*Lliures i iguals*, Xoán-Antón Pérez-Lema
Xoán-Antón Pérez-Lema
La Corunya. Dimecres, 4 d'octubre de 2023. elnacional.cat
El PP té assumit un discurs nascut de determinats portaveus i organitzacions socials de l'espanyolisme (Cayetana Álvarez de Toledo, Arcadi Espada, Hablamos Español, Societat Civil Catalana…) que conceben Espanya com una única nació de ciutadans “lliures i iguals” sense cap consideració a la seva pertinença objectiva o referència subjectiva a altres nacions (catalana, basca, gallega) o la es minories secularment discriminades, com els immigrants o el col·lectiu LGTBI. Per la qual cosa aquesta construcció teòrica reflecteix una única manera d'exercir la ciutadania, sense tenir en compte la identitat de la persona ciutadana, fet que anticipa el fracàs d'aquesta idea per a integrar la societat.
Perquè la identitat fonamenta la ciutadania. Kark Dahrendorff, des dels paràmetres del liberalisme progressista i de la dimensió social de l'economia, va advertir de la necessitat que els estats europeus moderns garantissin no només les llibertats individuals, sinó les llibertats de persona com a integrant d'una comunitat cultural i l'estricta neutralitat de l'estat respecte de totes elles. Vet aquí la seva teoria de l’"Estat nacional heterogeni", perfectament aplicable aquesta neutralitat de l'estat a l'estat plurinacional. I oposat, en qualsevol cas, a l'estat uninacional, unilingüe i basat en l'unionisme centralista que propugna l'espanyolisme.
Lliures i iguals? Les persones que tenim com a llengua pròpia el gallec, català o basc no som iguals en drets respecte dels que tenen per pròpia el castellà i no som prou lliures per a viure en gallec, català o basc a la nostra terra. Perquè la Constitució, defugint les solucions democràtiques de Bèlgica, el Canadà, Suïssa i Finlàndia d'oficialitzar totes les seves llengües, només va reconèixer l'oficialitat a tot el territori de l'Estat del castellà, minoritzant al gallec, català o basc a la mera oficialitat en cadascun d'aquests territoris autonòmics. La jurisprudència constitucional va agreujar aquesta definició impedint que els estatuts i les lleis autonòmiques equiparessin cadascuna de les seves llengües oficials amb el castellà quant a la seva obligació general de coneixement. Del resultat d'aquesta interpretació, els treballadors públics de l'administració de justícia i de l'administració de l'Estat (incloses l'Agència Tributària estatal i la Seguretat Social) no tenen l'obligació, llevat d'excepcions, de conèixer cap altra llengua que el castellà. D'altra banda, la jurisprudència contenciós-administrativa va eludir moltes vegades legislar obligacions de coneixement general i ús de les llengües diferents del castellà en el consum, empresa i contractistes i concessionaris de les administracions. Fins i tot el dret de parlar en gallec, català o basc en l'exercici de l'activitat laboral o professional està limitat o subordinat, a la pràctica, enfront de l'absoluta normalitat del castellanoparlant quan opera en tots aquests àmbits.
Ser lliures i iguals? Només serà possible garantint que tota la ciutadania de l'Estat, també la que parla llengües diferents del castellà i refereix altres identitats nacionals o culturals, exerceixi igual en drets als “españoles y mucho españoles”.
