PRT, 02

EL PARTIT RADICAL TRANSNACIONAL, NOVEMBRE DE 2002.

 

-El Partito Radicale.

-El Partit Radical Transnacional.

-El 38è Congrés.

-Ginebra.

-Tirana.

 

El Partito Radicale.

Segons Lorenzo Strik Lievers1, el partit nascut entorn de Pannella –50’s/60’s- ha tingut sempre una perspectiva política mundialista que durant els 60 i 70 va quedar submergida en les batalles d’àmbit italià. L’antimilitarisme fou un dels pilars de l’activitat radical de l’época, però amb un enfoc que acabà enfrontant-se al pacifisme d’”esquerres” menat i/o instrumentalitzat pel PCI i derivats. Enfront d’aquest pacifisme còmplice s’elaborà el pilar fonamental pels radicals de la no-violència d’arrel ghandiana i el seu instrument favorit de lluita política: el satyagraha2. L’altre pilar fonamental de l’época fou l’anticlericalisme. L’éxit i consolidació de la presència cívico-política radical a Itàlia està lligada a batalles pels drets civils des d’aquestes dues posicions crítiques (objecció de consciència, divorci, avortament,...). I és en l’enfrontament crític amb l’esglèsia catòlica respecte al tema de l’avortament que, a finals dels 70, es planteja la “batalla contra l’extermini per fam en el món”, en la que el prestigi i presència conquerits aconsegueix reunir desenes de premis Nobel. D’ella s’en deriva un anàlisi i responsabilització respecte a la necessitat d’un “govern del món” i la garantia dels drets de les persones més enllà de la sobirania estatal.

Crec que es pot dir que va ser en primer lloc des de la reflexió al voltant d’aquesta experiència, de fonamental relleu en la seva biografia de no-violent, que Pannella arrivà a elaborar la seva proposta de transformar el PR en partit transnacional. De fet, s’en derivà el salt de qualitat en l’aprofondiment teòric expressat en el document votat en el Congrès extraordinari de 1981, i adoptat després com a preàmbul als estatuts del PR; document en el que ja es definia l’exigència d’arribar a una dimensió institucional supranacional i transnacional del fer polític i de la tutela dels drets, afirmant el “deure d’ingerència”, conjugant en aquesta òptica –amb una síntesi original- el rigor del dret amb el de la desobediència no-violenta a les lleis innjustes, i quasi fonamentant-los recíprocament l’un sobre l’altra.3

Així, en el 89 –any històricament dens- el PR es transforma en subjecte transnacional.

 

El Partit Radical Transnacional.
Strik Lievers en distingeix tres époques.

La primera, entre finals dels 80 i els primers 90, va ser la del “fer trobar persones d’Estats i apartenences polítiques diverses en una força política i respecte a objectius i opcions polítiques comuns en el pla dels àmbits de nivell supra i trans.nacionals relatius al “govern del món” i l’afirmació dels drets de les persones4, escollint com a prioritat estratègica la recerca de polítics i parlamentaris. Va ser un éxit centrat, però, quasi exclusivament –el cas tibetà és part, apart, de la història radical- en la cantera del exunivers soviètic, amb unes urgències i circunstàncies que provocaren que... “no s’aconseguí que l’organització així constituida esdevenís efectivament capaç d’una acció política organitzada i coordinada en diversos contextes nacionals. En resum: el PRT existia, sí, però ben lluny encara d’aquell ser que es volia que fos.”5

Afegeixo, per haver-ho viscut, que la immensa majoria de “representants” del centre-est europeu ho eren de “situacions ètniques subordinades”; des d’una nodrida delegació del Kosovo paral.lel que el molt ghandià Rugova havia organitzat a contrapèl del règim Milòsevic fins a un vellet que parlava en nom de la minoria polaca a Rumania que ajudava a caminar a un altre més vellet encara que ho feia en nom de la minoria grega del mateix Estat, passant per un poeta tàrtar del Volga, un pope rus de Letònia,... I ho afegeixo perque les expectatives de tots aquests representants no van trobar materialització en el projecte transnacional6; perque avui en dia es repeteix el fenòmen7 –amb extracció asiàtica bàsicament-; i perque crec que, des de la clàssica vissió anglosaxonna del Partit Radical, no s’ha fet suficient aprofondiment d’un tema que és inevitablement central per a aquells que pretenem actuar transnacionalment en política (caldrà receptar-los unes dosis de Kymlicka?).

