Selecció a cura de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i de la Secció d’Història
Aquest selecció sobre La Transició: mite i realitat inclou 23 obres entre les més destacades de les 200 de la Bibliografia: Història de la Dictadura franquista i la Transició (1939-1985) que podeu consultar aquí.
Anteriorment hem editat la selecció: La Dictadura franquista amb 19 obres, i properament editarem en aquest mateix Blog d’Història una altra selecció La Dictadura i la Transició a Catalunya amb 29 obres.
Els criteris d’inclusió en la bibliografia general han estat: a) Obres disponibles a la Biblioteca de l’Ateneu; b) Per matèria: franquisme, transició, història 1975-1982 i molts d’altres); c) Obres destacades per l’autor o pel tractament; d) S’han prioritzat les obres sobre el tardofranquisme; e) També s’han prioritzat les obres editades després de 2014; f) S’han inclòs també almenys una obra sobre tractaments sectorials: paper de la cultura, els mitjans de comunicació, la premsa, el cinema, la literatura, el moviment obrer, el moviment feminista i el moviment LGTBIQ+ durant la dictadura i la transició; g) També, s’han inclòs les obres més destacades sobre la dictadura i la transició a Catalunya i a tots els Països catalans.
Aquesta activitat compartida amb la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès s’insereix en el marc del projecte Memorial Ateneu 2024 del qual anirem informant puntualment.
La Transició: mite i realitat
ACEVEDO, Carlos: CT o la Cultura de Transición: crítica a 35 años de cultura española. Barcelona: Debolsillo, 2012, 246 pàg.
Sinopsi: Tracta sobre els moviments assemblearis i el final de la Cultura de la Transició (CT). A partir dels moviments assemblearis que des del 15 de maig del 2011 es van propagar per tota la geografia espanyola i universal, diversos dels seus membres més actius, escriptors, crítics i periodistes que van ser partícips o els van seguir amb interès, es reuneixen per reflexionar, a la llum dels nous esdeveniments, sobre un possible final de la CT, una cultura consensuada i vertical que ha actuat, des dels anys vuitanta, com el paradigma cultural unificador de consciències polítiques i socials. Com l’únic marc possible de realitat durant dècades.
ANDRADE BLANCO, Juan Antonio: El PCE y el PSOE en la transición: la evolución ideológica de la izquierda durante el proceso de cambio político. Tres Cantos, Siglo XXI España, 2015, 463 pàg.
Sinopsi: Durant la Transició el PSOE i el PCE van experimentar una cridanera transformació ideològica. En aquesta obra s’analitza com aquesta trajectòria es va anar teixint en un context internacional de crisi econòmica, en una dinàmica política molt agitada i en les convulses batalles internes dels dos partits. També, s'analitza la contribució dels intel·lectuals del PCE i el PSOE a aquesta evolució, la implicació apassionada dels militants de base i l'important paper que van tenir els mitjans de comunicació. Durant la Transició, l'esquerra va contribuir de manera determinant a la democratització del país, però aquesta contribució va comportar la seva pròpia metamorfosi i hi va sacrificar bona part dels idearis i dels projectes de transformació social pels quals venia lluitant.
ANDRÉ-BAZZANA, Bénédicte: Mitos y mentiras de la transición. Barcelona: Ed. El Viejo Topo, 2006, 331 pàg.
Sinopsi: La història oficial ha difós una versió idíl·lica de la Transició, un període en què suposadament s'han reconciliat vencedors i vençuts alhora que s'asseien les bases per a una veritable democràcia. Memòria oficial, memòria dominant, memòria construïda per i per al poder establert: una visió aparentment unànime, monolítica, que no obstant, veu com s'alcen veus que hi discrepen. A escala mundial, però, la Transició s'ha pres com a exemple d'un canvi serè de règim, un procés ideal capaç de servir de model a qualsevol part del món. No es pretén formular una denúncia ni condemnar les manipulacions que es van poder fer de la Història. Del que es tracta és de comprendre els mecanismes de selecció que intervenen en la construcció de la memòria d’una comunitat, estudiant les raons de la idealització del passat i de la utilització de la història en política. Per això, no es procedeix a una nova interpretació de la Transició, sinó a una reconstrucció dels esdeveniments i a l'estudi dels efectes polítics que van poder tenir i que continuen tenint les representacions que es construeixen al voltant d'aquest període. I al centre d'aquesta obra es planteja la proposta següent: la imatge que conservem de la Transició és un mite polític de gran poder, fins al punt que des de fa gairebé trenta anys s'està mantenint i utilitzant d'acord amb les necessitats del present.
