consentir el junquerisme; Rafa Villaró

-el mal que hem deixat fer a aquest maníac l'hem pagat al preu més car, al més dolorós i frustrant: el desaprofitament no ja d’una oportunitat de secessionar la Comunidad Autónoma de Cataluña de l’Estat Espanya, ans de tot un seguit de finestres d’oportunitat que el prussès obrí.

-mai un moviment autodeterminista, sense tenir suport internacional decisiu, ha estat tan massiu i durador, creatiu i realment popular, generós i pacífic. Mai s’ha proclamat la secessió en un ambient festiu i absent de confrontació com aquí.

-pot una sola persona sabotejar aquest èxit insòlit? No. No ha estat Junqueras ans el junquerisme, fill entre d’altres herències de la manca històrica de vivència de drets i Rule of Law, de llibertats i democràcia, de modernitat (de la Gloriosa en fa quasi quatre segles; de la Francesa, més de dos; ...).

-amb un sistema educatiu fill -inevitablement- del Ejército i la Iglesia, no només som políticament incultes ans anticultes en tant en quant fonamentats a la contra de drets i Rule of Law, llibertats i democràcia. El general Íssimo ho va deixar més ben atado del que reconeixem.

-no han estat les nostres virtuts ans les nostres mancances les que han parit, criat i consentit el junquerisme. I davant de la deshonestedat i falsedat, el menyspreu i la traïdoria, com tant de pares i avis, condescendim, transigim, ...

-perquè, per exemple, no varem concentrar-nos indefinidament davant la seu d’ERC al publicitar-se l’afer dels pòsters dels Maragall? Probablement ni per covardia. Tota la dignitat, immensa, aclaparadora, acumulada fins i tot en editorials comuns de la premsa de tot el país, l’hem malbaratat en una adolescència política en la que encara no ens reconeixem.

-cal extirpar el junquerisme, en primer lloc de nosaltres mateixos. Per decència, per moral, per responsabilitat, per la llibertat personal. Per l’Estat nacional.

Salut i llibertat
Rafa Villaró

De Vendrell –que conec bé d’ençà dels anys vuitanta del segle passat–, se’n poden discutir moltes coses, però n’hi ha dues que no: és un patriota que faria qualsevol cosa per la independència de Catalunya i és la persona que a ERC ha fet més per mantenir la unitat d’acció amb Junts i la CUP, convençut que sense aquesta unitat no s’arribarà al final.

És evident que aquestes declaracions d’ara cal posar-les en el context de la lluita pel congrés dels republicans. Vendrell dóna suport a la Nova Esquerra Nacional, això que popularment se’n diu el rovirisme, i, per tant, va clarament contra Junqueras.

Algú podria dir o pensar, per això, que les seues paraules no tenen validesa. No hi estic d’acord. Durant molts anys molta gent hem explicat públicament qui és Junqueras i què feia –i ens han denigrat o atacat per això. Que ara ho diguen de dins del seu partit és important i necessari.

Perquè, si bé Junqueras no és la causa de tots els problemes que hi ha hagut aquests anys, ell ha estat un problema fonamental. Diré més: segurament Junqueras ha estat l’obstacle més gran per a assolir la independència. Ell i, sobretot, allò que anomenem el junquerisme, aquesta paròdia d’ideologia, difusa i parasitària, que s’identifica corporalment amb ell i que no és gens clar que alguns dels qui avui ataquen Junqueras estiguen disposats a rebutjar de manera conseqüent.

En relació amb això, cal ser conscients que el suport incondicional i tancat d’ERC al líder ha estat indispensable per a permetre que la seua figura haja projectat una ombra tan negativa durant tants i tants anys. Ara sembla que contra ell tot s’hi val, però durant anys la més mínima crítica pública al personatge provocava represàlies immediates ben concretes i dures, com sabem bé a VilaWeb, com sé perfectament jo mateix. Ells, els del seu partit, sabien millor que ningú qui era Junqueras i quant de mal feia al moviment i al procés d’independència. I tot això que ara ix a la llum ho haurien pogut explicar molt abans.

