Una vintena de col·legis professionals, contra el dèficit fiscal

La notícia va saltar la setmana passada i és tan simple com contundent. Ens diu que una part gens negligible de la societat civil catalana és com més va més conscient de tot allò que podríem fer amb els diners que surten del país i no retornen per millorar el nostre dia a dia com a col·lectivitat. No és poca cosa, que més d’una vintena de col·legis professionals* s’hagin adherit al manifest impulsat pel Col·lectiu Economistes pel Benestar i que va ser presentat ara fa just un any. No cal dir que la suma de tots aquests col·legis representa uns sectors professionals molt amplis del país.

El missatge del manifest és molt clar. “Sense una gestió pròpia dels recursos econòmics generats a Catalunya no és possible assegurar en el futur el benestar dels seus ciutadans i la competitivitat de la seva economia”. El dia de la presentació, a la Cambra de Barcelona, ja s’hi van adherir associacions empresarials i patronals com Amec, Cecot, FemCat, la Comissió Economicofiscal de la PIMEC i les cambres de comerç de Barcelona, Girona i Sabadell.

En parlo amb el portaveu del col·lectiu esmentat i ex-degà del Col·legi d’Economistes, Joan B. Casas, que comença fent un repàs dels motius que van dur a la redacció del manifest. M’explica que, després de quatre dècades d’experiència autonòmica, avui encara constatem que la distribució dels recursos públics a l’estat espanyol és clarament injusta i insuficient en relació amb les necessitats de l’economia i la societat catalanes en un context mundial altament competitiu. “Mentrestant, veiem com es va reduint el nivell de desenvolupament de Catalunya i el grau de benestar dels seus habitants.”

“Economistes pel Benestar pensem que hem de concretar la inequitat en la distribució dels recursos en aspectes que toquen directament els ciutadans, com l’educació, la sanitat, l’habitatge, els serveis socials… Si fem la comparació amb Europa i el País Basc, és molt il·lustrativa i parla per si mateixa. No calen gaires paraules. Però el pitjor és que la persistència de l’infrafinançament tendirà a agreujar la situació per factors externs i també interns, com la forta immigració, amb pocs precedents en termes relatius a Europa”, comenta.

És obvi que el dèficit fiscal no pot quedar com una paraula buida, per a definir simplement una situació comptable. L’hem de veure plasmat en la realitat, en el grau negatiu d’afectació que ens genera com a societat. Com ens afecta en el dia a dia i fa que els ciutadans de Catalunya tinguem un nivell de benestar molt inferior al que ens correspondria, per la feina que fem i l’aportació que fem a les arques de l’estat espanyol. Això vol dir que no és just, ni tolerable, que hi hagi llargues llistes d’espera a la sanitat, o menys diners dedicats a l’educació o unes infrastructures molt minses en relació amb les que necessita el nostre teixit empresarial, el més important de l’estat.

És important no perdre de vista ni un moment la realitat en què ens movem. Catalunya genera els recursos per a afrontar i solucionar aquests problemes, però no els pot fer servir. El govern de Catalunya és el que disposa de menys recursos en termes reals per habitant, tot i aportar un 20% de recaptació tributària per sobre de la mitjana espanyola, sense perjudici de la situació especial de Madrid.

Això que ara diré ja ho sabem, però ens ho hauríem de repetir cada dia. I escampar-ho. La diferència entre els imposts que els catalans paguen a l’estat i la despesa que el govern espanyol fa a Catalunya, incloent-hi les pensions i els interessos del deute espanyol, s’ha situat històricament al voltant dels 16.000 milions d’euros (el 8% del seu PIB). Això, malauradament, cada any es va repetint i engreixa el problema.

Segons Joan B. Casas, l’infrafinançament dels serveis públics de Catalunya prové del model de finançament autonòmic; del baix nivell d’inversió del govern espanyol a Catalunya i del model territorial de l’estat, que afavoreix la hipercapitalitat de Madrid. Insisteix a recalcar els beneficis derivats de la capitalitat de Madrid, que “s’estimen en uns 28.000 milions d’euros, un 11,7% del seu PIB, fet que, a més, li permet de practicar un dúmping fiscal enormement insolidari.”

