Geòrgia, el conte de Bidzina Ivanishvili, el bon multimilionari

Geòrgia, el conte del bon multimilionari

Bidzina Ivanishvili ha pres les regnes d’aquest petit país gràcies a la seva fortuna i està deixant de mirar cap a Occident. Estar en deute amb Putin n’és l’origen?

Per Der Spiegel

Bidzina Ivanishvili

La història de com el multimilionari Bidzina Ivanishvili volia fer de Geòrgia un país feliç es pot llegir com un conte de fades. Un jove oriünd d’un poble i família humils marxa del país i amassa una fortuna incalculable. Amb el temps, torna al seu país per ofrenar sigil·losament la seva fortuna. Gairebé ningú no sap quina cara fa, però la seva fama creix, fins que aquest poble empobrit fa líder el seu fill enriquit.

Fins aquí, la història hauria d’acabar amb final feliç, però en lloc d’això el conte fa un trist gir. Un tal benefactor no pot pas regalar tants diners com per tenir tothom content. I qui és que desitja que un home ric mogui tots els fils? El poble protesta i el benefactor s’aïlla. Les amistats l’abandonen i nous pensaments l’envaeixen. De sobte, pronuncia discursos que desprenen una certa bogeria. El qui antany era considerat el salvador del país ara és vist per molts com el qui l’ha enviat a la ruïna.

Aquest any, la petita república caucàsica de Geòrgia està vivint una forta crisi política. Es tracta del terratrèmol polític més greu des que el multimilionari Bidzina Ivanishvili va irrompre en la política fa més d’una dècada creant un partit que és al govern d’aleshores ençà.

El nucli de la crisi són les eleccions parlamentàries del 24 d’octubre que tothom espera amb inquietud. Tanmateix, es pot dir que la crisi va començar ben bé a l’abril arran d’un abrupte canvi de curs del partit de govern.

Mitjançant una nova llei, el govern vol retallar la influència occidental sobre la societat civil. I això malgrat que Geòrgia cerca l’entrada a la UE des de fa dècades i tot just al desembre va obtenir el llargament desitjat estatus de candidat. Un càrrec diplomàtic europeu a Tbilisi parla de “frenada i canvi radical”. La nova llei va fer sortir al carrer la població jove prooccidental i una gernació va mirar d’assaltar el parlament. El poderós Ivanishvili, tanmateix, va alimentar la disputa tant com va poder. Des d’aquell moment, va denunciar en els discursos una conspiració mundial occidental i va anunciar que després de les eleccions portaria tota l’oposició als tribunals.

Què li ha passat? Per ventura aquest antic jove pobre i rural, a més d’amassar una gran fortuna a la llunyana Moscou, potser també hi va acumular uns quants compromisos? Està en deute amb el Kremlin?

O és que la idea de deixar el destí d’un país empobrit a les mans d’un sol ric estava condemnada al fracàs des de bon principi?

Les respostes són divergents quan hom pregunta pels carrers de Geòrgia. A la capital, Tbilisi, la resposta és diferent de la que es dona en l’àmbit rural. Ara bé, tothom fa càbales de què li passa pel cap, a aquest home.

Tbilisi

Subscripció al butlletí

Rep les novetats d'El Temps al teu correu:

 

Hom plantejaria de bon grat preguntes al respecte al mateix Ivanishvili, però gairebé no concedeix entrevistes. De fet, les persones que hi tenen accés es poden comptar amb els dits de la mà. A Tbilisi, vells amics i rivals són els que prefereixen parlar-ne. Parlen d’esperances perdudes, de relacions trencades i perspectives fosques.