 

En la segona, durant la major part dels 90, el PRT queda pràcticament congelat, deixant de reunir-se consells i congressos i esvaïnt-se les inscripcions no-italianes. Hi hagué un replegament estratègic sobre el front italià, amb moments de supervivència o desaparició. I, tot i així, aquesta època “ha estat contemporàniament la dels més extraordinaris èxits de la seva acció a l’escena política internacional. Es va del relleu de les inciatives radicals respecte a les tragèdies de l’exJugoslàvia, a l’admissió del PRT a l’ONU com a organització no governativa de primera classe... contribuent de manera obsolutament determinant a la creació primer dels tribunals internacionals ad hoc i després de la Cort penal permanent sobre crims contra la humanitat, així com a la moratòria internacional de la pena de mort.8

Passant pel conflicte entre potències que es desenvolupà a l’ONU al voltant de la temptativa de la Federació russa d’expulsar-ne el PRT. “Una força política tan exigua com consistentment organitzada, i fins i tot capaç, gràcies a l’acció d’un grapat de persones, d’inserir-se en el joc de la gran política internacional düent Estats grans i petits a escoltar la seva veu i a adoptar la línia per ella ideada i suggerida: una experiència feta possible per l’aplicació dels métodes i plantejaments de l’acció política elaborats i posats a prova per decenis a Itàlia a l’escola de Marco Pannella, al prestigi adquirit pel subjecte radical i al de, i a la capacitat, d’Emma Bonino, i de les realment poques persones que han treballat en aquest camp... la excepcional capacitat de fer feina d’aquest calvinià cavaller inexistent (el cavaller que no existia, però que tenia una extraordinària capacitat d’acció) que ha estat per molt de temps el PRT.9

Però si, “gràcies a l’acció del grapat de dirigents del PRT i de les organitzacions paral.leles “Non c’è pace senza giustizia”10 i “Nessuno tocchi Caino”11, aquestes batalles foren tan sòlidament situades a la taula de la política internacional, no es va aconseguir fer prendre cos a aquell subjecte polític dels ciutadans organitzats i coordinats per actuar en àmbit transnacional que, ja a la fi dels 80, els radicals havien jutjat indispensable per fer front als problemes de la humanitat contemporània per la via, i segons, la civilitat democràtica i no-violenta.12

I en condicions político-estatutàries de “contradictorietat insuportable”.

 

Des d’on s’arriba a l’actual tercera època, on “es tracta ben bé d’una altra cosa que no pas una operació de “regularització” formal de les condicions de vida del partit. La que s’està intentant és en tots els sentits una reformulació i refundació, en termes netament altres dels experimentats en el passat, de la perspectiva transnacional. És significatiu i revelador que hagi escollit d’assumir una part de directe protagonista en aquest procés Marco Pannella13; que havia estat l’ideador i promotor de la opció transnacional, però que després, a excepció d’algún moment i sobre aspectes específics, havia fins ara concentrat la seva acció política amb gran prioritat en el “front italià”.

Època amb l’objectiu d’”organitzar-se en el partit, al voltant d’un projecte i d’objectius polítics, de ciutadans de molts països que vegin en una dimensió transnacional de la política la possibilitat de realitzar els propis objectius, i en una organització transnacional no-violenta l’instrument per a poder-ho fer.

Des de la consciència de la “globalització”; i dels diversos punts de vista des dels que s’exposa el problema de com i si se la pot governar.

Amb el repte de “que la democràcia en tant qual està posada avui a prova: la de demostrar-se capaç de governar la globalització amb els seus propis instruments i métodes, o de veure’s definitivament qüestionada.14

 

El 38è Congrés.

Ginebra. Globalitzar la llibertat i la democràcia.

