Els Països Catalans des de la filosofia

Recentment s’ha publicat una tesi doctoral a la Universitat de Girona sobre un estudi que restava pendent. Es tracta de la relació entre el pensament filosòfic i els Països Catalans a través dels autors que van intentar construir una filosofia nacional a partir del segle XIX. Max Pérez Muñoz, l’autor d’aquest estudi de quasi set-centes pàgines, en detalla les claus.

Per Manuel Lillo

El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, introductor del debat sobre l'existència de la filosofia nacional

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Existeix la filosofia nacional catalana? Des de quan s’ha intentat construir i en quin moment s’ha accentuat més aquesta intenció? Max Pérez Muñoz ha elaborat una tesi doctoral presentada a la Universitat de Girona i dirigida pel professor Joan Vergés i Gifra, director de la càtedra Ferrater Mora i deixeble de l’enyorat Josep Maria Terricabras, que respon a aquestes preguntes de manera exhaustiva en un estudi de quasi set-centes pàgines.

El treball va més enllà de l’àmbit del Principat i analitza aquesta qüestió arreu del domini lingüístic a través dels debats que s’han generat per a construir, discutir o divulgar l’existència d’aquesta filosofia nacional, plantejada a partir de la segona meitat del segle XIX. L’inici d’aquesta discussió intel·lectual, evidentment, és posterior al pensament filosòfic elaborat per molts autors dels Països Catalans, tant en català com en altres llengües com ara el castellà, el llatí o l’àrab. Però és a partir d’aquell moment que una sèrie de personalitats, sobretot filòsofs, intenten esbrinar si aquesta producció filosòfica té un tret diferencial respecte a la resta de filosofies del món. Un plantejament que es fa a tot arreu on existeix una consciència nacional emergent i ambiciosa.

Max Pérez Muñoz, que atén aquest setmanari, explica que l’iniciador d’aquest debat va ser, sense cap mena de dubte, Josep Torras i Bages (1846-1916), bisbe de Vic durant els primers anys del segle XX, reconegut catalanista i un dels exemples com l’àmbit eclesiàstic, tant als Països Catalans com al conjunt d’Occident, ha tingut un gran protagonisme a l’hora de generar reflexions filosòfiques. Mentre altres interessats se centren a estudiar la filosofia catalana a partir del segle XIX, Torras i Bages mostra una ambició sense precedents i amplia l’estudi des de l’Edat Mitjana.

De fet, la tesi doctoral de Max Pérez inicia el seu estudi arran la publicació de La tradició catalana, obra de Josep Torras i Bages, que veu la llum l’any 1892 i que alguns analistes actuals han volgut reivindicar per a destacar la importància intel·lectual del bisbe, que sovint ha quedat recordat en la seua posteritat, de manera pràcticament exclusiva, pel seu caràcter ultraconservador. El religiós, amb aquest debat essencialista, reforça així una tendència que molts altres pensadors posteriors han assumit, que és la d’intentar estudiar la manera de ser dels catalans. Un exemple és el de Ferrater Mora, que als anys quaranta del segle passat va escriure Les formes de la vida catalana. O el de l’historiador Jaume Vicens Vives, que va incorporar la idea del seny i la rauxa dels catalans al seu cèlebre Notícia de Catalunya. Tot i que aquestes aportacions assagístiques no tenen valor científic segons els paràmetres actuals, no deixen de ser un reflex sobre com els catalans s’han definit, històricament, a ells mateixos.

Una perspectiva religiosa

No és estrany que Torras i Bages, atesa la seua condició religiosa, identifique la filosofia catalana amb el tomisme, és a dir, amb la tradició de Sant Tomàs d’Aquino. Segons Max Pérez, l’eclesiàstic feia “una mica de trampa” amb la voluntat de presentar el pensament català com un pensament “realista, no idealista i, sobretot, antimetafísic”. Tot per a concloure que als catalans no els interessa la filosofia –si més no la metafísica, la filosofia més abstracta–, sinó que tendeixen cap a la filosofia pràctica que deriva en realitats com per exemple la del dret, en aquest cas el dret eclesiàstic.

Subscripció al butlletí

Rep les novetats d'El Temps al teu correu:

 

Per aquest motiu, autors cèlebres com Ramon Llull (1232-1316) o Ramon Sibiuda (1385-1436) no podien ser els “filòsofs nacionals per excel·lència”, argumenta Max Pérez. En la ment de Torras i Bages, encara menys podien aspirar a aquesta condició els autors més liberals o d’esquerres que comencen a emergir també durant la segona meitat del XIX. El filòsof nacional de referència, segons el bisbe de Vic, era Sant Ramon de Penyafort (1185-1275), nascut a l’Alt Penedès –igual que Torras i Bages– i responsable de la compilació del Liber extra del papa Gregori IX, present al si de l’Església catòlica fins el codi de dret canònic impulsat per Pius X a inicis del segle XX, més de set segles després del naixement de Penyafort.

Torras i Bages s’havia inspirat prèviament en altres pensadors que també van estimular, tot i que no tant com ell, el debat de la filosofia nacional. Max Pérez parla en aquest aspecte de Francesc Llorens i Barba (1820-1872), també de l’Alt Penedès, que curiosament no era tomista. Però l’aleshores futur bisbe de Vic va reinterpretar el seu pensament. Llorens i Barba ja havia parlat del caràcter nacional de la filosofia a la Universitat de Barcelona, però ho va fer en castellà i sense esmentar Catalunya en cap moment, segons apunta l’autor de la tesi. Un altre inspirador de Torras i Bages, Josep Leopold Feu (1836-1912), va identificar Llorens i Barba com “una mena de Sòcrates a Catalunya”. D’una banda, Llorens i Barba s’havia inspirat en Alemanya, que aleshores s’erigia com a Estat i mirava de crear referents culturals i filosòfics per a justificar-se com a nació. De l’altra, aquest pensador va ser reivindicat pels seus deixebles per tal de combatre, amb els seus principis religiosos, els nous discursos alternatius del catalanisme pregonats per protagonistes de l’època com ara Valentí Almirall (1841-1904), que van propiciar un relat molt més llibertari, situat en el socialisme utòpic i en el republicanisme federal “o fins i tot en el preanarquisme”, apunta Max Pérez.

Religiositat vs modernitat

Aquesta esquerra intel·lectual, enemiga dels principis eclesiàstics, no es va interessar pel pensament de l’Edat Mitjana per, precisament, estar estrictament vinculat a la religiositat. Però la influència d’aquella nova esquerra va ser crucial en el debat de la filosofia nacional. Tant Valentí Almirall com el polígraf Pompeu Gener (1848-1920) –inspirat per Ernest Renan i per Friedrich Nietzsche– o l’advocat, economista i geògraf Pere Estasen (1855-1933) van mirar de relacionar la filosofia pròpia de Catalunya amb el positivisme sota la creença que “els catalans, per naturalesa, som realistes i tenim tendència a practicar les ciències exactes”, defineix Max Pérez amb voluntat didàctica. Aquest criteri coincideix, d’alguna manera, amb l’antimetafísica de Torras i Bages, si bé el convenciment d’Estasen que la ciència empírica s’ajustava a la manera de ser dels catalans va ser interpretat com un extremisme, com un principi revolucionari, tal com també ho eren els seus plantejaments polítics, que ja denunciaven el sotmetiment fiscal de Catalunya, proposaven l’ús oficial del català, les relacions amb la resta del domini lingüístic, la inversió estrangera en l’economia nacional o l’aposta per una educació radicalment renovadora.

Més enllà de les contradiccions entre un corrent i l’altre, en molts casos es compartia l’abast nacional del qual volien dotar el pensament filosòfic. En el cas d’Estasen pel que fa a les intencionalitats socials regeneradores, que havien d’anar més enllà del Principat a través del contacte amb territoris de llengua compartida. I en el cas d’alguns deixebles de Torras i Bages pel que fa a l’estudi dels filòsofs, incloent-hi els valencians i els balears.

Frederic Clascar (1873-1919), qui va transcendir per fer una traducció de la Bíblia al català i es va introduir de ben jove al debat filosòfic nacional enlluernat per Torras i Bages, va ser qui va incorporar als seus estudis de filosofia nacional autors com ara el valencià Joan Lluís Vives (1493-1540) o el mallorquí Ramon Llull. Aquest liturgista de Santa Coloma de Farners (Selva), partidari del “psicologisme” de la filosofia catalana, va ser l’autor d’un llibre de la història de la filosofia catalana al segle XVIII, “un tema que gairebé ningú més no ha tractat”, segons Max Pérez, i en el qual rescata sobretot autors valencians, com ara Tomàs Vicent Tosca (1651-1723), Gregori Mayans (1699-1781) o el moviment dels novatores, jesuïtes interessats per la ciència que van acabar sent considerats com els antecessors de la il·lustració al país.

Max Pérez, autor de la tesi doctoral

Un altre deixeble de Torras i Bages que també va contribuir de manera considerable a aquests debats va ser el canonge reusenc Salvador Bové (1869-1915). Per a Max Pérez, aquest és “un personatge fascinant”. Company de classe de Clascar i parroquià a Gràcia tot just quan aquesta vila s’incorporava al terme municipal de Barcelona, Bové va divergir de la interpretació que el seu mentor, Torras i Bages, va fer dels catalans com a contraris a la metafísica. “Torras i Bages deia que els catalans eren realistes i no es dedicaven en debats d’especulació abstracta. Els positivistes defensaven el mateix, coincidien en aquest punt. Però Bové deia que no: que la filosofia és una part intrínseca de la identitat catalana i de la seva psicologia”, assenyala l’autor de la tesi doctoral.

Curiosament, Bové va acabar sent expulsat de la seua parròquia de Gràcia i desterrat a l’interior del país. El motiu estava relacionat amb els seus principis filosòfics, ja que Bové va defensar el llegat del teòleg del segle XV Ramon Sibiuda, influenciat per Ramon Llull i autor d’una obra tan important com el Llibre de les criatures, que va inspirar enormement l’assagista francès Michel de Montaigne (1533-1592). “L’autoritat eclesiàstica va acabar censurant el llibre de Bové sobre la identitat nacional catalana, ja que Sibiuda, defensat pel parroquià, havia sigut condemnat pel Concili de Trento pels seus escrits i era considerat un heretge”. Per aquest fet, explica també Max Pérez, Bové, sense renegar de la seua condició, va començar a centrar la seua obra filosòfica en Ramon Llull, un autor també pretèrit però que no comportava problemes de censura. La mort prematura de Bové, que va faltar amb 45 anys, va aturar en sec un patrimoni intel·lectual que podria haver sigut molt més determinant.

La defensa del llegat de Ramon Llull per part de Bové va ser tal que ell mateix va demanar la creació de càtedres lul·lianes a la Universitat de Barcelona, demanda que no va ser satisfeta. “Una universitat catalana havia de conèixer la seva història filosòfica, i això passava per conèixer Ramon Llull”, argumenta Max Pérez. Aquella petició es va fer en el I Congrés Universitari Català, celebrat el 1903 amb la pretensió de catalanitzar la UB. En aquell esdeveniment hi era present un jove Eugeni d’Ors (1881-1954), que si bé va acabar fugint del debat filosòfic català sí que va aprovar, en aquell moment, la proposta de Bové, apostant en el seu cas per rescatar Llull a còpia de modernitzar-lo i reinterpretar-lo per aproximar-lo a les noves generacions.

Qui sí que va ser un filòsof fonamental en la concepció nacional de la disciplina va ser Francesc Pujols (1882-1962). Resident a Martorell (Baix Llobregat), on Bové també va exercir com a capellà, va ser enormement influenciat pel religiós, tal com ell mateix reconeix en la seua obra. Segons Max Pérez, el llibre més transcendent de Pujols, Concepte general de la ciència catalana, publicat el 1918, “defensa una visió boveiana de la filosofia catalana a favor de la metafísica. Però, a diferència de Bové, Pujols renega del fet que això tingui res a veure amb l’Església i el catolicisme”. Segons Max Pérez, “Pujols anava més enllà, i tot i que es fonamenta en la filosofia dels Països Catalans inspirant-se en el catolicisme, tenia una aspiració diferent de la de Bové i intentava crear un marc mental propi català en el context de la Primera Guerra Mundial, tot just quan totes les nacions intentaven identificar la seva pròpia filosofia nacional per a situar-se dins d’aquest escenari”. Així ho van intentar fer pensadors com ara el francès Henri Bergson (1859-1941) o l’alemany Wilhelm Wundt (1832-1920) als seus propis països. “Mentre es mataven civils hi havia gent que feia llibres amb pretensions nacionals, i Pujols intenta que Catalunya tregui el cap a través de la filosofia, malgrat que ni Espanya ni evidentment Catalunya no van participar en el conflicte”.

Una interrupció sobtada

En canvi, quan Pujols publica la seua gran obra el debat sobre la filosofia nacional catalana havia quedat arraconat. Els primers èxits del catalanisme polític, amb el triomf electoral de Solidaritat Catalana el 1907, amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans aquell mateix any i amb l’activació de la Mancomunitat el 1914, van amainar els ànims dels catalans a l’hora d’investigar-se i de definir-se a ells mateixos. Segons l’autor de la tesi, “aquests debats tenen vida quan la nació o els nacionalistes creuen que la seva identitat nacional està en perill i cal reforçar-la. Però si es considera que la nació està en un bon moment, que no corre perill i que no hi ha gaires contrincants, els debats s’atenuen”. Per això, aquell debat essencialista es va diluir temporalment per a reprendre’s durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, primer; i sobretot durant el franquisme. Èpoques que no entren en l’estudi de Max Pérez, fet pel qual no tracta a fons l’obra de Josep Ferrater Mora (1912-1991), que precisament va escriure Les formes de la vida catalana des de l’exili. L’autor de la tesi també esmenta Artur Bladé i Desumvila (1907-1995) dins d’aquesta lògica de reivindicar la filosofia catalana des de fora del país durant el franquisme.

Max Pérez ha identificat una reacció similar en el cas ucraïnès, on aquests debats han revifat des de la invasió russa i es lliuren a la Universitat de Kíiv, on s’ha plantejat l’estudi de la filosofia ucraïnesa per a contraposar-la a la russa. “Aquest procés es reactiva en els moments de crisi nacional”, explica. El mateix ocorre des del costat contrari, tal com Max Pérez també reflecteix a la seua tesi amb autors que van combatre el relat filosòfic català des d’una concepció nacionalista espanyola. També hi va haver, per contra, espanyols que van aprovar l’existència d’una filosofia catalana, tals com Adolfo Bonilla y San Martín (1875-1926), deixeble de Marcelino Menéndez Pelayo (1856-1912), qui “va fer un gran estudi sobre Joan Lluís Vives, es va interessar pel patrimoni català i va arribar a fer conferències a Barcelona sobre filosofia catalana incloent tant Vives com Llull”. Tot i així, la seua era una excepció, ja que els filòsofs espanyols tenien interès en els filòsofs catalans, “però sempre espanyolitzant-ne els continguts”. El mateix Menéndez Pelayo, de fet, que va coincidir amb Torras i Bages a la UB, mai no va acceptar separar els autors catalans dels espanyols.

Actualment, segons explica l’autor de la tesi, la filosofia nacional catalana no està gens consolidada acadèmicament com a concepte. La recuperació nacional durant la Transició va tornar a acomodar el catalanisme i a allunyar-lo de debats essencialistes. Max Pérez recorda que “la història de la filosofia catalana no està completa, ni de bon tros”, i pronostica que si la identitat nacional torna a estar en perill “potser aquest debat torni a suscitar interès”. El fracàs del procés independentista, apunta, podria desembocar en “un nou intent de fer-nos preguntes i d’estudiar el nostre pensament per tal de defensar-lo i reivindicar-lo”. Siga o no siga així, l’autor de la tesi té clar que “aquests processos són molt importants perquè donen un impuls a la reivindicació del nostre patrimoni. I si avui coneixem una gran quantitat d’autors va ser per l’impuls nacionalista de finals del XIX i principis del XX: és per això que avui tenim el que tenim”. Tot i així, està segur que “la història de la filosofia als Països Catalans encara està per escriure, i cal continuar treballant en aquest sentit”.