(edit) *maig del 37*, Rafa Villaró

El preu  que la catalanitat va pagar amb la desfeta de la darrera guerra fou, entre altres, la pèrdua de l'esperit llibertari, insòlit fenomen del que som fills que han oblidat el pare, aquell que mai tornà a casa, aquell que -perdedor i perdut- no tingué qui l'escrivís i sí qui l'oblidés.

L'esperit llibertari és Camus, el rebel, el revoltat com a actitud personal de voluntat de llibertat. Dècades d'exercici d'aquesta voluntat solidària foren esclafades per l'habitual Exèrcit beneït per l'habitual Església. Al règim d'un senyor baixet i amb mala llet i uniforme militar, el succeí un altre senyor baixet i amb mala llet però sense uniforme, d'un catolicisme afrancesat que s'expressava en alemany.

Però el botxí de l'esperit llibertari no fou ni un ni l'altre, ans aquestes esquerres que en Xavier Montanyà retratava en un article de fa 20 anys aquesta setmana aquí mateix. D'unes esquerres que van fer servir la Revolució per a trinxar la revolta, fent causa comuna amb l'statu quo que els va compensar amb un raconet de la Transacció: "En aquests trenta anys, mentre la dreta ha anat reforçant les seves posicions i el seu discurs, adaptant-se hàbilment a les noves situacions fins a tornar pràcticament a l’origen, l’esquerra, acomplexada, ha anat perdent els seus valors actius ideològics en estranyes mutacions de retrocés al centre, fins a acabar traint el seu propi discurs amb la pèrdua consegüent de militància, vots i sentit."

Sartre en el més cool dels bistrots brandant el llibret vermell de Mao contra el darrer solidari dels darrers solidaris. I és que "No es pot creure com el poble, en quan és sotmès, cau en un oblit tan gran de la llibertat, servint amb tan bones ganes que es diria que no va perdre la llibertat sinó que va guanyar sa servitud", Étienne de la Boétie.

2-3-24

Sartre y Camus: el bueno, el malo... y además feo