BABY, Sophie: El Mito de la transición pacífica: violencia y política en España (1975-1982). Madrid: Ediciones Akal, 2021, 762 pàg.
Sinopsi: Estudi que desvetlla el cicle de violència que, lluny de ser culpa única i exclusivament d'ETA, cal atribuir tant a radicals de tota mena com a membres de les forces i cossos de seguretat de l'Estat, de vegades més partidaris de desfermar la repressió que de servir la naixent democràcia. Explora, a més de les motivacions i les pràctiques de tots els actors implicats en la violència, la reforma del sistema repressiu franquista, afectada pel recurs a la tortura o a la “guerra bruta” contra un terrorisme creixent. Estudia igualment el pes dels imaginaris polítics i socials en una Espanya traumatitzada per un passat dolorós de pèrdua i repressió que reactiva l'ús de la violència. D'aquesta manera, en col·locar la violència i la memòria al centre de l'anàlisi, l'autora construeix una nova interpretació d'aquest període crucial de la història d'Espanya. Més Info
BALLESTER, David: Las otras víctimas: la violencia policial durante la Transición (1975-1982), Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2022, 300 pàg.
Sinopsi: L'obra aporta una investigació inèdita fins ara a partir d'una anàlisi rigorosa de les 134 víctimes de la violència policial durant la Transició. Aquesta violència s'analitza en tres paràmetres: “gallet fàcil”, les víctimes a la repressió de mobilitzacions i les de la tortura. El treball ofereix la deguda contextualització del període, un capítol dedicat als cossos policials i les fitxes de totes i cadascuna de les víctimes.
CARDONA, Gabriel: Las Torres del honor: Un capitán del ejército en la transición y el golpe de estado del 23-F. Barcelona: Destino, 2011, 336 pàg.
Sinopsi: Relat d'un membre de la clandestina Unió Militar Democràtica (UMD) que va viure des de les sales de banderes de les casernes militars espanyoles el cop d'Estat del 23F del 1981. L'obra també dona testimoni de la transició a l'Exèrcit, una institució entrenada i educada per garantir la supervivència del franquisme fins i tot sense Franco. Gabriel Cardona va abandonar voluntàriament l'exèrcit després de l'intent de cop d'Estat del 23F per dedicar-se a l'ensenyament de la història a la Universitat de Barcelona. Vegeu també: Àudio: CARDONA, Gabriel: El 23–F des de dins, [Barcelona], [Ateneu Barcelonès], [2006]. L'Arxiu de la Paraula (BAB).
CASALS MESEGUER, Xavier: La transición española. El voto ignorado de las armas. Barcelona: Pasado & Presente, 2016, 792 pàg.
Sinopsi: "Durant la Transició, el vot de les urnes va coexistir amb el de les armes, de manera que la violència política no només va ser important, sinó determinant. Però aquesta violència es va tornar contra els seus promotors i actors de tal manera que el partit armat, potser instigat o manipulat per cossos, sectors o faccions de l'Estat, va influir clarament en l'esdevenir polític d'Espanya. Quaranta anys després cal preguntar-se: S'ha indagat realment tot el possible sobre episodis que van deixar una reguera de morts? A través del seguiment del paper de l'exèrcit i les forces armades, des de l'assassinat de Carrero Blanco fins al 23-F, s’analitza el paper de l'ETA, la intervenció de la CIA i el KGB, la ambivalent posició del Rei, la guerra del Sàhara, els Grapo, Salvador Puig Antich, Fraga i els fets de Montejurra, Carrillo, Suárez i molts altres aspectes ocults i nous sobre un procés, molt lluny de ser pacífic i transparent com s’ha afirmat. Una política profundament definida per la pressió de l'exèrcit i diferents graus de violència que van condicionar els tempos i les maneres d'una balbucejant democràcia i una dictadura agònica. La Transició va ser sens dubte una Transició de Plom.
GALLEGO, Ferran: El Mito de la transición: la crisis del franquismo y los orígenes de la democracia : 1973-1977. Barcelona: Crítica, 2008, 848 pàg.
