*Tesis d’agost* els 10 punts d'en Julià de Jòdar per a la independència

21 de setembre de 2024
I
El Procés d’Independència respecte d’Espanya desenvolupat pel poble català entre el 2006 i el
2014; afirmat amb la majoria parlamentària de 2015; referendat el Primer d’Octubre de 2017; i
sancionat, el 27 d’aquell mes, amb la proclamació de la independència de Catalunya pel Parlament,
continua i continuarà viu mentre la seva gent lluiti per fundar la República de Catalunya al si dels
Països Catalans.
II
Al llarg de catorze anys, el poble mobilitzat va posar al servei de tot el país i de les institucions
pròpies, majoritàries al Parlament, una ètica democràtica menyspreada i una acció pacífica
reprimida. La lluita insubornable per imposar el poder propi des del carrer i les institucions no va
ser, però, corresposta amb el sosteniment de la independència pels partits parlamentaris, incapaços
de defensar-la i de respondre a la causa general repressiva desfermada per l’estat espanyol.
III
La resposta totalitària d’Espanya a tots els nivells ha estat la de negar d’arrel qualsevol solució
negociada, fins i tot des de la seva pròpia Constitució, a la legítima reivindicació de Catalunya.
En ignorar aquesta opressió sistemàtica i permanent, la tàctica d’establir taules de negociació
amb qualsevol govern espanyol de torn, en condicions d’inferioritat, només ha servit per ajudar a
mantenir, una vegada més, l’estabilitat de l’estat opressor i afeblir les reivindicacions de Catalunya.
Cap debilitat, renúncia, o interès particular, que pressuposin una “obediència anticipada” o “servitud
voluntària” enfront d’Espanya, ha de tòrcer la voluntat d’alliberament del poble de Catalunya. En
conseqüència, la independència de Catalunya haurà de ser radicalment i obstinadament unilateral,
mitjançant processos de resistència i rebel·lió de la seva gent que obliguin Espanya a negociar
entre iguals; altrament, la independència no serà.
IV
El poble mobilitzat no pot tornar a ser la força auxiliar d’unes institucions que, subordinades
al domini de l’estat opressor, impedeixin tota possibilitat de respondre a l’esperit i el desig
d’emancipació nacional. La gent haurà de recuperar el lideratge des del carrer i crear organitzacions
capaces d’establir amb les institucions noves i equivalents relacions de força. En cada moment i
circumstància, caldrà cercar en tots els àmbits de lluita un equilibri dinàmic per tal que el poder
guanyat pel poble en pugna directa no resti hipotecat per unes institucions subordinades a
Espanya.
V
L’energia històrica del Primer d’Octubre, arrelada a la terra, va alimentar la cohesió i solidaritat de
la lluita de la gent: de Barcelona a Girona, de les Terres de l’Ebre al Pertús, de Ponent a la Catalunya
Nord, milers de persones van posar el seu cos en defensa de tots els represaliats sense distinció;
van agafar el transport públic o privat per marxar sobre la capital o ocupar-ne l’aeroport; van
col·lapsar carreteres i tallar passos fronterers; i es van manifestar pacíficament, un cop més, contra
la violència espanyola. Aquest és, i ha de ser, l’exemple a seguir. En ignorar aquest poder de la gent
mobilitzada, la claudicació institucional d’octubre de 2017 va deixar el moviment abandonat a la
seva sort. Mai més una estratègia per aconseguir la independència ha de permetre que el poble
sigui l’ase de tots els cops de la força cega del totalitarisme espanyol. Forjar eines d’autodefensa
haurà de ser una tasca indispensable en la via de l’alliberament nacional.
