Bernard Pivot, el softpower francès

Res no perdura… Bernard Pivot?

• Aquesta cultura de la immediatesa, de la fixació per la superfície brillant de la bombolla, primíssima de tel de ceba i tan buida; aquesta escuma que ens envolta i que, de vegades, ens pot semblar que és l'única realitat

Marguerite Duras, al plató del programa 'Apostrophe', amb Bernard Pivot i els fotògrafs, l'any 1984

Ho va dir l’altre dia un poeta dels que tenen un reconeixement merescut, i els anys, i l’obra sòlida que ho justifica: res no perdura. Ho va dir amb un deix de desesperança o de resignació, no ho sabria precisar.

Potser era una provocació. O un avís. Qui sap. Amb tot, no m’ho trec del cap. Allà mateix, amb la taula parada i l’arròs al forn, la conversa que fa mil giragonses, la celebració del perquè sí, va tenir retruc i després va semblar com que s’ho replantejava, però l’afirmació se m’ha quedat encastada. I ara penso fins a quin punt l’allau d’escuma ens pot fer perdre la perspectiva, de vegades, fins a quin punt pot endur-se’ns, en el seu excés de buidor expansiva, cap al no-res. Aquesta cultura de la immediatesa, de la fixació per la superfície brillant de la bombolla, primíssima de tel de ceba i tan buida, vull dir; aquesta borumballa que ens envolta i que, de vegades, ens pot semblar que és l’única realitat.

O l’única possible.

I quina mentida tan gran. Quina mentida podrida que ens creiem o que ens construïm o que el que sigui però que ens envesca i ens deixa així quiets i esmaperduts.

Dilluns es va morir Bernard Pivot, el periodista francès que va crear i conduir, a la televisió, dos programes mítics de llibres, de cultura, el famosíssim Apostrophes (de 1975 a 1990) i el també reeixdíssim Bouillon de culture (de 1991a 2001). Aquesta enveja sempre, quan algú diu o escriu Apostrophes: que un programa de llibres sigui tot un esdeveniment, que duri tant i que sigui tan interessant, i divertit, que tingui tantíssima audiència. Naturalment, la qüestió sortia sempre quan voltava pel món: que com s’ho fa, que jo en vull un. Ell hi responia de maneres diverses: que depèn del moment (el moment polític, el moment mediàtic, “quan la televisió encara era molt cultural i prou audaç per a presentar a les 21.30 programes com aquell”, ara amb tants mitjans no és el mateix, el context sempre compta i coses per l’estil), que un format així queda marcat per la personalitat de qui el condueix i cadascú que hi faci la seva, que etcètera. (Per bé que Bernard Pivot també podia rebotar la pilota i deixar anar, senzillament, que si vostès no el tenen és perquè no ho volen, i aquesta rèplica és brillant i inoblidable i assenyala, inclement, la part de responsabilitat que tots tenim en les coses que passen, en les coses que ens passen.)

I sí, el món és una bola i tot rodola, cada terra fa sa guerra i que cadascú enganxi aquí l’obvietat refranyera que li escaigui, però el fet és que aquest periodista també va esdevenir figura mítica per una manera concreta de fer, i de tractar els espectadors (com si fóssim intel·ligents, com si en volguéssim ser). Una manera concreta de fer: disposició amena de la tertúlia, sentit de l’humor, whisky dins d’una tetera, lectura dels llibres dels autors que participaven en el programa (“de la a fins a la zeta, prenent apunts, escrivint comentaris al marge”) i que es feia aferrissada quan havia de preparar alguna de les grans entrevistes que han quedat per a la història: llegir i rellegir i estudiar com qui s’encara a un examen per rebre després Yourcenar o Duras o Nabokov o Simenon. Quina sort i quina enveja, sí. I fer-ho, a més a més, d’una mena de manera, conscient, explicava en una entrevista al Millennium de TV3, que els grans noms de la literatura que han passat pel seu programa “no són pas medalles, són moments d’alegria”.

Tot això, assumint, sense fums, el paper de mitjancer: que les preguntes siguin curtes, que les entengui tothom i que tothom se’n senti partícip, que les respostes disposin de temps per prendre relleu o fondària, si en tenen. Aquest gruix que tan lluny és de l’escuma que llambreja, de l’ànsia de dir o de tenir una frase que per dins fa eco però regala titular. Bernard Pivot ho explicava amb un símil futbolístic, perquè el futbol, deia, té molta relació amb la literatura: “Quan un equip comença una jugada des de darrere, es van passant la pilota els uns als altres com si escrivissin una frase. Per això em molesta tant quan a la televisió només hi mostren el gol, és a dir, el final de la frase, i no arribes a comprendre què significa.”

Vet aquí l’home que va dedicar la seva vida als llibres, a les paraules que els confegeixen amb sentit, al gaudi que ofereix la bona literatura: “Tot és més espectacular que el llibre”, explicava, “modest paral·lelepípede de paper que, en canvi, crec que serà sempre immortal per la seva sensualitat imbatible; com a producte és perfecte”. Vet aquí l’home que ens va demostrar la importància, la necessitat de la cultura reflexiva, la que ens aporta vocabulari (i amb ell, matís i complexitat i expansió del pensament), capacitat d’anàlisi, esperit crític. La que ens ajuda a comprendre que, escampant l’excés d’escuma, trobem on eren les realitats que perduren. “El meu paper era gratar el cap dels teleespectadors”, deia l’any 2016 a Anna Guitart, “perquè la sang els circulés més de pressa per les neurones”.

Gratar, i jo hi afegiria bufar. Perquè l’escuma és tan sols escuma, tan aparent i tan efímera, i ens amaga tot un món: immens, fondo, ple de vida; el mar.