Sinopsi: La història de la transició espanyola que se'ns sol comptar és un mite interessat, la finalitat principal és la de legitimar les deficiències de la nostra democràcia. El llibre no només aconsegueix desmuntar aquest mite, sinó que descobreix els errors i les renúncies que una esquerra dividida va cometre en una negociació que va fer possible que el bloc social del franquisme salvaguardés l'essencial dels seus privilegis i aconseguís el suport que necessitava per enfrontar-se a uns anys de greu crisi econòmica i social.
GALLEGO LÓPEZ, Manuel: Los abogados de Atocha: la masacre que marcó la Transición. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2019, 253 pàg.
Sinopsi: Quines van ser les raons que van convertir una vaga del transport privat en el detonant d'una massacre d'advocats laboralistes? Aquesta pregunta vertebra una investigació que explora les diferents postures sobre com s'havia de desenvolupar la Transició i la violència política que va acompanyar aquest període; la victòria del sí al referèndum per a la reforma política i el progressiu desmantellament del règim; els successos de la Setmana Negra de Madrid i la resposta social davant de la violència; i les irregularitats durant la instrucció sumarial i el judici, la sentència del qual va posar fi a un atemptat que va sacsejar els febles fonaments sobre els quals s'estava construint una desitjada, però alhora temuda, democràcia.
GÓMEZ BRAVO, Gutmaro: Puig Antich: la transición inacabada. Madrid: Taurus, 2014, 235 pàg.
Sinopsi: La causa 106, dirigida per un jutjat militar de Barcelona entre l'octubre del 1973 i el març del 1974, va significar molt més que una simple venjança per l'atemptat contra el president del Govern Carrero Blanco. Es va creuar amb la primera crisi del seu successor, Arias Navarro, oberta per la decisió d'endurir tant sí com no la política repressiva i acabar amb qualsevol experiment reformista. Tal com revelen els informes de l'ambaixada EUA, el principal interès del govern espanyol en reprendre la pena de mort era acabar amb el malestar present als sectors més immobilistes, especialment entre l'Exèrcit i la policia política. El cas s'endinsa així en un món que, tot i patir una sèrie de canvis, lògics al llarg de gairebé quatre dècades d'existència, va suposar la principal font d'estabilitat d'un règim que començava a esquerdar-se, seriosament, en aquest mateix període.
GUILLAMET, Jaume: Revistas para la democracia: el papel de la prensa no diaria durante la Transición. València: Universitat de València, 2020, 314 pàg.
Sinopsi: Aquest llibre analitza l'aportació i la significació de la premsa no diària com a tribuna accessible als moviments d'oposició, a mode de «parlament de paper», terme sobre l'abast del qual es parla en la introducció. D'una banda, s'estudien algunes revistes anteriors al final de la dictadura, de clar enfocament renovador, com Cuadernos para el Diálogo i Triunfo o les catalanes Destino, Oriflama, Presència i Canigó, al costat del setmanari informatiu Cambio 16, en contrast amb la inadaptació creixent de les veteranes La Actualidad Española i Gaceta Ilustrada. D’una altra, es troben revistes nascudes després de la jura del rei Joan Carles, com el setmanari popular Interviú, els esquerranistes Arreu i La Calle, o Punto y hora de Euskal Herría, del nacionalisme basc d'esquerres, i el projecte valencianista de Valencia Semanal. El capítol dedicat a Por favor, El Papus i El Jueves ofereix una mirada global sobre el fenomen de la renovació de la premsa d'humor; així com el dedicat als magazins angloamericans The Economist, Time i Newsweek aporta una visió internacional de la Transició, no per distant menys incisiva. El llibre inclou, a més, el testimoniatge i les reflexions d'alguns periodistes, editors i historiadors. L'epíleg apunta una interpretació sobre l'efímer èxit d'aquestes publicacions en la que va ser una gran dècada per a les revistes.
HERNÁNDEZ RUIZ, Javier; PÉREZ RUBIO, Pablo: Voces en la niebla: el cine durante la transición española (1973-1982). Barcelona: Paidós, 2004.
Sinopsi: La Transició (1973-1982) és, també, un dels segments temporals més fèrtils i apassionants de la història del cinema espanyol. No només perquè el peculiar context sociopolític farà possible –i fins i tot necessària– la multiplicitat de propostes estètiques, ideològiques i narrativodramàtiques, permetent la convivència --de vegades traumàtica-- de diferents models fílmics i conformant un ingent corpus d'enorme complexitat , sinó perquè alguns d'aquests models es convertiran en autèntics paradigmes de la convulsió social que va agitar el país en aquells anys i que es va manifestar en les arts tant en el pla de la teoria com de la praxi. Per exemple, al cinema documental o testimonial, al metafòric-al·legòric, o en la ideologització dels gèneres populars, principalment la comèdia. Aquest llibre aposta per la recerca de les vies d'entrada que permeten l'organització teòrica de l'extens mapa –caòtic, però d'un caos coherent i pertinent– que constitueix el cinema del període, centrant-se en l'anàlisi sistemàtica d'uns textos fílmics que, en la seva majoria, presenten una gran riquesa semàntica.