En mans d’una Direcció General Extraordinària que reconvoca consellers generals escollits 7 anys abans, el PRT s’autoemplaça a Ginebra (ben a prop del seu centre de gravetat socio-polític) amb un Pannella -en el centre de la política local italiana- absent, una Emma Bonino allunyada potser no només geogràficament del lideratge, un Olivier Dupuis “recolector” de causes radicals al Turquestan i l’Indoxina15, i una nova generació de líders sembla que covada en l’extraordinària actual representació europarlamentària. Amb quatre presidències específiques, un nebulós Senat coordinador dels subjectes radicals16, les delegacions de Brussel.les i Nova York, postures no coincidents respecte al retorn a la normalitat estatutària,...

1.-Ginebra és el Congrés dels uigurs17 i els montagnards18, mèrit d’un Dupuis que, sembla que força per lliure, simbolitza la pràctica transnacional concretitzada. L’anunci d’unes desenes d’inscripcions de montagnards exiliats als USA i la cessió de custòdia d’una bandera del Congrés Nacional del Turquestan Oriental al PRT –a Dupuis- vitaminitzen la transnacionalitat.

2.-Sembla que les bases italianes han anat desenvolupant una mala maror centrada en la idea “aportem només nosaltres recursos a un difús projecte extern quan a Itàlia passem per moments difícils”. Al juliol es constitueix Radicali.it com a subjecte autònom.

3.-El debat estatutari encallat, discrepàncies no explicitades públicament en la dirigència, un estat d’ànim introspectiu,...

Clam unànime -hi havia altra sortida?19- per un Salvador: tots els poders a Pannella!, l’absent.

Pannella arriba en l’últim moment. Accepta l’encàrrec, fa un discurs d’una hora que Wittgenstein hagués tingut dificultats en entendre i... el Congrés s’allarga sis mesos.

Tirana. Per una Organització Mundial de la/les Democràcia/es.

Intens treball de Pannella amb tota la classe política albanesa (el Congrés és un esdeveniment nacional). Intens treball de convocatòria i facilitació de desplaçament del poble radical. Enorme cost financer d’un Congrés en dues sessions. Tots els dirigents amb encàrrecs d’informes i aportacions. La introspecció esdevé extroversió.

L’eix central de la política transnacional és l’OMD, tema en el que es treballa en anàlisi i propostes estratègiques20, a aportar en la reunió de la Community of Democraties21 del 10/12-XI-02 a Seül, on Emma Bonino representarà també l’Estat italià.

Es don especial atenció transnacional als Balcans22, Àsia central, Indoxina i Txetxènia, el ministre de Sanitat del govern legítim de la qual és membre del partit i pogué participar en el Congrés via videoconferència23 –de la mà de Dupuis- i ser escollit conseller general com a cap de la llista més votada.

Pel que fa a campanyes, es reforça la iniciativa contra les Mutilacions Genitals Femenines i es recolza l’oposició al boicot del concurs de Miss Món a Nigèria (presència de Miss Eslovènia, Miss Itàlia, ...).

A contrapèl dels qui volien modificar els estatuts (conseller portuguès, dirigència jove?,...) es retorna a l’esquema clàssic de secretari-tresorer i a les persones que n’han exercit: Olivier Dupuis i Danilo Quinto24 (hi ha qui diu que en pèssima relació personal), amb presidència per Sergio Stanzani (primer i permanent colega radical de Pannella).

 

Presència i contactes establerts.

Al penjar un mes abans de Tirana el nostre projecte de moció a la web es generà l’atenció dels forumistes habituals. La versió en italià ha estat de llarg el document precongressual més consultat (v. Forum) i ha establert diàleg amb dos elements sembla que prou coneixedors i ficats en el món radical encara que no massa contents amb el procés en curs. Michelle Bosselli és el màxim animador del Forum, participant des de Glasgow (¿). I Irene Abigail Piccinini n’és habitual i sembla que part sòlida de l’Associació de Torí; que em remeté als torinesos presents a Tirana d’on va sortir la idea d’un “agermanament” amb visita (a la que es volia afegir al company d’habitació, de Roma, treballant crec que en premsa a NPWJ).

Estava una noia argentina, Malena Zingoni, que ha viscut a Madrid, que treballa a Brusel.les per un dels europarlamentaris radicals, i que és la connexió espanyoloparlant; amb domini de l’italià et al. Simpàtica, amb empenta i eficient...

