indigna partitocràcia catalana sense Llei Electoral pròpia
Unes noves eleccions a Catalunya sense llei electoral pròpia, la gran assignatura pendent
El debat entre els partits per arribar a un acord ha estat estèril per les seves diferències sobre el repartiment d'escons
Nura Portella
Barcelona. Dilluns, 1 d'abril de 2024. elnacional.cat
El 13 de març Pere Aragonès va anunciar la seva decisió de convocar eleccions per al 12 de maig després que el Parlament tombés els seus pressupostos per aquest 2024. El president, però, no va signar el decret de convocatòria fins el dilluns següent i va sortir publicat al DOGC l'endemà, quan faltaven els 54 dies que marca la llei, ja que el compte enrere per les eleccions comença en el moment en què es firma aquest document. Però quina llei? La catalana no, ja que el país és l'única autonomia de l’Estat que no compta amb una llei electoral pròpia i les eleccions al Parlament es regeixen per la llei espanyola, la LOREG. Tot i que existeix el consens entre els partits polítics que aquesta és una situació insostenible, cap dels nombrosos intents que s’han fet per intentar dotar el país de la seva pròpia llei electoral ha estat fructuós. Les diferències entre els partits i els seus interessos han evitat que hi hagi un consens al Parlament per aprovar-la, ja que es necessiten 90 diputats, dos terços de la cambra, per fer-ho possible.
La diferència de preu entre un diputat per Barcelona i un per Lleida
Segons el professor de Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra i expert en processos electorals, Ignacio Lago, els canvis en les lleis electorals són molt complicats d’aconseguir, pel consens que requereixen i perquè hi haurà partits que es veurien perjudicats perdent diputats si aquesta es modifica: “Si hi ha un partit que guanya escons per definició n’hi ha un altre que en perd i, per tant, es produeix una situació de bloqueig. A Catalunya hi ha molts partits implicats i més actors que poden vetar un canvi en la llei electoral, fent-ho encara més improbable”, assenyala Lago, que també apunta que els canvis en els sistemes electorals són molt poc freqüents i que quan es produeixen es solen modificar petits punts en lloc de fer-se lleis noves. De les 17 comunitats autònomes que té Espanya, Catalunya és l'única que encara no en té una de pròpia, mentre la resta va elaborar la seva en la dècada dels 80, poc després d’aconseguir el seu Estatut d'Autonomia. Precisament aquest és un dels errors que es van cometre a Catalunya, segons Lago: “Aquest és el problema de no fer les coses al principi, com més temps passa més difícil és arribar a un acord per canviar l’statu quo. Amb el pas dels anys cada cop hi ha més interessos creats i fa que el canvi sigui força improbable”.
En l’escenari actual, els partits que en surten més ben parats són els grans -actualment PSC, ERC i Junts- i més concretament aquells que obtenen un bon resultat en les circumscripcions més petites, és a dir, Lleida. Per què? Doncs perquè en aquesta demarcació els vots dels electors valen molt més que a Barcelona. Concretament, a Lleida, la província més sobrerepresentada, es trien 15 escons per a 447.343 habitants, que es tradueixen en un per cada 29.822 habitants, mentre que a Barcelona (on se n’escullen 85) hi ha una ràtio d’un diputat per cada 68.204 habitants. Amb aquest escenari, en les eleccions del 14-F, ERC i Junts van aconseguir 5 diputats cadascun a Lleida amb 42.455 i 44.787 vots. A Barcelona, la CUP i Ciutadans van necessitar al voltant de 130.000 vots per aconseguir el mateix nombre de diputats que republicans i juntaires a Lleida.
"Qui vol, no pot i qui no vol, pot"
Amb aquest repartiment d’escons, Lago descriu el problema de la no llei electoral amb una sola frase: “El que vol canviar el sistema electoral no pot, el que pot canviar el sistema electoral no vol”. Els partits grans que són els que tenen els diputats necessaris per introduir modificacions ja els va bé continuar així, mentre que els petits són alhora els que més perjudicats estan i a qui més els interessaria poder canviar la llei. L’expert en processos electorals afegeix que si bé la sobrerepresentació a Catalunya no suposa “un premi brutal” per als partits més beneficiats per ella, si que suposa “un petit premi que pot ser la diferencia entre tenir majoria absoluta o no”.