Perquè la cosa realment ve de lluny. Per exemple, al meu llibre Desclassificat 9-N, publicat per RBA el març del 2015, ja vaig explicar amb pèls i senyals com Oriol Junqueras va destruir el 23 de gener de 2014 una coalició de CDC amb ERC a les eleccions europees que s’havia tancat després d’una llarga negociació i que havia d’haver encapçalat, com a independent, Germà Bel. La negociació implicava que CDC havia de trencar primer amb la Unió de Duran i Lleida per a certificar que s’ho creien de debò, això de la independència. Però, hores després de fer-ho, Junqueras va trencar unilateralment l’acord, sense explicacions, i encara va ser capaç de mentir en un acte públic a Torrelles de Llobregat, en què explicà que el trencament havia estat de mutu acord. ERC va guanyar aquelles eleccions europees, però el resultat per a l’independentisme va ser molt allunyat del que pronosticaven els estudis encarregats a GASP conjuntament per tots dos partits. La cosa era si quedaven per sota de la majoria absoluta, com va passar, o superaven la majoria absoluta de votants, clarament.

Molt poc després, Junqueras també trencà l’acord per a fer la consulta del 9-N. I quan Artur Mas va proposar, immediatament després, de fer unes eleccions plebiscitàries per la independència, ell s’hi oposà, en aquella seqüència horrible de dues conferències seguides que una ferida tan gran va causar i que ens va fer perdre tant de temps.

Salte en el temps i canvie de llibre. També al meu llibre Nou homenatge a Catalunya, publicat per Ara Llibres el març del 2018 –tan sols cinc mesos després del referèndum i la proclamació de la independència– explique, a la pàgina 63, entre més coses estranyes, que el vice-president Junqueras no es va presentar a la que havia de ser la primera reunió del govern de la nova República Catalana. Cosa que originà un notable caos en el moment més difícil.

Aquell llibre i un article paral·lel publicat a VilaWeb van ser la primera ocasió en què un periodista ho explicava, això. Arran d’aquella publicació vaig rebre amenaces que no oblide i insults de gent d’ERC que ho negaven –i avui no puc deixar de dir que alguns, curiosament, són entre els qui ahir piulaven amb entusiasme l’explicació radiofònica feta per Xavier Vendrell.

No pretenc convertir aquest article en una reivindicació de res. No és això. Hi ha hagut molta altra gent que s’ha encarat amb el personatge, aportant dades i retratant-lo encara amb més rotunditat que jo –del president Puigdemont, en els seus llibres documentadíssims, a Lluís Llach o a Ramon Cotarelo, per a dir tres noms ben diferents, d’estils, responsabilitats i tons. I el rovirisme ha fet també moltes jugades molt brutes, com aquella que em vaig trobar obligat a denunciar en aquest article.

Avui, fent aquesta explicació, no pretenc passar factura, sinó exposar dues coses que crec que són importants: que la gent l’ha continuat votant i que la seua desaparició de la primera fila política, si el junquerisme continua, no servirà de gran cosa. En canvi, si ERC és capaç no sols de deixar de banda Junqueras sinó de deixar de banda el junquerisme, moltes coses poden canviar molt de pressa i en la bona direcció en aquest país.

Sobre el vot, tinc poca cosa a dir-hi. La gent sempre vota allò que vol i fa molts anys que tinc clar que tan sols els fets, i no les paraules –ni els articles, ni els editorials– convencen els electors. En tot cas, és evident que de la catàstrofe electoral d’Esquerra no en té culpa tan sols el president Aragonès, com cínicament intenta d’explicar ara Oriol Junqueras. Fonamentalment, la caiguda de vot d’ERC és una impugnació popular severa del junquerisme, executat fins ara militarment no tan sols per Junqueras sinó pel conjunt del partit. Tot el partit.

I és precisament per respecte a això, i concentrant-nos en el futur més immediat, que crec que és important que tots plegats reconeguem que, potser, s’obre davant nostre una gran oportunitat. Una altra.

Si ERC és capaç de renovar-se –i això vol dir deixar enrere no tan sols Junqueras sinó el junquerisme–, una de les proves de foc de la nova orientació, de la nova època, serà el restabliment d’una relació positiva i productiva amb Junts i la CUP. I el final, per tant, de l’absurda batalla per l’hegemonia. Potser, potser, aleshores podrem tornar al temps de la unitat d’acció, amb tot allò positiu que implica. I si passa això –que ja ho veurem–, i tal com estan les coses a Espanya, podria ser que ens passassen moltes coses positives. I molt ràpidament.

9-X-24, vilaweb, Vicent Partal