LABRADOR MÉNDEZ, Germán: Culpables por la literatura: imaginación política y contracultura en la transición española (1968-1986). Madrid: Akal, 2017, 666 pàg.
Sinopsi: Han passat 47 anys de les eleccions del 1977 i el mite de la transició s'ha enfonsat. Però sabem què ocultava? Aquest llibre planteja que, entre el 1968 i el 1986, va existir una ciutadania lluitant per una democràcia real més enllà de l'estat i els partits i les idees dels quals, de vegades, recorden les del 15M. A la contracultura, política i cultura s'unien radicalment i la democràcia era una nova sensibilitat que ho afectava tot: l'amor, la feina, els cossos, l'espai públic i el privat. Aquella creativitat va ser reprimida i cooptada: política i cultura es van dividir i institucionalitzar mitjançant la Constitució de 1978 i La Movida dels vuitanta. Només a nivell quotidià, la ruptura amb el franquisme va ser més nítida. Tot i que hem oblidat els elevats costos personals i socials d'aquelles lluites contraculturals, que van portar a la marginació de la joventut democràtica (suïcidis, presons, sida, heroïna), hi ha un deute de memòria amb els seus somnis, que aquest llibre estudia, a partir de les veus dels seus protagonistes i usant la literatura com a guia d'una democràcia per venir
MARTÍN GARCÍA, Óscar José; ORTIZ HERAS, Manuel (coords): Claves internacionales en la Transición española. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2010, 326 pàg.
Sinopsi: La Transició espanyola va tenir lloc durant la guerra freda i, com s'analitza en aquesta obra, Espanya va patir un aïllament durant la dictadura franquista que va deixar en aquella societat un llegat que encara dificulta la relació dels esdeveniments autòctons amb un món interrelacionat i extremadament convuls. Aquell context i els interessos internacionals dels diferents actors polítics més rellevants de l'ordre mundial van influir de maneres molt diferents en la promoció de la democràcia espanyola, van condicionar les actuacions dels polítics en general. Els factors externs d’aquesta transició continuen sense merèixer l'atenció necessària per part dels experts, encara que es destaqui la influència exercida pel “model espanyol” en transicions posteriors.
PASAMAR ALZURIA, Gonzalo: La Transición española a la democracia ayer y hoy: memoria cultural, historiografía y política. Madrid: Marcial Pons, 2019, 416 pàg.
Sinopsi: Aquest estudi aborda la transició a la democràcia al llarg de les darreres quatre dècades a través del que l'autor anomena la seva «memòria cultural». Això inclou opinions favorables i escèptiques, memòries, novel·les, commemoracions, museus, monuments, estudis d’investigadors socials, estudis històrics, etc.
PEÑA-ARDID, Carmen (ed.): Historia cultural de la Transición: pensamiento crítico y ficciones en literatura, cine y televisión. Madrid: Catarata, 2019, 270 pàg.
Sinopsi: Planteja un apropament a l'estudi de com ha estat abordada la transició per diferents mitjans i gèneres artístics; assaig, novel·la, teatre, cinema i televisió, tant en produccions que van ser coetànies al canvi polític com en aquelles posteriors que plasmen la cosmovisió de les noves generacions i que, des d'una perspectiva amb freqüència crítica, (re)avaluen el significat d’aquest període clau a la història d'Espanya. Es fa ressò de molts dels debats i controvèrsies que ha generat fins avui la Transició i que han qüestionat tant el relat oficial com l'abast del procés democratitzador. Ressenya d’Ernesto Viamonte Lucientes aquí
PINILLA GARCÍA, Alfonso: El Laberinto del 23-F: lo posible, lo probable y lo imprevisto en la trama del golpe. Madrid: Biblioteca Nueva, 2010,189 pàg.