Posant com a exemple les eleccions del 2021 i mantenint els 135 escons que hi ha ara al Parlament, si la distribució es limités a la màxima d'"una persona, un vot" amb les mateixes circumscripcions, la suma d'Esquerra, Junts i la CUP (que va permetre la investidura de Pere Aragonès) patiria un retrocés en la seva representació, passant dels 74 diputats actuals a 72, fet que no hauria modificat les majories. Això s'explica, principalment, pel fet que, en funció del pes de la seva població, la província de Barcelona escolliria 101 representants (pels 85 actuals), mentre la resta perdrien representants: Tarragona passaria de 18 a 14 diputats, Girona de 17 a 13 i Lleida seria la més perjudicada, amb un descens dels 15 fins als 7 segons. Junts, que es va imposar a Girona i Lleida, es convertiria en el partit més afectat amb aquest sistema de proporcionalitat pura, ja que perdria dos diputats.
Crides recurrents a la llei electoral que es converteixen en paper mullat
En aquest sentit, Lago fa referència als diferents intents que hi ha hagut al país per aconseguir una llei electoral pròpia que en tots els casos han acabat sent un fracàs. És un tema recurrent i cada poc temps un partit demana unir esforços i intentar arribar a un consens que mai s’acaba de materialitzar. Sense anar més lluny, en aquesta legislatura s’ha posat sobre la taula des de diferents partits, però les propostes no han arribat a enlloc. En el debat de política general del setembre de 2022, que va ser l’avantsala de la trencadissa del Govern ERC-Junts, els republicans van presentar una proposta de resolució reclamant una llei electoral pròpia del país. Tot i aprovar-se va quedar en paper mullat pocs dies més tard, quan els militants de Junts per Catalunya van decidir que el partit havia de sortir del Govern. Victòria Alsina, fins llavors consellera d’Exteriors, havia manifestat la seva intenció com a responsable també de processos electorals d’obrir la “caixa de pandora” que és per Catalunya la llei electoral pròpia i just al començament de la legislatura, el Parlament va reprendre la tramitació de la Proposició de la llei electoral, aprovant la compareixença d’experts en la ponència parlamentaria. Després de la seva sortida del Govern, les expectatives es van rebaixar fins al punt que Pere Aragonès ho va excloure del seu pla normatiu pel que quedava de legislatura que llavors contemplava esgotar governant en solitari.
De províncies a vegueries
Aquesta voluntat del Govern i dels diferents grups al Parlament, que no s’ha acabat concretant en res, és l’últim intent perquè Catalunya tingui una llei electoral en una llarga llista de fracassos durant els últims 45 anys. Un dels moments en què aquesta va semblar més a prop va ser el 2007, quan per un acord de Govern es va crear una comissió d’experts amb l’objectiu d’elaborar l’informe que servís de base per a la futura llei. Aquest contemplava els diferents elements que s’havien de tenir en compte, sempre en ment que només seria possible una llei electoral si aquesta generava prou consens. Incorporava propostes com urnes mòbils (almenys una per circumscripció) o la possibilitat de votar en remot a través d’internet. Pel que fa a la representació, un dels elements que va crear polèmica va ser la possibilitat d’establir una circumscripció única que suposaria igualar el valor dels vots dels catalans fossin de Barcelona, les Terres de l’Ebre o el Segrià. Aquesta però, no generava consens enter els experts de la comissió i va quedar descartada, mentre es va acabar apostant perquè les circumscripcions electorals fossin les vegueries.
Pel professor Ignacio Lago, aquest canvi que es proposava, de passar de les quatre demarcacions a les vegueries anava en la “bona direcció” i servia per fer que els polítics “fossin més responsables individualment”. “En un districte on es reparteixen 85 escons ningú sap qui es presenta i això suposa un gran problema perquè els diputats són persones amb responsabilitats individuals. Els polítics són responsables de les seves accions però qui sap qui és el número 30 de la llista per Barcelona?”, apunta Lago. Un altre canvi que anava en aquesta direcció era la llista oberta o desbloquejada, que permet que els electors votin la llista de la seva preferència i marques una creu al costat dels seus candidats preferits. Els que n’obtinguessin més serien elegits diputats, independentment de la posició que ocupin a la llista electoral. Això també és ben vist per l’expert: “Els votants no tenim cap capacitat en unes eleccions al Congrés o al Parlament de dir aquest candidat m'agrada o no, ens hem de menjar tota la llista que escullen els partits i canviar-ho hauria de ser una prioritat en la reforma electoral”, valora Lago, tot i ser molt pessimista respecte que aquesta s’acabi produint.
