PRT 2002

EL PARTIT RADICAL TRANSNACIONAL, NOVEMBRE DE 2002.

-El Partito Radicale.

-El Partit Radical Transnacional.

-El 38è Congrés.

-Ginebra.

-Tirana.

El Partito Radicale.

Segons Lorenzo Strik Lievers¹, el partit nascut entorn de Pannella –50’s/60’s- ha tingut sempre una perspectiva política mundialista que durant els 60 i 70 va quedar submergida en les batalles d’àmbit italià. L’antimilitarisme fou un dels pilars de l’activitat radical de l’época, però amb un enfoc que acabà enfrontant-se al pacifisme d’”esquerres” menat i/o instrumentalitzat pel PCI i derivats. Enfront d’aquest pacifisme còmplice s’elaborà el pilar fonamental pels radicals de la no-violència d’arrel ghandiana i el seu instrument favorit de lluita política: el satyagraha². L’altre pilar fonamental de l’época fou l’anticlericalisme. L’éxit i consolidació de la presència cívico-política radical a Itàlia està lligada a batalles pels drets civils des d’aquestes dues posicions crítiques (objecció de consciència, divorci, avortament,...). I és en l’enfrontament crític amb l’esglèsia catòlica respecte al tema de l’avortament que, a finals dels 70, es planteja la “batalla contra l’extermini per fam en el món”, en la que el prestigi i presència conquerits aconsegueix reunir desenes de premis Nobel. D’ella s’en deriva un anàlisi i responsabilització respecte a la necessitat d’un “govern del món” i la garantia dels drets de les persones més enllà de la sobirania estatal.

“Crec que es pot dir que va ser en primer lloc des de la reflexió al voltant d’aquesta experiència, de fonamental relleu en la seva biografia de no-violent, que Pannella arrivà a elaborar la seva proposta de transformar el PR en partit transnacional. De fet, s’en derivà el salt de qualitat en l’aprofondiment teòric expressat en el document votat en el Congrès extraordinari de 1981, i adoptat després com a preàmbul als estatuts del PR; document en el que ja es definia l’exigència d’arribar a una dimensió institucional supranacional i transnacional del fer polític i de la tutela dels drets, afirmant el “deure d’ingerència”, conjugant en aquesta òptica –amb una síntesi original- el rigor del dret amb el de la desobediència no-violenta a les lleis innjustes, i quasi fonamentant-los recíprocament l’un sobre l’altra.”³

Així, en el 89 –any històricament dens- el PR es transforma en subjecte transnacional.

El Partit Radical Transnacional.
Strik Lievers en distingeix tres époques.

La primera, entre finals dels 80 i els primers 90, va ser la del “fer trobar persones d’Estats i apartenences polítiques diverses en una força política i respecte a objectius i opcions polítiques comuns en el pla dels àmbits de nivell supra i trans.nacionals relatius al “govern del món” i l’afirmació dels drets de les persones”⁴, escollint com a prioritat estratègica la recerca de polítics i parlamentaris. Va ser un éxit centrat, però, quasi exclusivament –el cas tibetà és part, apart, de la història radical- en la cantera del exunivers soviètic, amb unes urgències i circunstàncies que provocaren que... “no s’aconseguí que l’organització així constituida esdevenís efectivament capaç d’una acció política organitzada i coordinada en diversos contextes nacionals. En resum: el PRT existia, sí, però ben lluny encara d’aquell ser que es volia que fos.”⁵

Afegeixo, per haver-ho viscut, que la immensa majoria de “representants” del centre-est europeu ho eren de “situacions ètniques subordinades”; des d’una nodrida delegació del Kosovo paral.lel que el molt ghandià Rugova havia organitzat a contrapèl del règim Milòsevic fins a un vellet que parlava en nom de la minoria polaca a Rumania que ajudava a caminar a un altre més vellet encara que ho feia en nom de la minoria grega del mateix Estat, passant per un poeta tàrtar del Volga, un pope rus de Letònia,... I ho afegeixo perque les expectatives de tots aquests representants no van trobar materialització en el projecte transnacional⁶; perque avui en dia es repeteix el fenòmen⁷ –amb extracció asiàtica bàsicament-; i perque crec que, des de la clàssica vissió anglosaxonna del Partit Radical, no s’ha fet suficient aprofondiment d’un tema que és inevitablement central per a aquells que pretenem actuar transnacionalment en política (caldrà receptar-los unes dosis de Kymlicka?).

