Fora per virtut o per necessitat del president del govern espanyol, semblava que la majoria parlamentària progressista i plurinacional del Congrés dels Diputats oferia per primera vegada des de la Transició l’oportunitat de portar a terme algunes reformes importants de l’Estat. Reformes que mai s’havien plantejat per la connivència dels dos principals partits d’àmbit estatal en perpetuar un statu quo de poder vertical heretat de la dictadura del qual la dreta s’ha sentit sempre titular i el PSOE, un convidat agraït. En aquest sentit, el recent acord per la renovació del Consell General del Poder Judicial anorrea qualsevol esperança de canvi.

Pedro Sánchez ha traït els seus aliats i s’ha traït a si mateix. Fa dos mesos justos de quan el cap de l’Executiu va obrir “un punt i a part” declarant solemnement un compromís democràtic. “Assumeixo davant vostre el meu —va dir el 29 d’abril— el compromís de treballar sense descans, amb fermesa i amb serenitat per la regeneració pendent de la nostra democràcia i per l'avenç i la consolidació de drets i llibertats (...). Només hi ha una manera de revertir aquesta situació: en una aposta decidida per la dignitat i el sentit comú, posant fre a la política de la vergonya que portem massa temps patint”. Sánchez ha llançat la tovallola perquè no es veu capaç de plantejar la batalla política que requereix enfrontar-se als poders immutables o, el que és pitjor, mai li havia passat pel cap liderar l’ofensiva democràtica contra el búnquer judicial i tenia a tothom enganyat.