Debat sense acord al Parlament el 2015
Tres anys més tard i a les portes d’unes noves eleccions, la hipotètica llei electoral va fracassar, entre retrets mutus dels partits per les diferències sobre el sistema que s’havia d’escollir, amb les circumscripcions i el repartiment d’escons al punt de mira. En paral·lel, el 2009, es va obrir la tramitació de la ILP “per una llei electoral de Catalunya”, promoguda pel grup Ciutadans pel Canvi, després que aquests aconseguissin recollir 90.000 signatures. I si bé els seus autors consideraven que aquesta havia de ser la base de la nova llei electoral, fins al 2015 no va arribar al Parlament. On, com no podia ser d’altra manera, també va fracassar tot i que el seu debat en la cambra catalana va ser tot un rècord, llavors els polítics ja empraven termes coma “oportunitat històrica”, ja que mai no s’havia arribat tan lluny.
Aquest optimisme feia que alguns partits es plantejessin poder tenir aprovada la llei per a les eleccions del 27 de setembre. El text que es va aprovar a la ponència incorporava elements com la creació d’una junta electoral catalana o obligar al fet que els candidats de les circumscripcions hi estessin censats però no feia referència al sistema electoral, la patata calenta del debat i una ferida que avui continua oberta. Llavors, el PSC proposava que les províncies de Lleida, Tarragona i Girona conservessin els mateixos escons però que els vots dels catalans contessin el mateix. És a dir, que es fes un recompte a nivell català com a punt de partida pel repartiment dels 135 diputats i minimitzar així la sobrerepresentació. A la cambra catalana, la llei electoral va superar el debat a la totalitat després d’un pacte entre CiU, ERC, ICV i la CUP, però aquests no tenien els 90 diputats necessaris per aprovar la reforma electoral. Les converses entre partits per intentar arribar a un acord sobre el sistema que aquesta havia de tenir van continuar sense èxit. Al juliol, la ponència va tancar els seus treballs sense haver arribat a un text que generés prou consens per comptar amb dos terços de la cambra. El 3 d’agost Artur Mas va signar el decret de convocatòria d’eleccions i el Parlament es va dissoldre. La ILP, però, continua amb vida, guardada en un calaix, ja que aquestes iniciatives són l’únic que no decauen encara que es convoquin eleccions.
Equilibri complicat del prorrateig d'escons
Sent el repartiment d’escons el gran impediment per arribar a un consens entre aquelles formacions fortes als territoris més sobrerepresentats (avui Junts i Esquerra Republicana) i el PSC que és especialment fort a l’àrea metropolitana de Barcelona (on es concentren la majoria d’electors del país), Ignacio Lago creu que a Catalunya, on la població es reparteix de forma tan desigual, aquesta desviació del prorrateig d’escons té una raó de ser. ““A Catalunya els vots de la gent d’un determinat territori tenen més importància que els vots d’una altra persona a un altre lloc. Això és una violació del principi “una persona un vot”, però al mateix temps, tenint en compte el problema de la despoblació, que li donis més pes a les zones rurals pot ser un missatge positiu”, apunta.
“Si hi hagués un sistema 100% proporcional això voldria dir que Barcelona triaria per Catalunya. Per això en aquest context se li ha de donar un pes addicional a les zones rurals perquè tinguin veu al Parlament”, insisteix el professor que creu que la solució seria trobar un equilibri: “Els grups haurien d’arribar a un llindar de prorrateig que considerin acceptable”. Això tan senzill fins ara ha estat una missió del tot impossible i no sembla que ni a curt ni a mitjà termini es pugui trobar una solució que permeti a Catalunya i els catalans tenir una llei electoral.
