(edit) tremendu honor mancillado

a diferència de la Francesa, o la Gloriosa, la manca de revolució burgesa que donés inici a la Modernitat a Espanya, la condemna a mantenir la continuïtat dels valors tradicionals que sustenten una cultura política paldepallerada en l'honra.

Sobre d'aquest fonament primer, bàsic, el peculiar honor espanyol vesteix l'inefable esperpent carpetovetònic.
Le qüestió no és com el valorem, sinó si som capaços de (re)conèixe'l, d'entendre'l.
Un món tancat en una autoreferència interior, d'esquena als mars, una meseta aïllant talment la muntanya corsa, o el bosc rus.
Una mentalitat d'Imperi pietòs, que no compassiu. Dictador, ergo no enraonable. Vivent en l'evidència. Inasequible, doncs, al desaliento.

Només entenent-lo podràs dominar la relació mútua que imposa la geografia, la geopolítica, el territori. Ergo la, inefable, sobirania.
No es tracta de la Raó, de Kant, ans del Poder, de Maquiavel. De Sun Tzu.

4-12-23, Cassandra

---------------------------------------------------

Puigdemont retreu al PP que no es preocupava per l’honor d’Espanya quan l’ex-rei espanyol anava a Suïssa

  • Ha respost a les crítiques del PP a la reunió entre Junts i el PSOE a Ginebra

El president Carles Puigdemont ha retret al PP les crítiques per la reunió entre Junts i el PSOE a Ginebra amb la presència d’un verificador i els ha acusats de no haver-se preocupat per l’honor de l’estat espanyol quan l’ex-rei espanyol se n’anava a Suïssa. “No els vaig veure preocupats per l’honor d’Espanya cada vegada que el seu cap d’estat anterior anava a Suïssa”, ha piulat, i ha afegit que els populars van tenir moltes oportunitats de dir-hi alguna cosa, perseguir-lo, veure amb qui es reunia o exigir transparència.

També ha criticat la cultura política espanyola. “Qualsevol diria que en lloc de fer política som en un duel per una qüestió d’honor”, ha dit, i ha valorat que, en la cultura espanyola, l’atavisme hi és molt arrelat.

Finalment, ha acusat els polítics espanyols d’associar pactar amb l’adversari a un acte de feblesa, covardia, o traïció. “El pacte no té el prestigi social que lamentablement té la testosterona dels qui prometen vessar la sang per salvar la pàtria”, ha etzibat.

-------------------------------------------------

Qualsevol diria que enlloc de fer política som en un duel per una qüestió d’honor. Des d’aquest atavisme, molt arrelat en la cultura espanyola, orgull o humiliació esdevenen les dues úniques alternatives possibles. En la bombolla en què viuen (i escriuen, parlen, opinen) els “hidalgos” contemporanis, el pacte no té el prestigi social que lamentablement té la testosterona dels qui prometen vessar la sang per salvar la pàtria; per això associen pactar amb l’adversari —o l’enemic— a un acte de feblesa, o de covardia, o de traïció. Enlloc d’aquest orgull que l’enyorat Miquel Pairolí blasmava (“Deixeu l’orgull, agafeu la dignitat”), a mi em commou més l’èpica desinflamada de la Pau i Treva de Déu que el mestre Pau Casals va evocar en el seu memorable discurs a les Nacions Unides o la més prosaica del Sindicat Remença que va recollir el Memory of the World de la , què voleu que us digui. (PS: Per cert, no els veig veure mai gens preocupats per l’honor d’Espanya cada vegada que el seu anterior cap d’Estat anava a Suïssa, i mira que van tenir oportunitats de dir-ne alguna cosa, de perseguir-lo a veure amb qui es reunia, de què parlaven i d’exigir transparència. O de preguntar als ministres de jornada si en sabien alguna cosa…)
·
189m
Visualitzacions

 

-------------------------------------------------

Un antic ambaixador de Portugal a Madrid, Jose Tadeu da Costa Soares, diplomàtic amb experiència a l’ONU i la Xina, un home molt viatjat, un dia ho va resumir de manera genial, tot demanant prudència en l’ús de la font. Crec que ha passat prou temps per poder explicar el seu diagnòstic: “He donat moltes voltes a això d’ Espanya i Catalunya. Crec que estem davant una lluita, potser irresoluble, entre la supèrbia i la vanitat. Als portuguesos no ens interessa gaire aquest enfrontament. Tingueu present que al llarg del segle XX, el poder espanyol es va plantejar en tres ocasions la invasió de Portugal. Alfons XIII no va suportar la primerenca proclamació de la República Portuguesa el 1910, amb la consegüent sortida dels Bragança. Durant la Segona Guerra Mundial, Franco va suggerir a Hitler l’annexió de Portugal davant els equilibrismes de Oliveira Salazar amb els anglesos. El 1974, immediatament després de la revolució dels clavells, Henry Kissinger va fer sondejar Carlos Arias Navarro sobre una possible intervenció militar espanyola en el Portugal revolucionari, pla que alguns hereus del franquisme veien de molt bon grat, en la mesura que podia reforçar els seus lligams amb els Estats Units i assegurar un canvi polític molt controlat a Espanya. Comprendreu que ens en mantinguem molt distants”. La supèrbia del poder central davant la vanitat catalana. La sublimació de l’ Estat davant l’exageració sentimental de la societat civil. Un bon diagnòstic. (Enric Juliana, lavanguardia, 31-XII-2017)

Supèrbia vs Vanitat

O més radicalment,

Honor vs Dignitat