A la capital Tbilisi, la crisi no s’observa per enlloc. Les protestes de principis d’any s’han esvaït, els enrabiats estudiants de secundària i de la universitat gaudeixen de les vacances d’estiu. Davant de l’edifici del parlament encara s’hi poden veure les poc vistoses parets metàl·liques de protecció, però al passeig de Rustaveli el trànsit és intens. Quan, a finals de juny, la selecció georgiana va derrotar la poderosa Portugal durant l’Eurocopa de futbol, els ciutadans van celebrar aquí la victòria de forma desfermada. Als cafès de la ciutat antiga, s’hi sent l’anglès o el rus dels turistes com cada estiu, però amb tothom amb qui s’entaula conversa expressa el temor que hi hagi noves disputes quan a l’octubre arribin les eleccions.

Molt per sobre dels carrerons amb els seus finestrals, balcons i vinyes, la residència de Tbilisi d’Ivanishvili, un palau de vidre i alumini, es troba enfilada en una carena de la muntanya, una demostració ostentosa de riquesa i poder.

Una tarda de juny, Gia Chuchashvili, de 62 anys, seu a la cafeteria del Museu d’Art de Tbilisi. L’art pop penja a les seves parets i des de la finestra es pot veure el parlament. Chuchashvili és un dels pocs amics íntims d’Ivanishvili i va passar molt de temps al seu palau de vidre. En parla en un rus sense accent que només unes poques persones a Geòrgia poden parlar. La tendència occidental del país també influeix en els coneixements de llengües estrangeres.

Politòleg de formació, Chuchashvili fou assessor del multimilionari i, com ell mateix indica, “el segon home del país”. Que Ivanishvili actualment hagi canviat de discurs, no el sorprèn pas. Afirma que Ivanishvili no és ni prorús ni prooccidental, sinó que simplement diu el que la parròquia corresponent vol sentir d’ell.

Chuchashvili recorda que la seva amistat va néixer amb una trucada telefònica: Ivanishvili el volia conèixer, digué un empleat. Era principis d’octubre del 2011 i, com la majoria de georgians, Chuchashvili no sabia ni quina cara feia. El que sí sabia era que als anys noranta havia creat un banc a Moscou i aconseguit una impressionant fortuna, que els darrers temps ja vivia a Geòrgia i que havia repartit capital de forma generosa. Havia ajudat a finançar la catedral de Tbilisi, a més de la renovació de teatres i escoles, i va ajudar amb donacions mensuals una generació d’artistes i científics. També va fer possible la reforma de la policia, així com el projecte d’un far del president prooccidental Mikhaïl Saakashvili. Però tot això només se sabia pel boca-orella. Gairebé no concedia entrevistes i hi havia poquíssimes fotografies d’ell. “Aquest home era com una llegenda”, afirma Chuchashvili. El president Saakashvili el va comparar amb el comte de Montecristo, l’heroi novel·lesc d’Alexandre Dumas que repartia els seus diners de forma anònima.

L’endemà de la trucada telefònica, Chuchashvili va visitar el multimilionari a la seva residència. Ivanishvili, un home menut i esprimatxat de somriure jovenívol, fou molt cavallerós, segons Chuchashvili. “Un home simple, la mar de senzill”, afegeix.

Li explicà que volia entrar en política per destronar pacíficament el règim cada cop més autoritari de Saakashvili. Es va preparar durant tres mesos i les aparicions televisives de Chuchashvili li van cridar l’atenció. Si no volien tenir res a veure l’un amb l’altre?

Aquesta va ser una notícia electrificant. La fortuna d’Ivanishvili es va estimar en cinc mil milions de dòlars, que corresponien a un terç del producte interior brut de Geòrgia. Geòrgia és un país pobre amb pocs recursos naturals i gairebé quatre milions d’habitants repartits en una superfície semblant a la de Baviera.

Quan Ivanishvili va entrar en política, és quan la balança va fer un tomb. Era com si un rinoceront hagués aparegut en un parc infantil i s’hagués assegut al balancí.

I calia un pes pesant. Molts georgians s’havien cansat del president Saakashvili. Li van donar crèdit per haver fet funcionar un estat en la ruïna i per haver-lo posat en el rumb d’Occident. Però era impetuós, despietat i manipulador. En un intent de recuperar la regió separatista d’Ossètia del Sud, es va arriscar a la guerra el 2008 i va caure en el parany de Moscou. Les tropes russes van avançar cap a Tbilisi. En un intent de combatre la criminalitat, va permetre els abusos sistemàtics a les presons. Semblava que no renunciaria mai al poder.

