flama del Canigó, Diada Nacional dels Països Catalans (Vicent Partal)

... la Flama del Canigó és un recordatori impagable, fabulós, d’allò que podem ser i ben bé no som. I no parle solament d’allò que podem ser i ben bé no som els qui vivim dins la gàbia espanyola.

Diumenge a la nit, mentre mirava cremar la meua foguera, al mòbil m’anaven arribant fotografies i vídeos d’una geografia que existeix, ben viva i real, per damunt de les fronteres d’Espanya, França i Itàlia. D’una geografia, la que hauria de ser la nostra sense matisos, que és autèntica i viscuda, però que alhora sembla que ningú no tinga un gran interès a fer-la part de la nostra quotidianitat, a convertir-la en el nostre referent del dia a dia.

I adés veia la flama rebuda amb tots els honors a l’Alguer per les autoritats de la ciutat catalana de Sardenya i congregant una gentada a la platja que mira a l’origen, cap a  Barcelona. I adés la colla ciclista Tombatossals rematant amb un somriure a la cara els 418 llargs quilòmetres que havien recorregut en poques hores, entre el peu del Canigó i Castelló, portant la llàntia que havia d’encendre la foguera del Grau. I la gentada congregada a Alaró, per on la flama entrava a l’illa de Mallorca, per escampar-la tot seguit per una quarantena de poblacions. I els focs a Salses o Elna, els primers de la tradició i de la nit. I el “català” Lluís Puig llegint a la “nord-catalana” Vilafranca de Conflent el text de la “valenciana” Núria Cadenes. I la ministra Mònica Bonell –quina enveja!– presidint el repartiment de la flama per totes les parròquies d’Andorra. I tot de xiquets de Corbera de Llobregat, juganers, fent entrar la flama al Parlament de Catalunya. I finalment, ja ben entrada la nit, la magnífica resposta del poble de Vinaròs, acollint amb tots els honors una flama que hi arriba del 1971 ençà i que ara l’espanyolisme volia prohibir –de tot això i més, en trobareu fotografies en aquest article.

La qüestió és molt simple: si aquesta geografia és indiscutible i bellíssima, emocionant, un 23 de juny, què ho fa que no ho siga els altres 364 dies de l’any? Com és que no fem tots més, molt més, perquè aquest siga el marc del dia a dia? Si més no, el marc del dia a dia d’aquella part de la població catalanoparlant que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer no vol viure disminuïda i maltractada, convertida en ciutadana de segona.

Segurament el pecat original del catalanisme va ser la ràpida institucionalització “autonòmica” –si la Mancomunitat es pot considerar així– que va implicar una rebaixa immediata de l’horitzó nacional, de la geografia abans natural –cosa que no lleva mèrits a la gran obra civil i cultural que van fer.

Perquè mossèn Verdaguer, de Folgueroles, no entenia en fronteres imposades i cantava a banda i banda amb la mateixa naturalitat per al bisbe Carsalade de Perpinyà. I el  primer a fer servir, el 1876, l’expressió “Països Catalans”, Benvingut Oliver, era un il·lustre jurista i historiador de Catarroja. Menorca l’any 1931 va considerar d’integrar-se en l’autonomia catalana. I l’estatut de la Mancomunitat, el primer esborrany abans de la retallada madrilenya, preveia la incorporació de la resta de territoris –i vejam si sabeu quin va ser l’únic article que va desaparèixer del tot en el tràmit espanyol?

Però no cal pas anar tan lluny. Quan hi havia servei militar –demaneu-ho, si no en teniu experiència directa–, els de Sabadell s’ajuntaven sempre amb els d’Alcoi i els de Gandia amb els d’Eivissa. La Vanguardia, en castellà però catalana, era el gran diari de Castelló –substituït avui per papers madrilenys. Dalí, de Figueres, situava el centre del món a Perpinyà. I per a Maillol, de Banyuls de la Marenda, el golf que va de Cotlliure a Port de la Selva era el món sencer.

Torne a fer la pregunta, aleshores. I per què no? Com és que no som capaços ara, quan més ho necessitem, en el segle de la tecnologia i la comunicació que tantes coses ens facilita, de fer del país de la flama –seguint la definició de Núria Cadenes– el país de veritat, el nostre, el de cada dia?

Com és que, tenint el referent, tenint el territori tan ben delimitat, tenint la gent escampada que se’n sent part, tenint la llengua que ens ajunta i tenint totes les possibilitats tècniques per a viure’l en directe, encara avui ens mirem perplexos els uns als altres sense acabar de fer el pas, sense dedicar-nos a netejar el cap de tanta toxina com Espanya i França, i Itàlia, ens han abocat al damunt, sense decidir-nos a pensar simplement com una gent, com tanta n’hi ha, que no necessita ningú més per a explicar-se a ella mateixa?

25-6-24, vilaweb