dèficit fiscal 2020, 21.000M; 2021, 22.000M; 2022? ...
Modest Guinjoan
Barcelona. Dissabte, 23 de setembre de 2023. elnacional.cat
La publicació aquest dilluns passat de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central no ha fallat a la cita anual. Fa un any, en aquestes mateixes dates, es van aportar les dades relatives a l’any 2019 i ara s’han aportat les del 2020 i 2021. Les xifres de la balança confirmen el de sempre, però agreujat.
Recordem que l’exercici mesura l’aportació de diners per part catalana a l’estat espanyol i la despesa que fa l’Estat a Catalunya. El càlcul, elaborat pel Departament d’Economia i Hisenda, segueix una metodologia dissenyada i contrastada per economistes experts des de fa una pila d’anys, amb la circumstància que l’Estat cada vegada dona menys informació territorialitzada. Això vol dir haver de calcular algunes partides a base d'informacions que abans es disposaven i de fer alguns supòsits. Tanmateix, el gruix de la informació (un 80%) ve territorialitzada, de manera que el resultat es pot dir que és altament fiable i que es correspon amb la realitat.
Les dades resultants de l’exercici posen en relleu un dèficit de 20.772 milions d’euros el 2020 i de 21.982 milions el 2021. Per tenir una referència al voltant del que signifiquen aquestes xifres amb tants zeros, s’acostuma a relacionar amb el PIB (suma de tot el que ha produït el país en un any determinat), i en aquest cas dona que el dèficit fiscal va equivaldre a un 9,8% del total produït a Catalunya el 2020 i un 9,6% el 2021. Com que des del 1986 la mitjana de dèficit és del 8,2%, vol dir que en aquests darrers dos anys estem amb un dèficit pràcticament del 20% superior a l’històric.
L’espoli fiscal es perpetua, a part de per la nostra feblesa política, pel fet que el país té un mínim de necessitats bàsiques cobertes que socialment s’accepten com a normals, sense considerar que les podríem tenir molt més ben cobertes
Una altra referència més propera i fàcil d’entendre és relacionar el dèficit amb la població, què li toca de mitjana a cada català pel fet de viure en un país que aporta molt més a l’Estat del que aquest li retorna. Les xifres del 2020 i el 2021 ens venen a dir que cada català rep anualment de l’Estat 2.750 euros de menys dels que ha pagat. Aquests diners no els tindria a la butxaca, sinó que se’n beneficiaria amb millors serveis educatius, sanitaris, de transport públic, etc. o amb millors infraestructures.
De la relació econòmica de l’Estat amb Catalunya respecte a la despesa, resulta significatiu distingir entre allò que és obligatori (com ara les pensions, que s’han de pagar es vulgui o no es vulgui, sense distingir territoris) del que són despeses discrecionals (que són facultatives de qui té els diners). Doncs del total de les despeses mitjanes de l’Estat el 2020 i 2021 a Catalunya, que van ser de 52.500 milions d’euros, 38.500 (un 73%) corresponen a prestacions de la Seguretat Social. Aquí l’Estat (per sort per a Catalunya) no hi té cap marge de maniobra. On sí que en té és en la despesa del 27% restant, i aquí és on es genera el gruix del maltractament econòmic que rebem. Sort que el govern de l’Estat en aquests anys era un govern amic dels catalans, que si arriba a ser-ne enemic...
L’actualització de la balança fiscal ve a confirmar el que tothom sap, el que tothom diu i el qui té el poder de canviar-ho no en fa cap cas. Vegeu, si no, la revisió del sistema de finançament, caducat des de fa prop de 10 anys. Amb la situació que se’ns descriu en el document del Departament d’Economia plou sobre mullat. Podríem esplaiar-nos en els motius que ajuden a explicar el tracte que rebem per part de l’Estat, tot dient que respon a una relació extractiva, a la pressió política de les regions més pobres, a la voluntat de redistribuir, a la complicitat dels polítics catalans dels partits que manen a Madrid, a l’animositat en contra de Catalunya, a la conformitat dels agents socials (patronals i sindicats), a la impotència dels partits catalans davant el monopoli de la força (legal, judicial i de seguretat) per part de l’Estat, i altres. Tot això ha estat dit infinitat de vegades i és bo recordar-ho. El fet és que som on som, i hi estem instal·lats de manera estable.
Aquests més 5.000 euros que cada català ha deixat de percebre entre 2020 i 2021 (com hem dit, sobretot amb serveis públics) són difícils de percebre de manera individual en la nostra vida quotidiana. Potser per això no hi ha cap rebel·lió general. En el fons, l’espoli fiscal es perpetua, a part de per la nostra feblesa política, pel fet que el país té un mínim de necessitats bàsiques cobertes que socialment s’accepten com a normals, sense considerar que les podríem tenir molt més ben cobertes. Per exemple, amb menys alumnes per aula, amb menys llista d’espera en les operacions, amb un sistema de rodalies modern, amb millors serveis als pobles petits, i mil altres exemples.
I en la realitat, a Madrid els importa un rave la millora de serveis (i en definitiva del benestar) a uns catalans tan productius com conformistes. Si us plau per força.