Una de les qüestions cabdals en què es nota més el mal que fa a la societat la llarga durada de la situació que sofrim a Catalunya es reflecteix en l’índex de progrés social (IPS), que publica la Unió Europea. A Espanya, aquest índex va fortament correlacionat amb la disponibilitat de recursos públics per habitant (com més recursos públics disponibles, més IPS). En canvi, va inversament correlacionat amb el PIB per càpita, atès que les comunitats amb un PIB per càpita més alt, precisament, acaben rebent menys recursos públics per habitant.

Com a resultat, Catalunya surt fortament penalitzada amb la redistribució que es fa a l’estat espanyol, perquè ocupa el 76è lloc en PIB per càpita de les 240 regions europees objectes d’estudi i el 135è en l’IPS, fruit de la manca de recursos suficients. Aquesta correlació, en canvi, sí que es dóna a les comunitats forals del País Basc i Navarra, que gestionen recursos molt més abundants. El País Basc ocupa la 51a posició a Europa en PIB per càpita i la 48 en IPS. Com canvien les coses, amb un finançament o un altre!

Probablement, la comparació amb el País Basc és la més sagnant. Joan B. Casas ho té molt clar. “A igualtat de competències, el sistema foral dóna uns ingressos per habitant un 84% superiors als del sistema comú. El fet de disposar d’aquest 84% més d’ingressos permet al País Basc de dur a terme unes polítiques molt superiors a les que pot fer Catalunya.” Els comptes que surten no necessiten paraules. Fixem-nos-hi bé. Al País Basc, les despeses en euros per habitant són un 33% superiors en sanitat; un 54% en educació; un 170% en serveis socials; un 74% en cultura, i un 57% en habitatge. Això fa que els diners destinats en el benestar de cadascun dels seus ciutadans siguin un 57% superiors que en el cas dels catalans. I no parlem de les infrastructures o R+D+I, en què la despesa per habitant duplica i quadruplica la catalana.

El fet que Catalunya aporti al sistema de finançament comú dels serveis públics de l’estat 3.224 euros per habitant, però només en rebi 2.393, any rere any, ens ataca el sistema vital, perquè ens impedeix un creixement com cal i ens escatima una qualitat de vida d’acord amb allò que ens guanyem. Per entendre’ns, la xifra que rebem ens situa en la penúltima posició entre totes les comunitats de l’estat, tenint en compte el nivell de preus, en disponibilitat de recursos per habitant.

Finalment, Casas recorda el punt cabdal del manifest. “Catalunya ha de tenir la capacitat de recaptar i decidir sobre la destinació dels recursos que genera amb l’objectiu de potenciar la competitivitat de la seva economia i situar el benestar i el progrés dels seus ciutadans al nivell del seu esforç, sense eludir la col·laboració raonable en l’equilibri i solidaritat territorial.” I afegeix un fet que oblidem massa sovint, la qual cosa em sembla inversemblant. “La millora de la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya és d’interès de tots els catalans, amb independència dels seus posicionaments polítics”, conclou.

*El manifest ha estat subscrit, fins ara, pels col·legis professionals següents:

Col·legi d’Economistes de Catalunya, Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de Catalunya, Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona, Col·legi Oficial d’Òptics Optometristes i Òptiques Optometristes de Catalunya, Col·legi de l’Enginyeria Tècnica d’Obres Públiques i de l’Enginyeria Civil de Catalunya, Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya, Col·legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicació, Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya, Col·legi de Logopedes de Catalunya, Col·legi de Doctors i Llicenciats en Belles Arts i professors de Dibuix de Catalunya, Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya, Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona, Col·legi de Metges de Girona, Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona i Col·legi Oficial de Detectius Privats de Catalunya.

El manifest continua obert a noves adhesions, que es poden fer a la web d’Economistes pel Benestar.