A Washington era estimat, almenys fins al 2008, i al Kremlin era odiat. A Geòrgia era temut. Saakashvili era un home perillós, fins i tot per al multimilionari Ivanishvili.

El politòleg Chuchashvili va enviar la seva família a l’estranger per seguretat i es va traslladar durant un temps al “centre de negocis”, el palau de vidre d’Ivanishvili, per tal de traçar el pla per treure Saakashvili del poder conjuntament amb el multimilionari. L’edifici li semblà incòmode i buit. L’estil de vida d’Ivanishvili era molt poc georgià: vivia saludablement, “com un asceta”, i el menjar era insípid. Bevia suc de pastanaga. A Geòrgia els encanten les festes, el vi i el plaer en excés.

Estava més còmode a la residència privada d’Ivanishvili al mar Negre, on de vegades passaven temps junts amb les seves famílies. Ivanishvili té una filla i tres fills, el del mig és el raper més conegut del país.

Al centre de negocis de Tbilisi, Ivanishvili guardava taurons en un aquari, i a Shekvetili, al mar Negre, tenia dofins a la piscina. “Això el descriu”, diu Chuchashvili, “de cor càlid i humà a casa, però un depredador en els negocis”.

El pla d’Ivanishvili era senzill: volia enderrocar Saakashvili, democratitzar la política i retirar-se’n al més aviat possible. Va anomenar el seu partit Somni Georgià, igual que l’estudi de música del seu fill Bera.

L’octubre de 2012, la coalició electoral va aconseguir una còmoda majoria al parlament, i el president Saakashvili va reconèixer la derrota del seu partit. S’havia aconseguit el primer canvi de poder mitjançant eleccions al país des de la independència de la Unió Soviètica. Ivanishvili es va convertir en primer ministre i només va romandre així fins que el mandat de Saakashvili com a president va expirar un any després. Després va tornar a deixar el govern. La feina s’havia enllestit. O això semblava.

Irakli Kobakhidze, primer ministre de Geòrgia / Europa Press

El destronament de Saakashvili és l’acte a què Ivanishvili i els que l’envolten encara es refereixen avui en dia, l’enderrocament d’un règim totalitari i no pas la derrota d’un oponent.

Tot plegat fou motiu d’alegria a Moscou. El 2008, el president Vladímir Putin va anunciar en una conversa amb el president francès Nicolas Sarkozy que “penjaria Saakashvili dels ous”.

El projecte per enderrocar Saakashvili va ser encarregat o promogut pel Kremlin? El fet mateix que Ivanishvili hagués amassat la seva fortuna a Moscou i que Putin posteriorment li permetés retirar els diners de Rússia, planteja interrogants.

“No va parlar mai de les seves connexions amb Rússia. Ni tan sols amb mi, el seu interlocutor més proper”, diu Chuchashvili.

El que se sap: a la dècada dels vuitanta, després d’estudiar a Tbilisi i després a Moscou, Ivanishvili va importar ordinadors i electrònica molt demandats amb un amic dels seus estudis. Amb els diners que van guanyar, van fundar el 1990 el banc comercial Rossijskij Kredit, que aviat tindria la segona xarxa d’oficines més gran de Rússia. Al seu torn, amb aquest banc va introduir-se en el sector de la metal·lúrgia.

Tot això només va ser possible gràcies als bons contactes amb l’estat. Ivanishvili pertanyia a un dels petits cercles d’empresaris que van aconseguir la reelecció de Boris Ieltsin com a president el 1996 en front de l’oposició comunista. Va finançar la campanya del popular general Alexander Lebed, que es va retirar a la segona volta a favor de Ieltsin. La victòria de Ieltsin amb l’ajuda dels superrics es va considerar el naixement de l’oligarquia russa.

