*Gallardón i la perrodelhortelanocracia*, 2008

Avui, veient’el en portada, em venia el record d’en Gallardón en un debat televisiu sobre la prohibició de (certes) drogues. Llur actitut (talante abans del talante) i argumentació donaven un –insòlit- to d’autèntic i fonamentat diàleg que, simplement, infonia el respecte per l’adversari (¿?) polític. Rara avis no només –lamentablement- a la trinxera prohibicionista sino en qualsevol de les que es petrifiquen en el -la manca de, més aviat- debat polític en aquest país. Que la dona del César/l’alcalde de Madrid, a més a més de semblar-ho, sigui així, ens hauria d’importar -relativament- poc en l’exercici del/del seu Servei Públic.

No són lloes al derrotat, a l’estil dels repugnants panegírics als (recentment) morts, sinó ànims a aquells que diuen propugnar una dreta civilitzada i convivencial (o, si més no, conllevancial) i a ell en el seu ‘període de reflexió personal’. Esperem que ho mediti amb calma, no tant per ell o ‘els seus’, sinó per tots nosaltres, per la cultura política, i civil, d’una societat que, democràticament o no, segueix essent caudillista (Felipe, Pujol, Arzalluz, Aznar… encara que fos, si ho fou/és, malgrat seu).

Una cultura política bassada en els drets, el Dret, les llibertats i la democràcia, s’aconsegueix amb una profunditat històrica en llur exercici del que, a diferència -per exemple- dels britànics, els ibèrics tot just comencem a acumular. Però l’arrel de la seva consolidació i (necessària i permanent) millora està en la constant brega quotidiana en llur defensa per part dels seus beneficiaris, no l’Estat o la nació (o l’Estat-nació, o la nació estatalitzada, o…) o la raça o la cultura o la llengua…, sinó els individuus que (en el que podem) lliurement conformem la nostra, creixentment deslimititzada, societat.

I no serà des de postulats excloents i impositius d’excusa -més que no pas de base- religiosa d’aquells que, cavalcant el moment born again christian, rearmaren, i hi segueixen, una base social hispana anyenca i ampla, amb el que avançarem en el camí d’una societat lliure en/pel respecte als drets, a les persones. O des de postulats separadors, també sòlida(i sovint, inconscient)ment assentats en aquesta España (en) singular, i compartits per molts més que separatistas mai hi ha hagut.

Sí, parlo (escric) del PP. D’aquest PP. No del de Pimentel, Matas, Piqué… (Gallardón?), sinó del que hostatja i don veu a la España, (encara?) profunda i potent, nacionalcatòlica. Nacional i catòlica. I no és que això es doni només en el PP ni, ni molt menys, que tot el PP sigui això. L’España catòlica i nacional(ista) és transversal, amb bona base al PSOE (amb, per exemple, líders de sòlida formació familiar aspirants a presidències parlamentàries), a IU o a –o, probablement, especialment- en noves (sic) formacions polítiques. I no només transversal, sinó plural, donc que menys que otorgar el mateix títol de catòlics i nacionals (o nacionals i catòlics, tanto monta…) als règims del PNV i CiU (hi ha moltes espanyes, però totes són la mateixa).

El dolent de la partitocràcia és que és incompatible amb la meritocràcia. El dolent de la partitocràcia és que acabi amb Gallardón -o amb Roca, o amb Meyer, o amb Maragall, o amb Knörr…-. Volem que governin els millors o els perros del hortelano? Depèn de cad’un de nosaltres.

16-I-08, editorial radical.es