Nota: Aquesta versió de 23-F intenta narrar els fets des d'una visió panoràmica, polièdrica, mitjançant un mètode inspirat en la Teoria de Jocs. L'obra posa de manifest que el cop no va ser purament castrense, ni estrictament franquista, ja que en la seva incubació i emergència van intervenir factors d'índole política que doten l'esdeveniment de gran complexitat i rics matisos explica l'autor. Alfonso Pinilla s'ha basat en el mètode les “matrius de co-acció” per a la redacció de llibre, mètode inspirat en la Teoria de Jocs que explora els diferents punts de vista que diferents actors presenten davant d'un problema, cruïlla o crisi, “el camí que finalment s'escollirà sorgeix de la co-acció o interacció dels punts de vista, preferències i interessos d'aquests actors”. El mètode exposa les solucions donades a una crisi i assenyala les solucions que tenen més probabilitats de concretar-se. “Però la correcta interpretació del mètode passa per diferenciar probabilitat de necessitat, ja que la complexa incidència de nombroses variables en els processos històrics obliga a comptar amb allò imprevist, amb la sorpresa, allunyant-nos així de qualsevol determinisme” aclareix Pinilla. En definitiva, l’obra intenta combinar el relat provat i rigorós dels esdeveniments amb aportacions teòriques i metodològiques noves en l'estudi de la Història. “Gràcies a la metodologia aplicada es pot comprovar que el cop no era tan simple com se'ns ha donat a conèixer, que la seva preparació comptava amb grans probabilitats d'èxit segons els càlculs dels sediciosos (perquè si no fos així no s'haurien atrevit a donar-ho ) i que el canvi en algunes postures dels seus actors durant la crucial nit del 23-F va convertir en rotund fracàs el que, sobre el paper, tenia seriosos aspectes de triomf ” resumeix l'autor.
RODRÍGUEZ LÓPEZ, Emmanuel: Por qué fracasó la democracia en España: la Transición y el régimen del '78. Madrid: Traficantes de sueños, 2014, 385 pàg.
Sinopsi: La Transició, i el canvi polític conseqüent, s'expliquen com a resposta a una crisi econòmica, política i social que es desplega a partir de les contradiccions que van generar les forces mobilitzades durant el darrer franquisme. Per sota aquesta perspectiva, el centre de l'explicació torna el protagonisme a les lluites de fàbrica, el moviment veïnal, els nous moviments socials i, en general, l'onada de canvi democràtic que va experimentar el país aquells anys. Enfrontat a aquestes poderoses forces, el problema de la Transició va ser com integrar-les i així neutralitzar-les. El resultat va ser un règim de nou encuny, la democràcia liberal, que si bé satisfeia algunes de les noves demandes, les enquadrava en un marc polític que apuntalava i reproduïa els interessos de velles i noves oligarquies.
ROVIRA MARTÍNEZ, Marta: La transició franquista: un exercici d'apropiació de la història. Barcelona, Pòrtic, 2014, 311 pàg.
Sinopsi: Sempre s’ha dit que el preu de la Transició va ser l’oblit del franquisme. Però la Transició no és res més que una gran operació política de memòria, que se sosté sobre uns fonaments que necessiten una revisió crítica. Quines són les arrels de la memòria de la Transició? Quins són els seus condicionants? Per què els líders polítics de la Transició han publicat tantes autobiografies i memòries personals? Quins són els elements que configuren el relat dominant de la Transició? A partir d’aquests preguntes, el llibre s’endinsa en la genealogia d’aquest relat, que ha esdevingut des de l’inici de la mateixa Transició, un comú denominador transmès i assumit per la societat i els partits polítics sense gaire discussió. Ara que la Transició és més criticada que mai, ens cal comprendre qui i com construí aquell relat i per què.
Vegeu també: ROVIRA MARTÍNEZ, Marta: La transició vista pels franquistes quins són els elements que configuren el relat dominant d'aquesta etapa històrica?, [Barcelona], [Ateneu Barcelonès], [2015]. Àudio.
SÁNCHEZ SOLER, Mariano: La Transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983). Barcelona: Península, 2010, 521 pàg.