En la segona, durant la major part dels 90, el PRT queda pràcticament congelat, deixant de reunir-se consells i congressos i esvaïnt-se les inscripcions no-italianes. Hi hagué un replegament estratègic sobre el front italià, amb moments de supervivència o desaparició. I, tot i així, aquesta època “ha estat contemporàniament la dels més extraordinaris èxits de la seva acció a l’escena política internacional. Es va del relleu de les inciatives radicals respecte a les tragèdies de l’exJugoslàvia, a l’admissió del PRT a l’ONU com a organització no governativa de primera classe... contribuent de manera obsolutament determinent a la creació primer dels tribunals internacionals ad hoc i després de la Cort penal permanent sobre crims contra la humanitat, així com a la moratòria internacional de la pena de mort.”⁸

Passant pel conflicte entre potències que es desenvolupà a l’ONU al voltant de la temptativa de la Federació russa d’expulsar-ne el PRT. “Una força política tan exigua com consistentment organitzada, i fins i tot capaç, gràcies a l’acció d’un grapat de persones, d’inserir-se en el joc de la gran política internacional düent Estats grans i petits a escoltar la seva veu i a adoptar la línia per ella ideada i suggerida: una experiència feta possible per l’aplicació dels métodes i plantejaments de l’acció política elaborats i posats a prova per decenis a Itàlia a l’escola de Marco Pannella, al prestigi adquirit pel subjecte radical i al de, i a la capacitat, d’Emma Bonino, i de les realment poques persones que han treballat en aquest camp... la excepcional capacitat de fer feina d’aquest calvinià cavaller inexistent (el cavaller que no existia, però que tenia una extraordinària capacitat d’acció) que ha estat per molt de temps el PRT.”⁹

Però si, “gràcies a l’acció del grapat de dirigents del PRT i de les organitzacions paral.leles “Non c’è pace senza giustizia”¹⁰ i “Nessuno tocchi Caino”¹¹, aquestes batalles foren tan sòlidament situades a la taula de la política internacional, no es va aconseguir fer prendre cos a aquell subjecte polític dels ciutadans organitzats i coordinats per actuar en àmbit transnacional que, ja a la fi dels 80, els radicals havien jutjat indispensable per fer front als problemes de la humanitat contemporània per la via, i segons, la civilitat democràtica i no-violenta.”¹²

I en condicions político-estatutàries de “contradictorietat insuportable”.

Des d’on s’arriba a l’actual tercera època, on “es tracta ben bé d’una altra cosa que no pas una operació de “regularització” formal de les condicions de vida del partit. La que s’està intentant és en tots els sentits una reformulació i refundació, en termes netament altres dels experimentats en el passat, de la perspectiva transnacional. És significatiu i revelador que hagi escollit d’assumir una part de directe protagonista en aquest procés Marco Pannella¹³; que havia estat l’ideador i promotor de la opció transnacional, però que després, a excepció d’algún moment i sobre aspectes específics, havia fins ara concentrat la seva acció política amb gran prioritat en el “front italià”.”

Època amb l’objectiu d’”organitzar-se en el partit, al voltant d’un projecte i d’objectius polítics, de ciutadans de molts països que vegin en una dimensió transnacional de la política la possibilitat de realitzar els propis objectius, i en una organització transnacional no-violenta l’instrument per a poder-ho fer.”

Des de la “consciència de la “globalització”; i dels diversos punts de vista des dels que s’exposa el problema de com i si se la pot governar.”

