Jordi Barbeta
Barcelona. Diumenge, 3 de març de 2024. elnacional.cat
... El compromís moral és inherent al contracte social que procura la convivència en societat. Obliga tothom, però sobretot a l’Estat, perquè és la seva raó de ser. Quan des de l’Estat es trenca el compromís i no hi ha cap contrapoder que el restauri, la democràcia, l’estat de dret, desapareix progressivament.
...No és segur, però és bastant probable, que l’ànsia persecutòria del poder judicial espanyol quedi desautoritzada i en ridícul quan al final del procés hi intervinguin tribunals imparcials europeus. La qüestió és per què aquests jutges espanyols desafien aquest risc actuant de manera tan destralera (i tan immoral). I tot té una explicació.
...Qui ha obert la causa penal per terrorisme contra Puigdemont és la mateixa sala que, sota la presidència del magistrat Manuel Marchena, va condemnar els líders del procés a 99 anys de presó. L’amnistia suposa una desautorització de la sentència del procés, un reconeixement de l’Estat que allò que es va fer no es va fer bé, no va ser just, i el problema és que l’amnistia posa en mans dels mateixos jutges la seva rectificació, quelcom no està disposat a acceptar el poder judicial. Entre altres motius, perquè un cop desautoritzats, el mateix Estat hauria de prendre mesures, reformes del sistema perquè no torni a passar res de semblant. I sí, hi ha una majoria parlamentària —fruit de la voluntat democràticament expressada— que vol l’amnistia, i també reformar un poder judicial que oposa i oposarà totes les resistències al canvi. I per això no n’hi ha prou amb condemnar Puigdemont i tots els represaliats del procés, sinó que necessiten dinamitar políticament el legislatiu legítimament constituït, que el consideren una amenaça.
La deriva del compromís moral en les democràcies és un fenomen contrastat. Aquesta setmana s’ha publicat un informe del Pew Research Center, un think tank amb seu a Washington, sobre la salut democràtica del planeta. Espanya apareix com el país europeu que més desconfia del seu sistema polític. El 85% dels enquestats creuen que als polítics electes no els importa el que pensen ells. I el 71% es mostra insatisfet de com funciona la democràcia espanyola.
...
No hi ha compromís moral i la deriva s’ha estès de dalt a baix, fins al punt que sovint la ciutadania ha deixat d’exigir-lo. El PP té més vots allà on la seva corrupció ha estat més escandalosa. Fins i tot els militants van fer caure un líder per haver denunciat la corrupció de l’organització madrilenya.
El cas paradigmàtic és la corrupció de la monarquia, necessàriament coneguda, acceptada, ocultada i fins i tot gestionada. En qualsevol negoci, quan és el de dalt de tot qui se n'aprofita, autoritza o fins i tot convida els de sota a fer el mateix perquè el sistema es mantingui estable. No hi ha doncs compromís moral, i sovint, un compromís immoral.
La Transició no va ser tan modèlica com s’ha dit tantes vegades, però cal reconèixer que, en un principi, es va produir un relleu polític i generacional a les institucions, protagonitzat per una nova fornada de dirigents procedents del món intel·lectual, universitari i en bona part formats en universitats europees i americanes. Tret d’algunes excepcions, el currículum acadèmic i la categoria intel·lectual eren condicions per progressar en el món de la política, però això va durar poc temps. El sistema electoral basat en candidatures de partit tancades i bloquejades premia la fidelitat per sobre del talent no només en l’accés al Parlament sinó en tot l’univers d’assessors i col·laboradors, la qual cosa ha donat lloc a un canvi sociològic en la política, on intel·lectuals, savis i especialistes han estat progressivament substituïts per intermediaris, experts a recaptar comissions, porters de discoteca i altres professionals ensinistrats per atemorir els adversaris.
El Pew Research Center ha fet sonar les alarmes perquè la democràcia representativa ha perdut partidaris en països de llarga tradició. A Suècia ja en són menys de la meitat, en sis anys han passat del 54% al 41%; a Alemanya, del 46% al 37%, i als Països Baixos, del 42% al 34%... Alhora, les solucions autoritàries, militars o despòtiques no són majoritàries, però van guanyant adeptes. Fa temps que la política als països que anomenem democràtics ha deixat de ser un contrast d’idees i principis, per esdevenir un combat publicitari per guanyar les eleccions i aconseguir el poder a qualsevol preu. No compten els principis ni les idees i encara menys la veritat. Fa unes dècades, Richard Nixon va haver de dimitir com a president dels Estats Units no tant per l’espionatge del Watergate, com per haver mentit al país per tapar l’escàndol. Amb aquell nivell de compromís moral ara no haurien arribat a on han arribat Donald Trump, ni Boris Johnson, ni Javier Milei, ni Isabel Díaz Ayuso, que han fet de la mentida la seva principal arma política amb impunitat absoluta i la col·laboració necessària del sistema mediàtic.
S’ha produït un canvi sociològic en la política, on intel·lectuals, savis i especialistes han estat progressivament substituïts per intermediaris, comissionistes, porters de discoteca i altres professionals especialitzats a atemorir els adversaris
...El Pew Research ha demanat als seus interlocutors idees per millorar la democràcia i les respostes majoritàries assenyalen la necessitat de polítics més competents i menys corruptes, plantegen reformes dels sistemes electorals, un major equilibri de poders, posar límits a governants i també als jutges, i deixar decidir directament els ciutadans sobre assumptes transcendents. Són reformes...
