no pot haver-hi democràcia si no hi ha demòcrates
- La bufetada de la presidenta del Tribunal Europeu dels Drets Humans va al moll de l’os del problema espanyol: no pot haver-hi democràcia si no hi ha demòcrates
Hi ha una constatació que ha esdevingut gairebé una consigna recitada i explicada amb entusiasme per gent de tot el món: una democràcia no funciona si no hi ha demòcrates. La raó és ben simple: en democràcia no es tracta tant de discutir sobre què es pot fer com de saber i assumir que hi ha coses que, simplement, no es poden fer si no volem fer-la perillar en el dia a dia. I aquest límit, si ets un demòcrata, el tens interioritzat.
Per això hi ha tantes diferències entre democràcies formals, que teòricament haurien de ser totes iguals. Hi ha democràcies que fan enveja, on tot va com una seda, i n’hi ha que són un ensurt permanent. En teoria, amb les mateixes regles, amb les mateixes lleis, amb les mateixes paraules solemnes inscrites en la constitució, amb el mateix esquema de funcionament. La diferència la fan els humans i el seu comportament diari.
Ahir en vam tenir una prova magnífica, grandiosa. Mentre a Espanya els jutges –el poder judicial– desafien i ataquen a la llum del dia el govern i el parlament per la llei de l’amnistia, provant d’impedir-la, la presidenta de Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) Síofra O’Leary va respondre així, amb contundència total, a una pregunta que hi feia referència: “Un jutge no pot prendre mai posició sobre un projecte de llei, perquè això seria interferir en el procés democràtic.”
Veges si és fàcil d’explicar-ho i d’aplicar-ho. Un jutge no pot prendre mai posició sobre un projecte de llei. Punt. No hi ha res més a discutir.
Perquè hi ha la separació de poders, sí, però també hi ha la jerarquia dels poders. Els jutges no les fan, les lleis, es limiten a aplicar-les. I solament poden aplicar les lleis que són vigents. Lleis que fan els parlaments, uns parlaments que no han de tenir cap entrebanc per a fer-les, exactament perquè són els parlaments i no els jutges els que representen la voluntat popular. Simple d’explicar, senzill d’entendre, comprensible. Excepte per als espanyols.
Fa anys, ja ho sabeu, que insistesc que aquest factor, l’absència de gent de tradició democràtica en els llocs de poder, és el problema d’Espanya. I també fa anys que dic que precisament aquesta és la gran raó per a guanyar la independència: que Espanya no és una democràcia homologable i fiable ni ho serà mai, perquè no hi ha demòcrates en el poder profund de l’estat. Ni n’hi haurà. La prova? Encara avui, passats gairebé cinquanta anys, hi ha franquistes enganxats dins el poder més profund, que fan servir constantment les armes que eren habituals durant la dictadura, però que són intolerables en democràcia. Per exemple, aquesta regla sòlidament feixista que la llei, especialment si es tracta de la unitat de la seua pàtria, passa per damunt de la voluntat popular. I si no han canviat en cinquanta anys no canviaran en cent.
I quan dic això pense que potser sí que els independentistes catalans hauríem de tornar a explicar poble a poble i barri a barri les beceroles de per què volem constituir un estat propi. Potser fins i tot amb més raó ara que tenim tants i tants casos –per culpa de la bogeria repressora del 2017– en què la resta d’Europa ens serveix de contrast evident i indiscutible. Un jutge no pot prendre mai posició sobre un projecte de llei, perquè això seria interferir en un procés democràtic. Mira que és nítid i clar. I fàcil d’entendre.