Resulta encara més sorprenent que es coneguin tan pocs detalls d’aquesta època. Ivanishvili, el foraster georgià de poble, es va quedar en un segon pla a Moscou. Va deixar que les aparicions públiques les fes el seu soci comercial, més sofisticat que ell, Vitaly Malkin.

La major part d’això se sap de la primera entrevista que Ivanishvili va concedir l’any 2005: aleshores ja havia marxat de Rússia i hi havia venut les seves inversions més importants. Només per dues empreses de mineria havia rebut dos mil milions de dòlars.

La retirada de Rússia podria haver tingut alguna cosa a veure amb l’entrada de Putin al Kremlin l’any 2000. Segons Chuchashvili, Ivanishvili li va dir: “Quan vaig veure Putin a la televisió per primera vegada, de seguida em vaig adonar que ens faria la vida difícil i vaig fer les maletes.”

No hi ha proves que Ivanishvili hagi rebut instruccions del Kremlin. Però potser no serien en absolut necessàries. Geòrgia està dirigida per un home que està més familiaritzat amb les maneres i els codis dels superrics de Moscou que amb els de la política georgiana.

I la mentalitat de l’elit de Putin incorpora una cosa per sobre de tot: la por a Putin.

“Per a ell, Putin és la deïtat suprema”, diu Chuchashvili. “Li encantaria deixar-la caure. Però només ho pot fer quan sàpiga que Putin s’ha acabat. I, en això, no hi creu. Li té molta por.”

Paata Sakareishvili va sentir vergonya durant molt de temps quan pensava en la seva primera reunió amb Ivanishvili. Era el 2011, el multimilionari havia anunciat que entrava en política i el polític liberal Sakareshvili el va descartar de seguida com a projecte rus. Llavors Ivanishvili el va convidar a ell i a altres persones al seu palau de vidre. “Em va donar la mà i em va dir: 'Paata, coneix-me abans de criticar-me”. Fou una humiliació.”

Aleshores, Sakareishvili era considerat un polític més aviat proper a Rússia, de forma equivocada segons la seva opinió. Afirma que simplement feu advertències per evitar conflictes innecessaris amb Moscou. Ivanishvili, li semblava, veia el món d’una manera semblant. “Volia fer avançar Geòrgia democràticament sense barallar-se amb Rússia”, diu.

Sakareishvili va esdevenir ministre amb Ivanishvili el 2012, responsable del treball amb les regions separatistes d’Abkhàzia i Ossètia del Sud i assessor d’Ivanishvili en tot el que tenia a veure amb la religió i les minories. Els telèfons, els deixaven al palau de vidre quan havien de tenir converses confidencials i després caminaven pel jardí botànic del costat. Ivanishvili no va mostrar mai signes de la retòrica ultraconservadora del Somni Georgià: l’homofòbia en nom de l’ortodòxia. Va parlar amb compassió dels homosexuals i irònicament sobre l’església.

Georgians es manifesten a Alemanya / Europa Press

Fins i tot quan Ivanishvili es va retirar de la política el 2013, es van mantenir en contacte. Cada any nou, Ivanishvili li enviava un missatge de text amb salutacions i el seu nou número de telèfon, que canviava regularment. El 2018 no hi va haver més salutacions.

Fou l’any en què Ivanishvili feu un retorn sorpresa a la política com a líder del partit governant. El 2021 va tornar a retirar-se, definitivament, com havia promès. Però només dos anys després, el desembre de 2023, va ser elegit “president d’honor” del partit amb poders ampliats. Des de llavors no s’ha retirat de la política. En el fons, no l’havia abandonat mai del tot.

Geòrgia està governada formalment pel primer ministre Irakli Kobakhidze, conegut pels atacs sense embuts contra Occident i l’adulació que mostra pel multimilionari. De fet, té poca cosa a dir. “Només queda una institució en funcionament a Geòrgia, i es diu Bidzina Ivanishvili”, diu un antic camarada.