Amb el repte de “que la democràcia en tant qual està posada avui a prova: la de demostrar-se capaç de governar la globalització amb els seus propis instruments i métodes, o de veure’s definitivament qüestionada.”¹⁴

El 38è Congrés.

Ginebra. Globalitzar la llibertat i la democràcia.

En mans d’una Direcció General Extraordinària que reconvoca consellers generals escollits 7 anys abans, el PRT s’autoemplaça a Ginebra (ben a prop del seu centre de gravetat socio-polític) amb un Pannella -en el centre de la política local italiana- absent, una Emma Bonino allunyada potser no només geogràficament del lideratge, un Olivier Dupuis “recolector” de causes radicals al Turquestan i l’Indoxina¹⁵, i una nova generació de líders sembla que covada en l’extraordinària actual representació europarlamentària. Amb quatre presidències específiques, un nebulós Senat coordinador dels subjectes radicals¹⁶, les delegacions de Brussel.les i Nova York, postures no coincidents respecte al retorn a la normalitat estatutària,...

1.-Ginebra és el Congrés dels uigurs¹⁷ i els montagnards¹⁸, mèrit d’un Dupuis que, sembla que força per lliure, simbolitza la pràctica transnacional concretitzada. L’anunci d’unes desenes d’inscripcions de montagnards exiliats als USA i la cessió de custòdia d’una bandera del Congrés Nacional del Turquestan Oriental al PRT –a Dupuis- vitaminitzen la transnacionalitat.

2.-Sembla que les bases italianes han anat desenvolupant una mala maror centrada en la idea “aportem només nosaltres recursos a un difús projecte extern quan a Itàlia passem per moments difícils”. Al juliol es constitueix Radicali.it com a subjecte autònom.

3.-El debat estatutari encallat, discrepàncies no explicitades públicament en la dirigència, un estat d’ànim introspectiu,...

Clam unànime -hi havia altra sortida?¹⁹- per un Salvador: tots els poders a Pannella!, l’absent.

Pannella arriba en l’últim moment. Accepta l’encàrrec, fa un discurs d’una hora que Wittgenstein hagués tingut dificultats en entendre i... el Congrés s’allarga sis mesos.

Tirana. Per una Organització Mundial de la/les Democràcia/es.

Intens treball de Pannella amb tota la classe política albanesa (el Congrés és un esdeveniment nacional). Intens treball de convocatòria i facilitació de desplaçament del poble radical. Enorme cost financer d’un Congrés en dues sessions. Tots els dirigents amb encàrrecs d’informes i aportacions. La introspecció esdevé extroversió.

L’eix central de la política transnacional és l’OMD, tema en el que es treballa en anàlisi i propostes estratègiques²⁰, a aportar en la reunió de la Community of Democraties²¹ del 10/12-XI-02 a Seül, on Emma Bonino representarà també l’Estat italià.

Es don especial atenció transnacional als Balcans²², Àsia central, Indoxina i Txetxènia, el ministre de Sanitat del govern legítim de la qual és membre del partit i pogué participar en el Congrés via videoconferència²³ –de la mà de Dupuis- i ser escollit conseller general com a cap de la llista més votada.

Pel que fa a campanyes, es reforça la iniciativa contra les Mutilacions Genitals Femenines i es recolza l’oposició al boicot del concurs de Miss Món a Nigèria (presència de Miss Eslovènia, Miss Itàlia, ...).

A contrapèl dels qui volien modificar els estatuts (conseller portuguès, dirigència jove?,...) es retorna a l’esquema clàssic de secretari-tresorer i a les persones que n’han exercit: Olivier Dupuis i Danilo Quinto²⁴ (hi ha qui diu que en pèssima relació personal), amb presidència per Sergio Stanzani (primer i permanent colega radical de Pannella).

Presència i contactes establerts.

