País Valencià
...D’ençà dels anys setanta del segle passat al País Valencià la violència espanyolista ha estat brutal i incomparable a la que ha rebut cap altre territori dels Països Catalans. Morts, atemptats, agressions constants, bombes, prohibicions, insults, atacs legals… Ho han fet tot per impedir la normalitat del país i de la llengua catalana. I ara voleu dir que hauríem d’acceptar la seua estratègia eterna de dividir-nos, oblidant i tirant al fem tot el que s’ha treballat i lluitat aquests anys?
Perquè cal recordar que els anys vuitanta la Universitat de València –i les altres– van resistir com uns autèntics herois i van afirmar la llengua catalana en els seus estatuts, sense acceptar subterfugis ni concessions a la irracionalitat i la vulgaritat, enfrontant-se als tribunals i a la política i assumint amb dignitat el seu paper de far intel·lectual i social. Aquella batalla, que té noms i cognoms en persones digníssimes, va ser una magnífica continuació del propòsit d’enaltiment de la raó que Joan Fuster ens va inocular als valencians en la que jo crec que és la seua màxima aportació personal.
D’ençà dels seixanta, d’ençà del moment en què Fuster rebenta l’apatia històrica del vell regne, al País Valencià s’han dibuixat nítidament dues civilitzacions –tots els països tenen dins seu dos països, però els valencians tenim dues civilitzacions. L’una, catalana, europea i europeista, enlluernada per la raó, rigorosa i il·lusionada en fer de la nostra aquella “pàtria lluminosa i alta” –quin projecte polític més bonic!– que cantava l’Estellés. L’altra, espanyola, embrutada pel rot i el pet, vulgar, destinada a ofrenar noves glòries i callar davant Madrid, intel·lectualment tavernària, una nul·litat de projecte.
Si ara, després de tants anys i tantes batalles, després de tanta clarificació, algú vol fer el trànsit de l’una a l’altra per por de dir les coses com són, per cansament personal o perquè assumeix que la raó i la ciència ja no importen en el món d’avui, ja s’apanyarà. Però amb mi que no compten per aquest enterro.
PS1. En aquesta dinàmica embogida dels darrers dies, un altre factor lamentable ha estat la posició de gent del Principat que es permet de parlar del País Valencià –sovint sense conèixer-lo de res o a base de pobres anècdotes personals– amb una arrogància i una prepotència que ens fa molt de mal a tots. Com si els valencians fórem uns subordinats seus, com si no fórem uns i mateixos, uns iguals. Demane una reflexió també al respecte i agrairia molt, un dia com avui, que els amables subscriptors i contertulians d’aquest diari m’estalviarien la pena i la vergonya d’haver de llegir segons quins comentaris.
28-8-23, vilaweb, Vicent Partal