(edit) *cuentus de terror*, Cassandra

Fa dècades, quan plantejava als espanyols tolerants (tolerants) la secessió de Catalunya em responien que no se’n podia parlar mentre el separatisme es mostrés terrorisme assassí. I els catalanets indepes callàvem i conreuavem un secessionisme que no fos terrorista assassí i, així, poder parlar-ne, enraonar-ne. Poder sentir-nos moralment mereixedors, per que les coses s’han de fer com cal, inclosos papers a les papereres.

 

Derrotada ETA, vaig tornar a plantejar raonable i raonadament als espanyols tolerants (tolerants) que els catalans volíem la secessió i que no érem uns terroristes assassins sinó fins i tot uns noviolents gandhians respectuosos amb tots els standards polítics, digues-li democràcia, drets humans, llibertats, ...

La resposta fou la desaparició de qualsevol reconeixement espanyol d’aquesta possibilitat, culminant amb una Constitució que explicita la garantia militar davant aquest plantejament.

Els indepes catalans havíem esperat dècades d’afirmació i demostració per a parlar-ne, i fer-ho com -ens havien dit que- calia.

Des de la (barroerament apresa) noviolència de masses i el discurs de la llibertat, el 3 d’octubre de 2017 els carrers foren nostres.

I, de cop, allò que, i sobretot com, s’havia de fer per a poder aconseguir en fons i forma un objectiu esdevenia raó per a negar la seva possibilitat.

 

El problema mai havia estat terrorisme sí terrorisme no. El problema estava, està, en la secessió, en l’afirmació d’un subjecte altre. No pas en assassinats i violència. Ans en els drets, la democràcia, en la llibertat.

I les lleis, la Llei, estava, està, per a preservar l’Estat, la Nació territori. No per perseguir criminals sinó dissidents.

El terrorista no era, és, l’assassí sinó el secessionista.

Cassandra, 31-I-24