El dia que Macià va tornar de l’exili per ser president de Catalunya

Macià va fabricar la seva figura política a l’exili, i quan va tornar no era un simple diputat, sinó un heroi nacional

Per què Macià era a l’exili?

Gairebé vuit anys abans d’Orsay (15 de setembre del 1923), el general Primo de Rivera —amb el suport entusiàstic del rei Alfons XIII i del poder econòmic madrileny, basc i català— havia perpetrat un cop d’estat que posaria fi a mig segle de règim constitucional (1873-1923). Aquell nou règim es va lliurar a una persecució implacable contra el que, l’establishment espanyol, considerava els “quatre genets de l’Apocalipsi”: el separatisme (català i basc), el sindicalisme (sobretot l’anarquista), el dèficit i la guerra. Primo de Rivera no va poder acabar amb el separatisme ni amb el sindicalisme, va multiplicar el dèficit i va intensificar la guerra al Marroc. Però això seria una altra història. En canvi, aquell escenari repressiu explica per què Macià, fundador i diputat del partit independentista Estat Català, es va haver d’exiliar.

Com es va dimensionar la figura de Macià?

Macià va guanyar les eleccions municipals del 1931 amb la promesa de restaurar l’autogovern liquidat el 1714. Però aquell espectacular triomf electoral no era fruit de la capriciosa alineació dels astres. Macià, quan marxa a l’exili (1923), és un diputat més o menys conegut, però la seva popularitat és lluny de la de Puig i Cadafalch, Cambó i Batlle o Ventosa i Calvell, líders de la Lliga Regionalista, partit hegemònic a Catalunya des del 1907. Seria a partir del cop d’estat que la trajectòria d’aquests pols dibuixaria un camí radicalment oposat. La col·laboració de la Lliga amb el cop d’estat desprestigiaria el regionalisme monàrquic. Mentre que la lluita clandestina que —a partir del cop d’estat— practicaria l’independentisme republicà, el dimensionaria espectacularment entre la societat catalana.

Què va fer Macià durant l’exili?

L’actiu paper de Macià durant l’exili contrasta amb la desaparició de Puig i Cadafalch, també des de l’exili. Macià va ser un difusor incansable de la internacionalització de la nació catalana i de la causa independentista, i va impulsar diverses accions que serien decisives en el procés de dimensió de l’ideari independentista i de la seva figura política: la gira pels casals catalans d’Amèrica a la recerca de suports i de finançament per a la causa independentista (emissió de l’Emprèstit Pau Claris, 1925), la creació d’un petit exèrcit que havia d’encendre una revolució independentista (Fets de Prats de Molló, 1926) i la difusió del judici de París (la premsa europea va obrir, diàriament, amb el judici pels Fets de Prats de Molló, i la causa independentista catalana seria coneguda arreu del continent per primer cop a la història; 1927).

Macià i els republicans espanyols

A mitjans de 1930, el règim dictatorial ja tocava campanes de rèquiem. I els líders dels partits republicans espanyols a la clandestinitat es van reunir a Donostia per a coordinar l’enderroc de la monarquia i la instauració de la República. Seria l’anomenat Pacte de Sant Sebastià (17 d’agost del 1930). Mentre es preparava la reunió, l’independentisme català hauria pogut ignorar el que passava, pretextant que era un afer estrictament espanyol. En canvi, Macià va entendre que la República havia de ser una estació en el camí i va enviar un representant de l’independentisme a Donostia. Jaume Aiguader, d’Estat Català, i Manuel Carrasco i Formiguera, d’Acció Catalana, serien capaços de fer entendre als líders republicans espanyols que la República no seria possible sense restaurar l’autogovern català liquidat pel règim borbònic el 1714.

Signants del Pacte de Sant Sebastià. A l'extrem esquerre, plantat, Carrasco i Formiguera. A l'extrem dret, assegut, Aiguader / Font: Pinterest

Un retorn fugaç a Barcelona

Macià era un estrateg. I unes setmanes després de signar l’acord de Donostia va retornar a Catalunya. Volia comprovar, de primera mà, l’estat de maduresa de la situació política. Era el 24 de setembre del 1930, diada de la Mercè, i Macià, acompanyat per Jaume Aiguader i Ventura Gassol, va sortir a passejar per la Rambla. La premsa de l’època destacaria que la multitud el va aplaudir i el va aclamar. Més tard, mentre dinava a casa de la seva filla i el seu gendre, al carrer Provença, la policia espanyola protagonitzaria un patètic incident: l’obligaria a pujar a dalt d’un cotxe i a sortir de territori espanyol.  Macià va haver de tornar, precipitadament, a la seva residència de Brussel·les, però ja havia guanyat, perquè tot el que havia passat aquella diada de la Mercè del 1930 era el preludi del gran triomf electoral del 12 d’abril del 1931.

El retorn definitiu

Estació de ferrocarril del Nord. Barcelona. Diumenge, 22 de febrer del 1931. Després de posar els peus sobre l’andana, els fets se succeirien a una velocitat vertiginosa. Durant les setmanes següents, lideraria la creació d’una plataforma que havia d’agrupar les forces republicanes catalanes, independentistes i federalistes per a enviar la Lliga Regionalista a la paperera de la història. El 19 de març es formalitzava l’acord de creació d’Esquerra Republicana. El 12 d’abril guanyava les eleccions municipals a les principals ciutats de Catalunya. I el 14 d’abril proclamava l’Estat català dins de la Federació de pobles ibèrics (la restauració de l’autogovern liquidat el 1714). Aquell triomf era la victòria de Macià, més que la de la plataforma política. Era la victòria d’un home que havia passat de la categoria de simple diputat a la d’heroi nacional.

Eleccions, 12 d'abril del 1931. Macià i Companys / Font: Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya