"La semàntica de l’economia", Guillem López i Casasnovas

Per a les transformacions socials a les que les noves conjuntures obliguen, la semàntica sovint dificulta els canvis culturals previs que es requereixen. Les coses que ens sonen el mateix poden traduir a diferents països continguts diversos. No percebre aquestes diferències semàntiques dificulta més que ajuda els canvis que requereixen consens. Per exemple, en suec una mateixa paraula identifica equitat i igualtat. Per a ells, s'és o no s'és igual.l. L'equitat en aquest cas concret és un terme ambigu que no distingeixen. Sovint nosaltres defugim les qüestions més objetivables (la igualtat és un concepte matemàtic) buscant refugi en les més subjectives, ideològiques (equitat en el nostre cas, fairness afegeixen al equity els anglosaxons; equity, que, d'altra banda, vol també dir acció de participació financera en una companyia!).

Això reflecteix uns valors socials concrets. A Espanya, per a molts, empresa, emprenedoria, s'identifica encara avui amb business (en el sentit de fer negoci en benefici propi a esquena d'algú més), la qual cosa es veu, a més, com alguna cosa incompatible amb la gestió de determinats serveis socials. El benefici monetari en els serveis públics es menysprea; l'excedent ocult que s'apropia el treballador públic amb la seva ineficiència o absentisme s'accepta. Per als valors culturals d'un rus, l'avanç progressiu no indica millora, sinó senyal de lentitud. Anar en la direcció correcta, progressar, només és l'excusa de qui no arriba. Per a un anglès, un programa generós mostra bondat; per a un nòrdic, sona a balafiament.

La tergiversació del concepte públic és també un exemple. Es diu sovint que els diners públics ha salvat a la banca. A Espanya, a diferència d'altres països anglosaxons, hi ha pocs diners públics (del contribuent) en la banca, malgrat el que reiteren alguns. Que un organisme públic el presti, si ho genera externament als contribuents, amb deute de fora del país, no els fa diners públics. En qualsevol cas, les destinatàries al nostre país han estat les caixes, tan benvolgudes, més que no pas la gran banca. És clar, que gràcies als articles traduïts de la premsa internacional, llegim en clau local articles de grans ideòlegs escrits en clau d'allí, on sí que possiblement aquell supòsit d'ajudes s'hagi donat en la realitat.

Més qüestions semàntiques. He sentit de bona font referint-se a la crisi econòmica que un professional de l'ensenyament valorava la crisi en positiu, malgrat el tancament d'empreses, per la qual cosa suposava de reducció de la contaminació. Per cert, concepte de benestar entre ocupació i qualitat de vida bastant esbiaixat. Welfare i wellbeing són termes que a Espanya tenen tan sols una traducció: benestar, sense distingir els aspectes col·lectius dels individuals. De fet, el que un anglès identifica com a públic està lluny del que entenem aquí per a tal. Públic vol assenyalar àmbits oberts a la decisió privativa de la gent. El contrari de la identificació que fem amb administració, on algú més decideix en nom de tots. D'això en diran ells estatal. El cost social des d'aquesta percepció no és el pressupostari, de l'administració, sinó també el que imposa la regulació comuna i que sufraga la ciutadania (el cost de la ITV, la seguretat sanitària, les pensions complementàries...).

Entre un pagament regulat, i abonat privadament, i un impost només els separa sovint qui recapta. Entre un copagament i un impost sobre el consum, ni això els diferència: només la causa que els genera. Què vol dir en aquest context repagament, com alguns diuen ara, si el pagament inicial no ha bastat per sufragar el cost d'un servei?

Identificar la falta d'un preu explícit amb gratuïtat és un altre exemple d'aquests errors culturals: els costos d'accés, les pèrdues per alternatives sacrificades fent una acció i no una altra, són també un cost, el desconeixement del qual prova una mala comprensió de la realitat.

També, cal remarcar l'engany semàntic d'analitzar accions pressupostàries aïllades, des de la despesa, sense analitzar els ingressos que les han de finançar, com si el diner caigués del cel. El sentit comú demana valorar els beneficis de la despesa alhora que es comptabilitzen les conseqüències fiscals, les pèrdues de benestar: des de l'excés de gravamen que distorsiona el comportament individual fins als efectes de la imposició sobre el creixement econòmic, d'uns pagaments, en tot cas, mai voluntaris. L'èxit d'un Estat de benestar no és crear-lo, sinó fer-lo solvent i sostenible!

26-II-12, Guillem López i Casasnovas, lavanguardia