VI
Per ser alliberadors a Catalunya, no podem ser serfs a Espanya. Cap estratègia independentista no
podrà reeixir si pretén de muntar, alhora, el cavall de Catalunya i el cavall d’Espanya. Ajudar a fer
governs a Madrid, mentre es proclama emfàticament la voluntat de fer la independència, és una
trampa del catalanisme subordinat, que només serveix per maquillar la faç repressora de l’estat
per activa i per passiva. Per activa, en dotar-lo de legitimitat davant l’opinió pública internacional
a través de pactes parlamentaris al Congrés dels Diputats i de simulacres de negociació que
pretenen d’enterrar de manera espúria el poder democràtic del Primer d’Octubre; i per passiva,
perquè, en adoptar tàctiques de submissió, s’ha provocat la pèrdua de la majoria al Parlament i
propiciat la constitució d’un govern profundament espanyolista amb afegits del catalanisme més
venut i reaccionari. Les falses mesures de reparació obtingudes al preu de pactar amb el govern
espanyol de torn una llei d’amnistia només han servit perquè l’estat les utilitzi, en la millor tradició
dels sistemes dictatorials, per a perdonar els seus sicaris.
VII
La primera fase de lluita pel reconeixement de la legítima reivindicació del dret de decidir de
Catalunya s’ha saldat amb la negativa i la repressió totalitària imposada per Espanya contra el
nostre poble. La negació de drets imprescriptibles, reconeguts internacionalment als pobles sense
estat, ens obliguen a continuar per la senda de reivindicar-los sense treva.  Però la lliçó apresa
els darrers anys ens exigirà una lluita més complexa, diversa i articulada, acompanyada d’uns
recursos que la facin més eficient i orgànica amb l’objectiu cercat. En aquest sentit, la depredació
colonial que practica Espanya sobre Catalunya ens obligarà a idear formes de lluita específiques,
flexibles i audaces per trencar les línies enemigues, desarticular-ne les forces, i passar a l’ofensiva
en els espais econòmic, social, cultural i militar del seu domini.
VIII
Durant el procés d’independència, el poble mobilitzat ha coagulat la seva potència rupturista
mitjançant entitats creades ad hoc o adaptades a les exigències de cada moment. La dedicació,
sacrifici i endurança de milers de socis i militants han demostrat que el moment històric actual
està marcat a foc per l’empremta de l’independentisme, únic àmbit de disputa material i simbòlica
del futur de Catalunya. Les grans manifestacions de masses van formar part de la primera fase del
procés, del qual han de ser un exemple permanent i un model a seguir i perfeccionar quan caldrà
forçar l’estat enemic a negociar d’igual a igual. Ara, però, quan el totalitarisme espanyol pretén
ficar l’escena política de Catalunya en la cleda d’una “pacificació” d’empremta colonial, és obligat
que les entitats refacin tàctiques i formes de lluita per tornar a ser útils a les exigències actuals. A
tall d’exemple, la cultura no es pot desvincular de la base material de la seva creació, reproducció
i distribució. Si un país està sotmès a un espoli colonial, com el que pateix Catalunya, la seva
cultura serà colonial, i no podrà projectar i desenvolupar l’hegemonia que ens cal per conservar
la llengua i preservar el patrimoni històric de la nació sencera entre els pobles avançats del món.
IX
Centenars de milers d’independentistes han triat els últims anys l’abstenció electoral en eleccions
de tota mena per oposar-se a la claudicació estratègica i la impotència tàctica dels partits
parlamentaris independentistes. Enfront, però, de la seva feblesa i inconseqüència, producte de la
separació entre el carrer i les institucions, l’independentisme civil no es pot abstenir de menar una
batalla permanent en tots els terrenys possibles, i amb tots els recursos al seu abast, per capgirar
la subordinació de les institucions pròpies a Espanya.
X
L’activisme civil independentista ha de fer un salt de qualitat i de quantitat per esdevenir força
de xoc permanent contra l’estat, alhora que creador i dipositari de les condicions que permetin
generar estructures de país sorgides del coneixement, la lluita i l’organització del poble mobilitzat.
Socis d’entitats civils i militants de partits polítics han d’esdevenir subjectes polítics de primer
rang. Les entitats civils han de ser representants col·lectives de la lluita popular directa enfront
de les institucions per fer-les anar al pas, si es desvien de la pràctica independentista, o per fer
pinya amb elles. Entitats refundades i organitzacions polítiques de nova planta han de crear blocs
unitaris de lluita com a punta de llança en l’embat final per la independència.