cultura ainu en estat crítc

                        + viquipèdia <

vilaweb, 12-12-23

Ha estat un manga l’encarregat de fer que una gran part del Japó comenci a valorar una cultura autòctona que pràcticament ja s’havia extingit. Avui dia, hi ha tan sols uns 25.000 ainus reconeguts oficialment. Com a referència, hi ha més gent vivint a Santa Perpètua de Mogoda que no ainus a tot el món.

Probablement, l’estatística més alarmant és la que ens parla de la llengua. El 2017, un estudi fet pel govern local va constatar que només un 0,7% dels ainus enquestats seria capaç de mantenir una conversa en l’idioma dels seus avantpassats. El mateix sondatge estimava que gairebé la meitat de persones no serien capaces d’entendre res si escoltessin la llengua ainu, que ja es considera moribunda. De fet, tan sols es manté dret aquest dialecte, perquè els que es parlaven a les illes Kurils i a Sakhalín, dos territoris que avui són russos, ja fa temps que es van extingir oficialment.

Les dones ainus portaven tatuatges a la boca fets amb carbó de bedoll.

Aquest declivi general de la cultura ainu s’ha pogut veure en dos segles, d’ençà que el shogunat japonès de Tokugawa va adjudicar-se el sud de Hokkaido, l’illa principal més al nord de l’actual país i la llar d’aquest poble indígena. A partir d’aquell moment, la història dels ainus és d’opressió i assimilació. Violaven les dones i les forçaven a casar-se amb japonesos, al mateix temps que enviaven els homes a treballar a uns altres indrets del país durant llargs períodes. Això, afegit a la transmissió de malalties com la verola, van fer reduir la població ainu a xifres que en aquell moment eren mínims històrics.

Els punys dels ganivets (makiri) eren tallats a mà pels homes i els oferien a la dona amb qui es volien casar. Si ella l’acceptava, acceptava el matrimoni.

D’aleshores ençà, més i més japonesos, d’ètnia yamato, van arribar a Hokkaido, cosa que originà una forta assimilació de la regió amb la resta del país i arraconà gairebé fins a l’extinció els indígenes de l’illa. La percepció que els japonesos tenien dels ainus era plena dels estereotips que havia promogut l’annexió imperialista de l’imperi japonès a final del segle XIX. Els veien com a il·literats, dignes de les pitjors feines i, en definitiva, inferiors. Però ara sembla que aquesta imatge pot anar canviant per a molts japonesos. I, tot plegat, gràcies a un manga i el corresponent anime, l’adaptació en format de sèrie de dibuixos animats típica del Japó.

La freda illa de Hokkaido, llar dels ainus.

Golden Kamuy

Sapporo és una ciutat d’allò més interessant. La capital de Hokkaido em va rebre entre muntanyes i amb el fred característic de l’illa. Tot i tractar-se de la clàssica megalòpoli japonesa, amb grans gratacels i llums arreu, estava molt connectada amb el seu entorn. Del centre de la ciutat estant, es podien veure els cims que l’envoltaven. Essent un indret on impera el fred, era d’agrair que els principals atractius fossin els banys termals i els ramen, les típiques sopes de fideus japoneses.

Passejant pels carrers, em va sobtar trobar-me en unes quantes marquesines, pantalles i pòsters publicitaris uns determinats personatges d’un manga. Eren els mateixos que havia trobat a l’interior de l’illa, quan havia resseguit alguns poblats on s’intentava de revifar la cultura ainu.

Els dos protagonistes del manga. A la dreta, la noia ainu.

Eren els protagonistes de Golden Kamuy, un manga ambientat a Hokkaido a principi del segle XX, just després de la guerra russo-japonesa que es va acabar el 1905. En aquesta història, un soldat japonès es fa amic d’una noia ainu, que li transmetrà el coneixement ancestral del seu poble alhora que proven resoldre plegats l’enigma d’un tresor robat.

L’obra de Satoru Noda, que ha venut prop de trenta milions de còpies al Japó, és una mostra contínua dels coneixements ainus, que prenen valor capítol rere capítol. També tracta del racisme de l’època, amb un intent de crear empatia envers els membres d’aquesta ètnia. Però, sobretot, és una producció especialment acurada en termes històrics, cosa que no sol passar amb aquests productes, que han tergiversat imatges com les dels ninges o els samurais. Sense anar més lluny, Golden Kamuy comença en una batalla de la guerra entre els imperis rus i japonès, la del Turó 203, coneguda perquè és una de les més sagnants.