Sinopsi: L'anomenada Transició no va ser un procés pacífic com es creu. Al contrari, va ser un moment històric de violència extrema, carregat de mort, com aquesta investigació demostra amb dades irrefutables. A la transició sagnant, Sánchez Soler posa de manifest la política desenvolupada a Espanya des dels aparells de l'estat en presons, comissaries i casernes; l'opressió generalitzada, les connexions de la guerra bruta i la dialèctica criminal empresa per ETA, GRAPO i altres grups. Terrorisme, repressió i guerra bruta són els tres eixos coercitius de la transició espanyola, un període que va propiciar la tornada a una legislació pròpia de la postguerra, amb lleis penals especials, mentre s'implantava una estratègia repressiva i sistemàtica per controlar el carrer. El resultat: més de sis-cents morts. El silenci de la «Transició» oficial sobre aquesta qüestió suposa, a la pràctica, la continuació de la política d'oblit aplicada a les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista. Aquest treball d'investigació exhaustiu recorre vuit anys de la història recent d'Espanya. Anys en què morts i ferits es van comptar per milers.
TAPPI, Andrea; TÉBAR HURTADO, Javier (dir.): La Transición española en las aulas. Historia y memoria en la enseñanza secundaria. Pròleg d’Andreu Mayayo i Artal. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2023, 207 pàg.
Arxiu (Descàrrega gratuïta): https://tuit.cat/yztcg
Sinopsi: Com s'ensenya la Transició a les escoles? Els materials curriculars proporcionen un coneixement adequat de la gènesi de l'actual règim parlamentari? Desenvolupen eines crítiques perquè l'alumnat actuï com a ciutadà dins d'un sistema polític participatiu? A partir d'aquestes preguntes, el llibre ofereix al públic especialitzat i no especialitzat un instrument àgil, estructurat i metodològicament fonamentat per entendre com es transmeten a les aules els resultats més recents del propi debat historiogràfic sobre la Transició i com s'adopten els conceptes propis del pensament històric. Els sis capítols que el componen estan escrits per historiadors i especialistes en Didàctica de les Ciències Socials que proposen una síntesi actualitzada de les principals interpretacions historiogràfiques sobre la Transició, de la seva memòria i ús públic (cap. 1). Una exploració, a partir d'un estudi de cas, sobre l'estructura, els continguts i els resultats de les proves d'Avaluació del Batxillerat per a l'Accés a la Universitat (EBAU) (cap. 2). Una explicació al voltant de la postura de les editorials davant de les exigències d'innovació educatives (cap. 3). Una anàlisi en profunditat de les darreres edicions dels manuals d'Història d'Espanya per a 2n de Batxillerat (cap. 4). A més, la investigació cobreix també un examen dels llibres de text destinats a 6è de primària i 4t d'ESO (cap. 5) i, finalment, prenent com a marc de referència el model de pensament històric, se suggereixen alguns recursos didàctics que poden afavorir l'estudi de la transició a les aules (cap. 6).
VILARÓS, Teresa M.: El Mono del desencanto: Una crítica cultural de la transición española, (1973-1993). Madrid: Siglo XXI de España, 2018, 358 pàg.
Sinopsi: El final del franquisme va comportar una mena d'amnèsia col·lectiva, un rebuig del passat recent i la necessitat desesperada d'oblidar aquelles ideologies i resistències caduques que havien protagonitzat l'oposició antifranquista. Per què la societat espanyola, just en el moment en què no hi havia força opressora, va reprimir el passat i les ànsies rupturistes? Ho vulguem o no, el franquisme no era només un règim dictatorial, sinó que proveïa la societat espanyola de la droga del desencís. Sense el dictador, s'acaba el desencís i comença el mono. Sense ell, no és viable desmantellar les estructures i l'Estat franquista, és impossible començar de zero. El règim perviurà dins de la democràcia. Anàlisi del passat reprimit a través d'una crítica cultural de la transició –inclosa tant la Movida madrilenya com la premoguda de Barcelona–.
VILCHES FUENTES, Gerardo: La satírica transición: Revistas de humor político en España (1975-1982). Madrid: Marcial Pons Ed. de Història, 2021, 309 pàg.
Sinopsi: Durant els anys de la transició a la democràcia, el mercat de la premsa espanyola va experimentar un autèntic boom de revistes satíriques. Enfrontats al control de la censura tardofranquista i amb l'amenaça de l'extrema dreta sempre present, setmanaris com Hermano Lobo, El Papus, Por Favor o El Jueves van abordar l'actualitat política i van desenvolupar una crònica espontània, irreverent i iconoclasta. La millor generació de l'humor gràfic a Espanya —Chumy Chúmez, Forges, Ivà, El Perich, Núria Pompeia—, juntament amb algunes de les plomes més destacades de l'època —Maruja Torres, Vázquez Montalbán, Marsé— van contribuir decisivament a ampliar els marges de la llibertat d’expressió.