(edit) Bernard Pivot, el softpower francès

Dilluns es va morir Bernard Pivot, el periodista francès que va crear i conduir, a la televisió, dos programes mítics de llibres, de cultura, el famosíssim Apostrophes (de 1975 a 1990) i el també reeixdíssim Bouillon de culture (de 1991a 2001). Aquesta enveja sempre, quan algú diu o escriu Apostrophes: que un programa de llibres sigui tot un esdeveniment, que duri tant i que sigui tan interessant, i divertit, que tingui tantíssima audiència. Naturalment, la qüestió sortia sempre quan voltava pel món: que com s’ho fa, que jo en vull un. Ell hi responia de maneres diverses: que depèn del moment (el moment polític, el moment mediàtic, “quan la televisió encara era molt cultural i prou audaç per a presentar a les 21.30 programes com aquell”, ara amb tants mitjans no és el mateix, el context sempre compta i coses per l’estil), que un format així queda marcat per la personalitat de qui el condueix i cadascú que hi faci la seva, que etcètera. (Per bé que Bernard Pivot també podia rebotar la pilota i deixar anar, senzillament, que si vostès no el tenen és perquè no ho volen, i aquesta rèplica és brillant i inoblidable i assenyala, inclement, la part de responsabilitat que tots tenim en les coses que passen, en les coses que ens passen.)

I sí, el món és una bola i tot rodola, cada terra fa sa guerra i que cadascú enganxi aquí l’obvietat refranyera que li escaigui, però el fet és que aquest periodista també va esdevenir figura mítica per una manera concreta de fer, i de tractar els espectadors (com si fóssim intel·ligents, com si en volguéssim ser). Una manera concreta de fer: disposició amena de la tertúlia, sentit de l’humor, whisky dins d’una tetera, lectura dels llibres dels autors que participaven en el programa (“de la a fins a la zeta, prenent apunts, escrivint comentaris al marge”) i que es feia aferrissada quan havia de preparar alguna de les grans entrevistes que han quedat per a la història: llegir i rellegir i estudiar com qui s’encara a un examen per rebre després Yourcenar o Duras o Nabokov o Simenon. Quina sort i quina enveja, sí. I fer-ho, a més a més, d’una mena de manera, conscient, explicava en una entrevista al Millennium de TV3, que els grans noms de la literatura que han passat pel seu programa “no són pas medalles, són moments d’alegria”.

Tot això, assumint, sense fums, el paper de mitjancer: que les preguntes siguin curtes, que les entengui tothom i que tothom se’n senti partícip, que les respostes disposin de temps per prendre relleu o fondària, si en tenen. Aquest gruix que tan lluny és de l’escuma que llambreja, de l’ànsia de dir o de tenir una frase que per dins fa eco però regala titular. Bernard Pivot ho explicava amb un símil futbolístic, perquè el futbol, deia, té molta relació amb la literatura: “Quan un equip comença una jugada des de darrere, es van passant la pilota els uns als altres com si escrivissin una frase. Per això em molesta tant quan a la televisió només hi mostren el gol, és a dir, el final de la frase, i no arribes a comprendre què significa.”

Vet aquí l’home que va dedicar la seva vida als llibres, a les paraules que els confegeixen amb sentit, al gaudi que ofereix la bona literatura: “Tot és més espectacular que el llibre”, explicava, “modest paral·lelepípede de paper que, en canvi, crec que serà sempre immortal per la seva sensualitat imbatible; com a producte és perfecte”. Vet aquí l’home que ens va demostrar la importància, la necessitat de la cultura reflexiva, la que ens aporta vocabulari (i amb ell, matís i complexitat i expansió del pensament), capacitat d’anàlisi, esperit crític. La que ens ajuda a comprendre que, escampant l’excés d’escuma, trobem on eren les realitats que perduren. “El meu paper era gratar el cap dels teleespectadors”, deia l’any 2016 a Anna Guitart, “perquè la sang els circulés més de pressa per les neurones”.

Gratar, i jo hi afegiria bufar. Perquè l’escuma és tan sols escuma, tan aparent i tan efímera, i ens amaga tot un món: immens, fondo, ple de vida; el mar.

9-5-24, vilaweb