(edit) sense líders, sense intel·lectuals, sense cultura política, ...
- L'amenaça d'acabar votant solemnement contra els propis interessos no és precisament menor a la Catalunya d'avui
El periodista i novel·lista Gore Vidal coneixia com molt poca gent els passadissos de la política. Les seues obres, sovint molt controvertides, ofereixen en conjunt un retrat de Washington que solament es pot comparar –tot i ser molt diferents– al treball extraordinari, també, de Bob Woodward.
Parle de dues persones que es van passar dècades (Gore faltà ara fa dotze anys, Woodward encara és viu) no tan sols seguint de prop l’evolució de la vida política del seu país, sinó també “escoltant amb atenció les veus que sonen en la galeria dels murmuris”, segons la famosa definició que Vidal va fer a L’edat d’or.
Tots dos són autors que m’agrada llegir i rellegir, perquè, encara que hagen fet un treball estrictament local, washingtonià, el retrat del poder, del comportament del poder, es pot extrapolar perfectament a qualsevol capital del món. Tots dos, amb estils molt diferents i amb intencions també diferents, descorren les cortines que tapen bona part de la maquinària política real i despullen davant nostre claus amagades de la rivalitat política, de la gestió del poder.
The Decline and Fall of the American Empire és un dels assaigs –una col·lecció de petits assaigs, de fet– més impressionants de Vidal. En el llibre despulla les manipulacions del deep state d’una manera tan radical i provocativa com brillant. I allí hi ha un advertiment sobre les eleccions, sobre els processos electorals, que crec que és molt oportú en la Catalunya d’avui, en aquest Principat cridat novament a les urnes.
Diu Vidal que, “a mesura que les societats esdevenen decadents, el llenguatge també esdevé decadent“. I la conversa pública es torna basta, grollera, plena de mentides, interferida per xarraires que apareixen de no se sap on i que prometen solucions màgiques o demonitzen tot i tothom, maldant per causar la desesperació. Fins a aconseguir que “les paraules s’utilitzen per a disfressar i no per il·luminar” i “servesquen per a confondre, de manera que en temps d’eleccions la gent vote solemnement contra els propis interessos“.
Aquesta amenaça –d’acabar votant solemnement contra els propis interessos– no és precisament menor en la Catalunya d’avui, amb una part de l’electorat independentista desorientat, ferit, cansat, que no distingeix entre les propostes sòlides i les vaporoses, entre la feina d’anys i la traca circumstancial. Per això vull dir avui que, després de dotze anys de mobilització i set de repressió, aquest 12-M té les condicions per a ser un momentum, aquell moment que capitalitze tot aquest combat contra una Espanya que està desesperada i contra les cordes i davant una Europa expectant. Pensem-hi, que hi haurà molt en joc.