Recentment, Sakareishvili s’ha preguntat si Ivanishvili no és realment un projecte rus: “M’ha estat mentint sempre?” Una afirmació d’Ivanishvili ha despertat especialment la seva indignació. “Fins ara, el Somni Georgià sempre havia afirmat que Saakashvili era el responsable de la guerra del 2008 amb Rússia. A l’abril, Ivanishvili va afirmar de sobte: ‘Occident va abocar el pobre Saakashvili a la guerra”, diu Sakareishvili. “Si el primer ministre Kobakhidze hagués dit això, la gent s’hauria partit de riure. Però Ivanishvili té autoritat sobre la societat georgiana.”

Tothom a Geòrgia sap el nom del poble natal d’Ivanishvili, Txorvila. Ivanishvili hi va néixer l’any 1956, va tornar-hi després d’anys a Rússia i una curta estada a França, i és on va treure per primera vegada el corn de l’abundància.

Txorvila i els seus voltants s’han considerat durant molt de temps la terra de l’opulència a Geòrgia, on, després del fracàs de la Unió Soviètica, el projecte comunista es va realitzar amb mitjans capitalistes. La felicitat d’una societat de mans d’un individu va començar aquí com a model, i així ho volia la gent de la resta del país.

El camí per arribar-hi porta des de Tbilisi cap a l’oest per l’única autopista del país. A la dreta s’aixeca la serra principal del Caucas, més enllà de la qual comença Rússia, almenys segons el dret internacional. De facto, comença en aquest costat, a la plana. Des del 2008, ha empès les seves tropes a la província separatista georgiana d’Ossètia del Sud, que es troba a centenars de metres de l’autopista. Si el Kremlin ho volgués, podria tallar la vida d’aquest país en poques hores.

Occident, desitjat per la majoria de la societat, queda lluny. Rússia és terriblement a prop.

“Estàvem millor amb Moscou que amb Amèrica”, diu pensativa Makwala Kemeretidze mentre s’atura a la tanca del jardí i mira cap al nord, cap a Rússia. Davant d’ella, una vaca lligada estira la corretja; darrere d’ella uns galls d’indi arrosseguen les potes.

Makvala viu al poble veí de Txorvila, i des d’aquí es pot veure l’escola a la qual va anar amb Bidzina Ivanishvili, a qui tothom aquí només anomena pel seu nom de pila, encara fins i tot si anaven diversos cursos per sota d’ell. De la seva generositat, no en pot dir gran cosa: el sostre metàl·lic de casa seva, un regal de Bidzina. La canonada de gas del poble és un regal de Bidzina, com també ho són els fogons de gas de les cases, i fins i tot el mateix gas, almenys durant molt de temps. “Quan fa cinc anys ens van dir que en el futur hauríem de pagar el gas, no ens ho podíem creure. Fins que van arribar les primeres factures.” A la piscina a Satxkhere, regal de Bidzina, l’entrada era gratuïta inicialment, igual que els tractaments a l’hospital.

El president rus, Vladímir Putin / Europa Press

Txorvila es troba pintorescament situada entre pastures, boscos i horts. Té 1.400 habitants, una escola moderna -amb piscina coberta, segons asseguren els alumnes-, una església construïda per Ivanishvili, al costat hi ha la tomba dels seus pares, un lloc on es crien ocells per al seu parc natural privat, i una sala de festes on es poden celebrar bodes subvencionades. Totes les teulades són noves.

Fins i tot segons els estàndards del seu poble, Ivanishvili va créixer en una pobresa extrema. El pare treballava a la ciutat minera del costat. Es diu que la seva casa no tenia ni terra. Quan es va cremar, un veí els va ajudar amb els materials de construcció. Dècades més tard, Bidzina va visitar el seu fill, que viu sota l’escola, i li va regalar una casa.

Al petit parc de Txorvila, se celebra una festa al llarg d’una llarga taula a l’ombra dels roures i els faigs. Celebren el rescat miraculós de l’adolescent Tariel, que va patir un accident de cotxe a la vall fa dos mesos. A la taula hi ha carn de xai, pa tradicional i verdures en conserva. Com és costum a Geòrgia, han escollit un tamada, una mena de mestre de cerimònies, per encarregar-se de les torrades i de passar una gran copa de vi de fusta.