Al penjar un mes abans de Tirana el nostre projecte de moció a la web es generà l’atenció dels forumistes habituals. La versió en italià ha estat de llarg el document precongressual més consultat (v. Forum) i ha establert diàleg amb dos elements sembla que prou coneixedors i ficats en el món radical encara que no massa contents amb el procés en curs. Michelle Bosselli és el màxim animador del Forum, participant des de Glasgow (¿). I Irene Abigail Piccinini n’és habitual i sembla que part sòlida de l’Associació de Torí; que em remeté als torinesos presents a Tirana d’on va sortir la idea d’un “agermanament” amb visita (a la que es volia afegir al company d’habitació, de Roma, treballant crec que en premsa a NPWJ).

Estava una noia argentina, Malena Zingoni, que ha viscut a Madrid, que treballa a Brusel.les per un dels europarlamentaris radicals, i que és la connexió espanyoloparlant; amb domini de l’italià et al. Simpàtica, amb empenta i eficient...

He conviscut força amb el no sé si encara europarlamentari portuguès –pel PS- i reescollit conseller general, que és la veu pro canvi d’estatuts, en part al menys per les raons que motivaven la nostra moció.

Aquesta va córrer bastant i només la vaig retirar a darrera hora després de prou constrastos d’opinions i, sobretot, d’impressions amb el radical people. Al final em va semblar inadequada per presentar-la, però crec que, tant per la temàtica com per la referència Barcelona, va generar atenció i expectatives.

No sé si relacionada amb ella, Marco Capatto se’m presentà només veure’m a l’aeroport, a mig Congrés em plantejà incloure’m –en lloc previsiblement no electe- a una llista pel Consell General i em vingué a comentar, ja a l’aeroport de tornada, bàsicament que a les llistes hi havia renúncies i moviments i si estava en disposició, eventualment, d’entrar al CG –(¿)-.

Convivència amb el senador Xuclà –gran fan d’en Max!- i esposa, i pel que fa a Begoña, la de Madrid, confirmació i abundament de la seva condició d’obstacle més que no pas dinamitzadora de la radicalitat ibèrica, i no reescollida membre del CG.

BCN, 15-XI-02.

Afegeixo darrer apartat intervenció Michele Boselli –el de Glasgow- al Consell General de gener del 02:

I Liberali Europei in Scozia.

Concludo portando il saluto caloroso al Consiglio generale ed i migliori auguri di svolgimento di un proficuo lavoro da parte della Associazione dei Liberali Europei in Scozia, della quale mi onoro di far parte. Il concepimento di questo nostro soggetto politico risale a meno di tre mesi fa, il 26 ottobre, quando con l'amico Giuseppe Saccone ci siamo ritrovati a partecipare per la prima volta ad un congresso nazionale del partito liberal-democratico scozzese, al quale eravamo entrambi iscritti già da un anno ritenendolo tra quelli del Regno unito il più affine alle nostre sia pur differenti esperienze politiche precedenti.

La partecipazione a quel congresso ci diede l'opportunità di fare la conoscenza con numerosi esponenti del terzo partito britannico, compresi il suo leader federale Charles Kennedy e quello locale Jim Wallace, e sensibilizzarli sulla questione della sanguinaria occupazione russa della Cecenia distribuendo loro il relativo appello per il riconoscimento da parte dell'Unione europea della devastata repubblica caucasica. Durante quel congresso partecipammo anche al dibattito delle commissioni sulle droghe, da cui emerse la prevalenza di una posizione antiproibizionista, e sull'ambiente, più deludente per la sua impostazione meramente conservazionista. Soprattutto, però, potemmo stabilire dei contatti che oggi continuano su base regolare, portando i primi frutti, con i liberal-democratici di Glasgow e quelli dell'Inverclyde.

