eficaç, i si, motivat per profunds canvis socio-económics, adopta majoritàriament els nous, podem començar a parlar d’assimilació.

En el cas dels indígenes d’Algèria, llur contacte amb la Modernitat, versió francesa, els portà a un procés d’adopció i reivindicació de valors d’aquesta, via assimilació a l’”algerianitat”. Qué hi podia haver de més eficaç que ser francés, IGUAL que qualsevol altre francés? Però es toparen amb dos factors que modificaren el procés assimilacionista, forçant-lo a adoptar característiques no previstes. En primer lloc, al igual que el pre-modern model turc fou bandejat en benefici del francés, de forma definitiva segurament amb la Primera Guerra Mundial, aquest mateix conflicte mostrà que “França” no era EL referent (4), i que n’hi havia d’altres que demostraven prou capacitat, com “Alemanya”, per exemple. En segon lloc, malgrat el discurs oficial, l’”egalité” funcionava a la pràctica de forma selectiva. Conèixer a fons Renan no impedia que en Ahmed fos sempre “menys igual” que en Pierre. I això quan en Ahmed no era titllat simplement de salvatge disfressat amb un discurs anàleg al dels lloros.

Ambdós factors s’afegiren durant el període d’entreguerres a un creixent contacte amb la versió col.lectivitzant de la ideologia socialista (a través de sindicats, partits i conjunturals administracions d’”esquerres”) i el referent soviétic. A partir de la Segona Guerra Mundial, aquest darrer ha de seduir cada cop més a bona part d’aquesta élit indígena a la recerca d’un lloc sota el sol del Progrés.

A tots aquests factors i vectors de modernització cal afegir-li un altre, last but not least, que, des d’Occident, és sentit erròniament com a immovilista o, fins i tot, regressiu: els reformismes islàmics, i entre ells el salafí, el cap de fila del qual visità Alger i Constantina ja al 1903. Renovat des de la Universitat tunisenca de la Zitouna, generà publicacions pròpies i influència en destacats professors de les mederses oficials. La influència salafí popularitzà entre la població urbana termes com huquq (els drets), taqqadum (el progrés) i al’ilm (la ciència en sentit modern), evidenciant una línia que, lluny del tradicionalisme immovilista o la fantasia involucionista, infla les seves veles amb els vents del Temps.

Per altra part, i com era inevitable, a l’esdevenir individuus pel seu procés d’assimilació, tota aquesta élit passarà de ser distints (5) a viure les diferències a través de l’estructuració natural d’aquestes en la Modernitat: la reivindicació nacional.

El part del nou Estat fou especialment problematic i, de fet, encara no ha aconseguit estabilitzar les seves constants vitals. Aquesta estabilitat està fortament condicionada pels problemes d’afermament de la identitat nacional en tant que jerarquia de valors que doni sentit a un model socio-económic eficaç per a una societat irremeiablement modernitzada.

“Algèria” fou assumida traumàticament pels “indígenes” a llurs inventors, no tant un territori com una identitat que, en el conflicte, despullà del nom mateix d’algerians a una gent que, mantenint-se francesos, ho foren a partir d’aquell moment com a “pieds-noirs” (6). Des de llavors, justicia, progrés, nació (7), llibertat, cultura, drets humans,...són assignatures pendents d’aquest adolescent subjecte de dret internacional. La proporció d’aquestes en el programa d’estudis dels primers anys no sembla haver-lo entusiasmat. El nou programa, amb canvis de prioritats i un nou estil, sembla il.lusionar-lo una mica més, però li pot portar problemes amb els companys de classe,...

i alguns encara diuen que la infància és una época feliç!

Rafa Villaró, XII-1991

(1).- Al Imperi romà no era bàrbar qui parlava estrany sinò qui tenia costums estranyes, “lleis” altres, i, per tant, no eren ciutadans, fills de la Llei que, pel sol fet de ser Única (més o menys tolerant però mai transigent), pogué amistançar-se amb aquell Déu dels jueus que també pretenia ser Únic, Un, l’U.

(2).- N’hi havia que anaven amb el fes turc. I ben segur que molts dels dirigents que ara van amb aquesta espècie de variant islamista de la kippa jueva, de joves anaven amb americana i corbata.

(3).- Són els mestres els auténtics pioners de la modernitat, no els militars ni els missioners.

(4).- De fet, una versió dEL referent.

(5).- Distint és Altre. Diferent és dels Propis.

(6).- Els indígenes que volien l’algerianitat com a manera de ser francés (i volgueren restar a França anat-hi), han acabat sent els harkis.

(7).- Watan: tradicionalment, lloc natal. Reproduint el procés semàntic que els idiomes llatins feren.