El característic tatuatge de les dones ainus, a Golden Kamuy.

Fins i tot s’hi pot sentir la llengua ainu, una proesa que s’ha aconseguit gràcies a la supervisió d’un lingüista especialitzat en aquest idioma, Horoshi Nakagawa. Alhora, un narrador s’encarrega d’afegir-hi context històric i cultural per a entendre millor les circumstàncies de l’època i els costums dels ainus. Tot plegat, juntament amb una trama addictiva i ben desenvolupada, han fet que Golden Kamuy s’hagi endut prestigiosos premis dins el món del manga.

Un grup d’homes ainus representat al manga, amb els vestits i les cases tradicionals.

D’ençà que se’n va publicar el primer exemplar, el 2014, i amb l’adaptació a l’anime el 2018, l’obra ha captat l’atenció de centenars de milers de persones de tot el món, la majoria del Japó. Moltes han restat captivades per la connexió dels ainus amb la natura, les seves habilitats a l’hora de pescar, caçar, navegar i crear obres tallades en la fusta. Això ha ajudat a canviar la perspectiva de molts japonesos i, en molts casos, a conscienciar-los sobre la necessitat de preservar aquesta cultura tan rica.

A l’esquerra es pot veure una representació d’una de les gàbies que feien servir els ainus per guardar-hi ossos bruns.

Sembla que aquesta és també la voluntat del govern japonès, que, després de segles d’opressió i assimilació, finalment va reconèixer els ainus com a població indígena del Japó el 2019, un reconeixement que els havia estat denegat d’ençà que el 1899 els havien declarat “antics aborígens”. En aquell moment, l’imperi japonès va apropiar-se les terres que històricament pertanyien als ainus, com també havia passat abans dins els Estats Units amb els pobles indígenes nord-americans. De fet, dies abans, viatjant pel Japó, havia arribat a sentir que els ainus eren anomenats “els indis japonesos”. Avui dia, continuen essent víctimes de racisme i discriminació, sobretot a l’hora de trobar una feina o de contreure matrimoni amb una parella japonesa.

Aquests darrers anys també s’han construït museus amb l’objectiu de preservar la cultura i la història d’aquesta ètnia. S’hi poden observar les chise, les cases tradicionals ainus, fetes amb fusta, fulles de bambú, palla, escorça d’arbre i més materials del bosc. Els poblats acostumaven a ser al costat d’algun riu o algun llac, perquè gran part de la seva vida es basava en la caça i la recol·lecta a la vora de l’aigua. Per això construïen grans canoes que els servien per a recórrer grans distàncies i també carregar la soia que plantaven.

El Museu Cultural Ainu de Nibutani, amb la representació d’un poblat tradicional.

Tot i les passes del Japó per a resoldre la preocupant situació dels ainus, aquests senten que els resta molt camí. D’una banda, reclamen que els tornin les terres que van colonitzar els japonesos sota les ordres de l’emperador Meiji sense compensació ni miraments. D’una altra, volen que el govern es disculpi pels crims comesos contra el seu poble i que siguin justs amb aquesta realitat històrica que s’omet, per exemple, en aquests museus. De fet, els polítics “centrals” continuen parlant del Japó com un país d’una sola nació i una sola cultura, i habitualment ho consideren la clau de l’èxit de Japó. Tot plegat demostra la distància que encara s’ha de caminar perquè aquesta població pugui sentir-se valorada per la resta de conciutadans i, per tant, perquè pugui sobreviure a una extinció que gairebé sembla inevitable.

Però no és pas tot perdut. I, per molt estrany que sembli, Golden Kamuy hi té molt a veure. Aquest manga ha acostat la història i la riquesa dels ainus a molts japonesos: els ha canviat la percepció que tenien sobre aquest poble indígena i ha fet que valoressin la diversitat cultural inherent i repudiada del Japó. La nova consciència popular, el canvi d’actitud del govern japonès i, fins i tot, l’arribada amb força de la intel·ligència artificial, que pot ajudar a mantenir i entendre moltes llengües en perill, són una petita font d’esperança per als qui encara valoren la riquesa cultural del planeta.