Nugsar, el tamada, beu per Déu, Sant Jordi com a patró de Geòrgia, la família, els convidats i Tariel, la selecció de futbol de Geòrgia i, finalment, Bidzina Ivanishvili: “Penseu quin miracle! I Déu ens el va concedir a nosaltres, al nostre poble!” A la taula, algú altre intervé: “No només l’ha donat al nostre poble, sinó a tota Geòrgia!” Llavors criden “Llarga vida” i dos músics toquen amb clarinet i acordió.

A la tornada, un cotxe patrulla atura el cotxe dels visitants i se’ls revisa la documentació. Aquesta és la terra d’Ivanishvili, la presència de periodistes s’estén immediatament i, evidentment, hi ha una gran preocupació per si no sabessin apreciar la seva generositat.

La terra de l’opulència amb policia.

Salomé Jashi no s’esperava que algun dia es trobaria al centre d’un escàndol polític. Va fer un documental mut sobre els arbres que va ser descrit com la “mentida del segle” pel ministre de Cultura i “vergonyós” per l’actual primer ministre Kobakhidze.

El cas és que tracta dels arbres que va comprar Ivanishvili. Aquesta és la seva afició. Originalment era conegut pel seu amor pels animals exòtics: zebres, flamencs, taurons. “Per què es va engreixar tant el tauró? Està sobrealimentat”, diu que va cridar després d’una conversa al centre de negocis, com si no hagués estat escoltant el visitant.

Des del 2016, Ivanishvili recull arbres, exemplars grans i madurs, els selecciona ell mateix, els fa excavar amb les arrels i plantar al costat de la seva residència al mar Negre.

La pel·lícula de Jashi Taming the Garden mostra com un roure de 100 anys viatja pel país. Cal fer camins, talar altres arbres i l’últim tram l’ha de recórrer pel mar Negre. La gent es queda al costat de la carretera i mira com el gran Bidzina desenterra la natura per satisfer la seva excentricitat. La pel·lícula acaba al parc al costat del mar Negre, on els arbres s’aixequen assegurats amb cordes, envoltats de gespa tallada arran, com una naturalesa sotmesa i controlada.

El títol georgià de la pel·lícula -traduït com a “Domesticació”- es va convertir en un mem, una expressió de la domesticació de l’escena cultural per part de la gent d’Ivanishvili perquè no es va poder projectar als cinemes.

“El meu descobriment mentre treballava en la pel·lícula va ser que tot gira al voltant dels diners. Ivanishvili està convençut que es pot comprar qualsevol cosa”, diu Jashi. “Al principi em vaig preguntar: per què la gent ven un arbre que va heretar dels seus pares i s’estimava? Però la pregunta és ingènua. La gent del poble necessita els diners com l’aigua.” El protagonista de la seva pel·lícula, el roure, ja és mort, malgrat que encara sigui al parc.

“La seva manera de tractar els arbres és la mateixa amb què tracta les persones”, diu el politòleg Chuchashvili. “Si un li agrada, el desenterra i el torna a plantar, i si ja no li agrada, el treu i en torna a plantar un altre. Avui estàs al càrrec, demà ja no hi seràs. Bàsicament, el seu partit no deixa de ser un parc d’arbres.”

L’octubre de 2021, l’arxienemic d’Ivanishvili, l’expresident Saakashvili, va tornar a Geòrgia de l’exili a Ucraïna, introduït en un camió de contraban entre productes lactis. Saakashvili volia mobilitzar els seus partidaris per a les eleccions locals.

El seu Moviment Nacional Unit segueix sent el partit d’oposició més gran i millor organitzat, encara que sigui molt més feble que el Somni Georgià d’Ivanishvili. Actualment, les enquestes li donen només la meitat dels vots, el 17%, i no és pas popular entre la resta de l’oposició.

