Dimecres 15 de maig, 11-13 h. Sala Oriol Bohigas

Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra

Curs “Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930)”. Sessió 6a.
Direcció acadèmica: Jordi Roca Vernet; Coordinació: Joan Solé Camardons

Sinopsi

L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.

El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.

Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.

La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.

Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.

El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.

Bibliografia bàsica

• BENET, JOSEP: Maragall i la Setmana Tràgica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1963.
• PICH MITJANA, JOSEP i MARTÍNEZ FIOL, DAVID: La Revolución de julio de 1909: un intento fallido de regenerar España, Granada, Editorial Comares, 2019.

• ROMERO MAURA, JOAQUÍN: La Rosa de Fuego. Republicanos y anarquistas: la política de los obreros barceloneses entre el desastre colonial y la Semana Trágica, 1899-1909, Barcelona, Grijalbo, 1975.
• ULLMANN, JOAN CONNELLY: La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1898-1912, Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972 [reeditado en Barcelona, Ed. B., 2009].