-----------viquipèdia--------------

Bernard Pivot (Lió, 5 de maig de 1935 - Neuilly-sur-Seine, 6 de maig de 2024)^[1] fou un periodista i crític literari francès, presentador de programes culturals de televisió. De 2014 a 2019 fou el president de l'Acadèmia Goncourt.^[2] Es considera que és l'home que ha fet llegir més francesos durant la segona meitat del segle xx. Entre el 1975 i el 1990, quinze anys, va presentar el programa Apostrophes a la televisió pública, els divendres a la nit i en horari de màxima audiència, on era seguit per entre un i tres milions d'espectadors.^[3] Durant la seva carrera ha entrevistat centenars d'escriptors francesos però també estrangers: Perec, Duras, Yourcenar, Bukowski, Styron i fins i tot Nabokov, a qui no li agradava que li fessin entrevistes. Quan parlava d'un llibre, la setmana següent era el més venut a les llibreries.^[4]

Biografia

Fill d'una família de comerciants, durant la Segona Guerra Mundial el seu pare va ser detingut i la seva mare es va retirar al poble de Quincié-en-Beaujolais, on Bernard Pivot va anar a escola. En 1945 la família va tornar a Lió. Als 10 anys, Bernard va ser enviat a un internat religiós en el qual va destacar més en l'esportiu que en l'acadèmic. Va cursar el segon ensenyament i la carrera de Dret a Lió i després es va traslladar a París per estudiar periodisme.

Després d'un període de becari en el Progrès de Lió, es va dedicar durant un any al periodisme econòmic, i va passar després al Figaro littéraire en 1958.

En 1970 va iniciar un programa diari en la ràdio, que tractava diversos temes, entre ells els polítics, la qual cosa no va ser molt apreciada pel llavors president Georges Pompidou. El 1971, el Figaro littéraire va desaparèixer i Bernard Pivot va passar a treballar com a cap de secció en Le Figaro. Va dimitir en 1974 per desacords amb Jean d'Ormesson. Jean-Louis Servan-Schreiber li va proposar participar en un projecte que va cristal·litzar al cap d'un any en la creació de la revista Lire.

Mentrestant, va començar a presentar, a partir d'abril de 1973, Ouvrez les guillemets (Obrin cometes), a TF1, la televisió pública francesa. El 1974, Bernard Pivot va iniciar Apostrophes, el primer programa del qual va emetre Antenne 2 el 10 de gener de 1975. El programa acabaria el 1990, però llavors Bernard Pivot va crear Bouillon de culture (Sopa de cultura), que al principi va anar més enllà dels llibres (barrejava literatura, cinema i art). El seu últim programa es va emetre al juny de 2001, amb una audiència d'entre 1 i 3 milions d'espectadors setmanals.^[5]

També va publicar durant cert temps una columna en Le Point. Des de gener de 2002 fins a desembre de 2005, Pivot va entrevistar a persones que han triat la llengua francesa i la seva cultura. El programa, titulat Double Je s'emetia mensualment a France 2, els diumenges a la nit. També ha treballat com a cronista literari al Le Journal du Dimanche.

El 5 d'octubre de 2004, va ser triat membre de l'Académie Goncourt. Fou el primer no escriptor que en formà part, i s'explica per la seva enorme repercussió al món de la crítica literària. El 2014 seria nomenat president d'aquesta organització, i hi renuncià el 2019.^[2]

 Presentador de televisió

• 1973-1974 : Ouvrez les guillemets a la cadena (ORTF)
• 1975-1990 : Apostrophes a Antenne 2
• 1986-1987 : Championnats de France d'orthographe a FR3
• 1988-1992 : Championnats du monde d'orthographe a FR3 i France 3
• 1991-2001 : Bouillon de culture a Antenne 2, esdevinguda France 2
• 1993-2005 : Dicos d'or a France 3
• 2002-2005 : Double je a France 2

Publicacions

signatures del Dictionnaire amoureux du vin a la vente des hospices de Beaune el 2013.

• L'Amour en vogue, novel·la, Calmann-Lévy, 1959.
• La vie oh là là !, cròniques, Grasset, 1966.
• Les Critiques littéraires, assaig, Flammarion, 1968.
• Text de l'àlbum Beaujolaises, Le Chêne, 1978.
• Le Football en vert, llibre sobre l'A.S. Saint-Étienne, Hachette-Gamma, 1980.
• Presentació d' Écrire, lire et en parler. Dix années de littérature mondiale en 55 interviews publiées dans Lire, dirigit per Pierre Boncenne, Robert Laffont, 1985.
• Prefaci a La Bibliothèque idéale, dirigit per Pierre Boncenne, Albin Michel, nouvelle édition, 1988.
• Le Livre de l'orthographe, presentació de Bernard Pivot, 1989.
• Remontrance à la ménagère de moins de 50 ans, Plon, 1998.
• Le Métier de lire, réponses à Pierre Nora, Gallimard, 1990. Reeditat i completat, col. « Folio », 2001.
• Prefaci a Cuisine en famille de Georges Blanc, Albin Michel, 1999.
• 100 mots à sauver, Albin Michel, 2004.
• Les Dictées de Bernard Pivot, Albin Michel, 2006.
• Dictionnaire amoureux du vin, Plon, 2006. Edició il·lustrada, 2013, Prix des écrivains gastronomes 2014
• 100 expressions à sauver, Albin Michel, 2008.
• Les Mots de ma vie, autobiografia, Albin Michel, 2011.
• Oui, mais quelle est la question ?, novel·la autobiogràfica, NiL,
• Les tweets sont des chats, Albin Michel, 2013.
• Au secours ǃ Les mots m'ont mangé, Allary Editions, 2016.

Referències