Nelle stesse ore di quel 26 ottobre il segretario del Partito radicale Olivier Dupuis ed altri quattro compagni radicali venivano arrestati nella capitale del Laos per avere pacificamente manifestato chiedendo al regime di Vientiane la liberazione di altrettanti dissidenti del movimento studentesco detenuti per la stessa ragione dal 26 ottobre di due anni prima, dei quali non si era più avuta e non si ha tuttora alcuna notizia. Come tutti sappiamo, l'inaudito atteggiamento del governo laotiano nel prolungare senza ragioni la detenzione in dure condizioni di un deputato del Parlamento europeo determinava una mobilitazione straordinaria del Partito radicale. Due settimane dopo venivano liberati i cinque radicali europei ma non i cinque leader studenteschi indigeni, per i quali si teme il peggio a causa delle condizioni carcerarie inumane constatate dai nostri compagni in quel Paese.

Quel giorno felice di sabato 10 novembre si teneva l'assemblea costitutiva della nostra associazione, con all'ordine del giorno i resoconti del sottoscritto sul Laos e di Giuseppe Saccone sul congresso dei liberal-democratici di due settimane prima; a questo proposito giungevano nei giorni seguenti le firme sull'appello-Cecenia di esponenti di questo partito tra i quali il deputato liberal-democratico al Parlamento scozzese Robert Brown.

La nostra seconda assemblea, una settimana dopo, dava il via a livello locale a quella che è stata finora la nostra campagna di maggiore successo: il digiuno del 24 novembre e primo dicembre per la partecipazione delle donne nel governo provvisorio afghano, che ha contribuito con successo a determinare l'inclusione nello stesso di Sima Samar e Suhaila Seddiqi.

Dei 71 cittadini e parlamentari del Regno unito che hanno digiunato il primo dicembre, i 36 residenti in Scozia furono coinvolti grazie alla nostra azione di informazione. Tra di essi, i parlamentari scozzesi Brian Fitzpatrick e Pauline McNeill (Labour), Nora Radcliffe e Keith Raffan (LibDem); e i consiglieri provinciali dell'Inverclyde Maxie Hill e Allan McGraw (LibDem) e Yvonne Robertson (Labour).

L'Associazione dei Liberali Europei in Scozia guarda al 2002 con lo spirito di continuare a coltivare gli eccellenti rapporti con i liberal-democratici scozzesi e con i radicali transnazionali inviando propri partecipanti ai congressi primaverili di entrambi questi soggetti politici.

I, posats a fer, una d’en Capatto:

23/09/2002 | LIBDEMs /RADICALS: MARCO CAPPATO, RADICAL MEP, INTERVENES IN THE LIBDEMs CONGRESS IN BRIGHTON

Marco CAPPATO, Radical MEP of the Lista Bonino, co-President of the Transnational Radical Party, will intervene tonight (9.45 - 11pm) in the Liberal Democrats' Party Conference in Brighton. The subject of the Conference session will be "Can Liberals be Radicals?" and will be introduced by Chris DAVIES, LibDems MEP.

Marco Cappato and Chris Davies have enacted civil disobedience actions in Stockport (Manchester) in December 2001 in order to demostrate the absurdity of drug laws and to campaign for reform - they will be judged on the 28th of October by the Manchester Crown Court. Marco Cappato intervened also at the LibDems Federal Congress of 9 March 2002 on the issue of drug laws reform, while Chris Davies took part to the Transnational Radical Party Congress in Geneva (Switzerland) last April deciding to become member of the TRP, then speaking at the TRP General Council in Rome of last July. They are now organising an Antiprohibitionist Conference on Drugs at the European Parliament (15th and 16th of October), that is the first step in a series of events aimed at the reform of the UN Conventions and Plans on Drugs. MEPs and MPs from all over the world have been invited to the Conference, along with international experts on the issue.

Other topics that will be dealt at the LibDems Conference session will be how the LibDems could be more "radical" in their policies and campaigns, and the Radicals' request for affiliation to the international and European Liberal organisations.


For more information:
office of Marco CAPPATO
tel 0032 2 2847496
fax 0032 2 2849496
mcappato@europarl.eu.int
www.radicalparty.org