Saakashvili va ser descobert, arrestat i portat a judici. Des de la cel·la, ha parlat regularment per vídeo i més tard des del llit de l’hospital.

El retorn va tenir conseqüències fatals. En primer lloc, l’oposició al país encara està dominada, almenys als mitjans, per una figura tòxica que és inelegible per a molts georgians de més edat. I, en segon lloc, l’atac de Putin a Ucraïna sis mesos després va estar malauradament lligat a la política interna de Geòrgia: Saakashvili va tornar com a ciutadà ucraïnès que havia intentat en va involucrar-se en la política ucraïnesa mentre era a l’exili.

Manifestació a Tbilisi

Geòrgia sí que es va unir a les resolucions de l’ONU que condemnaven l’atac. Però Kobachidze, que encara era líder del partit en aquell moment, va criticar Occident molt més sovint que no pas Rússia, l’agressor.

Potser va ser la invasió d’Ucraïna per part de Putin la que va portar Ivanishvili de nou a la política pública el desembre del 2023? En realitat, ell prefereix governar sense haver de pujar a l’escenari.

“No hi havia raons polítiques internes convincents per fer-ho”, diu un antic company. “Així que es tracta d’una cosa més gran que d’unes eleccions. I, per descomptat, em ve al cap la geopolítica, l’orientació occidental del país, que no ha estat mai qüestionada durant 35 anys, perquè els polítics georgians estan dividits en tot menys en aquest tema.”

“Sé que a Ivanishvili li agrada planificar les seves decisions amb cura”, diu Chuchashvili.” Al febrer de 2022, va assumir fermament que Ucraïna no seria capaç de resistir a l’exèrcit de Putin més de dos mesos. I tenia por que l’ull de Sàuron virés cap a Geòrgia. Sàuron és l’usurpador fosc d’El Senyor dels Anells. Immediatament després de l’inici de la guerra, Ivanishvili es va afanyar a declarar la seva lleialtat a Moscou i va utilitzar la propaganda per preparar Geòrgia per a compromisos. Chuchashvili sospita que està atrapat en les promeses d’aquella època.

Ivanishvili deu haver vist amb preocupació com el seu país es convertia en un refugi per a l’oposició russa després de l’atac de Putin a Ucraïna. Preferiria obrir Geòrgia a l’elit russa i als seus diners: al maig, el seu partit va impulsar una llei al parlament que permetria traslladar els fons offshore a Geòrgia sense impostos. A diferència de la llei de finançament exterior de la societat civil, que va provocar violentes protestes juvenils, aquesta va aixecar poca polseguera. “La veritat és que s’han de veure les dues lleis com un paquet”, diu Chuchashvili. “Ivanishvili vol fer de Geòrgia el nou paradís offshore per a l’elit russa. I aquesta es pregunta: on són les garanties que el dia de demà tot estarà correcte i que tu encara estaràs al poder?”

Per tant, Ivanishvili va tornar a la política oficial contra la seva voluntat, diu Chuchashvili.

La campanya electoral ha començat a Geòrgia. Ivanishvili fa discursos afilats i parla d’un “procés de Nuremberg” contra l’oposició. Ara sembla separat dels seus seguidors, aïllat darrere de vidres antibales. “La seva paranoia ha crescut”, diu Chuchashvili. El lema del partit d’Ivanishvili és: “A Europa només amb pau, dignitat i prosperitat”. Així es dissimula el gir contra Occident.

És ben possible que les eleccions de l’octubre completin aquest gir i que Geòrgia esdevingui un país diferent. Molta gent de Tbilisi té aquesta impressió. Els partits de l’oposició estan dividits i creix la por que es desfermi la violència. A la primavera, bandes violentes van colpejar impunement els opositors al govern.

A la Tbilisi de l’any 2024, Salomé Jashi, la cineasta, se sent com els arbres que va filmar: desarrelada, arrencada d’un país que sabia seu i que és en un camí que mena a un món estrany.

Traducció d'Arnau Ferre Samon