He conviscut força amb el no sé si encara europarlamentari portuguès –pel PS- i reescollit conseller general, que és la veu pro canvi d’estatuts, en part al menys per les raons que motivaven la nostra moció.

Aquesta va córrer bastant i només la vaig retirar a darrera hora després de prou constrastos d’opinions i, sobretot, d’impressions amb el radical people. Al final em va semblar inadequada per presentar-la, però crec que, tant per la temàtica com per la referència Barcelona, va generar atenció i expectatives.

No sé si relacionada amb ella, Marco Capatto se’m presentà només veure’m a l’aeroport, a mig Congrés em plantejà incloure’m –en lloc previsiblement no electe- a una llista pel Consell General i em vingué a comentar, ja a l’aeroport de tornada, bàsicament que a les llistes hi havia renúncies i moviments i si estava en disposició, eventualment, d’entrar al CG –(¿)-.

Convivència amb el senador Xuclà –gran fan d’en Max!- i esposa, i pel que fa a Begoña, la de Madrid, confirmació i abundament de la seva condició d’obstacle més que no pas dinamitzadora de la radicalitat ibèrica, i no reescollida membre del CG.

 

 

BCN, 15-XI-02.

 

 

 

 

 

1 De la primera generació radical, professor universitari lombard; v. La scelta transnazionale, d’ara en endavant, LST.

2 Satyagraha: “aferrar-se a la veritat”. Davant la idea britanica de joc net –Índia preindependent-, rebuig no-violent a cooperar amb la injustícia, tornar-s’hi amb altres armes, desobediència civil en confrontació no-violenta menada pels satyagrahis. Ghandi: “el meu mètode de lluita no-violenta es troba al mateix estadi que l’electricitat a l’època d’Edison, encara cal refinar-lo i desenvolupar-lo.”

3 LST

4 LST

5 LST

6 “A les reunions radicals aquests participaven generalment intervenint exclussivament sobre qüestions de llur pertinença i interessos dels respectius països; en una perspectiva, en tot cas, tot just europea.” (LST)

7 A Tirana, com a novetats, aparegueren representants arvanites i/o chams que, entre la indiferència del Congrés, intervingueren presentant amb passió el seu cas. Gent a qui ningú fa cas, disposada a posar totes les seves –minses- capacitats on s’els escolti i, last but not least, amb greuges de fons reals.

8 LST

9 LST

10 Subjecte radical autònom promotor de la Cort Penal Internacional.

11 Subjecte radical autònom promotor de la Moratòria Universal sobre l’Aplicació de la Pena Capital.

12 LST

13 v. 38è Congrés.

14 LST –les quatre cites-

15 I deixant-se empresonar, europarlamentari, a Laos amb companys del partit i dissidents laosians.

16 No Peace Without Justice, Hands Off Cain, el PRT,...

17 L’étnia turcófona sempre resistent a la RPxina que habita la seva part occidental –Turquestan oriental o Xingiang-.

18 Étnies no vietnamites de l’interior del Vietnam.

19 Hi ha algú que gosi fer res autònomament –de Pannella- apart, el menys en part, de Dupuis i Bonino?

20 Suggerència de portar a Barcelona algú que exposi el tema. Si no Emma, gent com Carmen Colitti, fàcilment connectable.

21 Neix el 26/27 de juny de 2000 amb la Declaració de Varsòvia –disponible en espanyol-.

22 Quatre dies abans Pannella, Bonino i Dupuis rebien a Zagreb la més alta condecoració de l’Estat croata per llur actuació fa 10 anys.

23 L’Estat albanés no es volia trobar en la situació de Dinamarca dues setmanes abans.

24 Gestor des de fa molts anys d’una enginyeria financera radical que sembla haver funcionat. Joc amb les propietats del partit –la titularitat de les quals sembla generar algunes crítiques-, creació d’un call center dedicat a la “venda” d’inscripcions, comercialització de part dels serveis informàtics –Agorà- i mediàtics –RadioRadicale- del partit,... (v. docs D. Quinto))