mites, consciència i projectes

... L’estrena de la pel·lícula “El 47” ha contribuït involuntàriament a aquest debat, tan antic com enverinat. Hi ha una versió, molt interessada, segons la qual aquestes persones que van arribar a Catalunya van venir a aixecar el país. Segons aquesta versió, la nostra prosperitat i benestar els la devem a ells, perquè sense ells no ens n’haguéssim sortit. Ells van venir a aixecar Catalunya, perquè potser els autòctons no n’eren capaços. Doncs no. Aquestes persones no van venir a aixecar Catalunya. Quan van agafar els trens per venir al nostre país, no ho van fer pensant que hi venien a aixecar res, sinó que fugien de la misèria, de la gana i, en molts casos, de la persecució política perquè pertanyien al bàndol perdedor. I aquí els vam acollir, amb generositat; on hi mengen dos, hi mengen tres. Quan van arribar aquí van descobrir un món nou, un país diferent, sotmès a la mateixa dictadura, però amb una llengua diferent i una manera distinta d’entendre el món. I molts s’hi van empeltar, van treballar, van crear famílies i van prosperar. I certament van ajudar a reconstruir un país trinxat. Van ajudar a fer un futur millor per a Catalunya i per a ells mateixos. Amb dificultats per a uns i altres, és clar que sí. I Catalunya en va pagar un peatge elevat; creixement urbanístic caòtic, aculturació, problemes socials, etc.

Els catalans, tant a Barcelona com a la resta del país, eren i són gent treballadora; menestrals, comerciants, pagesos i saltataulells a qui ningú no ha regalat mai res, al contrari

El discurs trampós creat i repetit des de determinada esquerra (catalana i espanyola) descansa sobre el tòpic segons el qual la societat catalana és bàsicament burgesa, barcelonina, connivent del franquisme i covarda. Doncs tampoc no és cert. Els catalans, tant a Barcelona com a la resta del país, eren i són gent treballadora; menestrals, comerciants, pagesos i saltataulells a qui ningú no ha regalat mai res, al contrari. Al poble del meu avi, a Gerri de la Sal, fins als anys setanta hi havia molts treballadors dels salins (catalaníssims de mil generacions) que hi anaven a treballar cada dia des dels pobles propers, en alguns casos caminant dues hores per anar-hi i dues més per tornar a casa. No tenien un autobús per segrestar perquè, a mig país, el transport públic era una ficció. Molts d’aquells treballadors també eren analfabets i no sabien parlar castellà, i van aixecar el país, perquè no en tenien un altre on emigrar. I com ells, desenes de milers de catalans a les mines del Berguedà, als molls de Tarragona, a les vinyes de la Terra Alta, a les fàbriques del Vallès, als boscos surers de l’Empordà, als tallers de Mataró, als oliverars de les Garrigues, als comerços de Barcelona i als arrossars del delta de l’Ebre. Lliçons falsament progressistes sobre qui va aixecar Catalunya, no ens en calen. I manipulacions identitàries a l’altre extrem, tampoc.

Aquest país l’han aixecat sempre, no pas únicament després de la guerra —com si abans del 1939 Catalunya fos un no-lloc—, els d’aquí...

elnacional.cat, Jaume Clotet, 14-9-24