les Òrcades davant els seus futurs

Les Òrcades, Andorra com si diguéssem
El govern britànic diu que serà molt difícil d’impedir que les Òrcades canvien d’estat, com sembla que volen, i se’n vagen a Noruega, perquè això no seria un procés d’independència sinó tan sols una reconfiguració de les fronteres de dos estats. Curiós

Les Illes Òrcades discutiran avui una proposta en el seu consell de govern per a explorar “formes alternatives de governança”. Les Òrcades són el segon arxipèlag més al nord de la Gran Bretanya i formen part d’Escòcia, tot i que els habitants d’aquestes terres no se senten majoritàriament escocesos. En total són unes dues-centes illes de les quals vint són habitades per unes vint mil persones. Per damunt encara hi ha les Illes Shetland.

Tant les Òrcades com les Shetland han estat històricament unides als països escandinaus i, en concret, ara tenen una forta relació amb Noruega. Les banderes d’aquests dos grups d’illes, per exemple, es basen en la creu escandinava, en un senyal inequívoc del seu alineament històric, cultural i social.

En tots dos arxipèlags el no a la independència d’Escòcia es va imposar en el referèndum del 2014, tot i que no precisament per la voluntat de mantenir unit el Regne Unit. Més aviat fou un vot d’autoafirmació d’identitat pròpia. Una autoafirmació que es fonamenta molt en la llunyania de Londres. Els escocesos ja ho fan, això, també –quan Alex Salmond va entrar al parlament de Londres per primera vegada, entre els papers oficials que havia d’omplir hi havia la pregunta de quina estació de tren tenia més a prop de la seua residència i ell en va posar una de Noruega–, però en el cas de les Òrcades la sensació d’allunyament allà dalt, a la mar del Nord, és molt compartida.

Tant que ara el seu president, James Stockan, ha activat un procés per a explorar aquestes “formes alternatives de governança” que significarien bàsicament abandonar el Regne Unit en la recerca d’unes altres opcions. Stockan creu que el millor camí que podrien triar les Òrcades, que són només a setze quilòmetres de la punta d’Escòcia, seria passar a formar part de Noruega com un territori autogovernat, però no descarta l’opció de Dinamarca si poguessen tenir el nivell d’autogovern que tenen les Fèroe, les illes que hi ha per damunt de les Shetland. O fins i tot creu que les Òrcades podrien esdevenir una possessió de la corona, personal, com ho són les illes anglonormandes.

Hi ha qui pot considerar que és una proposta pintoresca i fora de lloc, però té tres components interessants. El primer és que encaixa en el marc d’això que gent com el professor Timothy W. Waters teoritzen, sobre el dret que hauria d’existir de modificar les fronteres sense haver de fer cap justificació historicista ni ètnica, simplement per a millorar la governabilitat.

El segon és el joc de matrioixques que es crea, car parlaríem d’un país (les Òrcades) que vol separar-se d’un país (Escòcia) que vol separar-se d’un altre país (el Regne Unit). L’independentisme escocès sempre ha anat molt en contra de qualsevol moviment sobiranista a les Òrcades i les Shetland, però, com explica precisament Timothy W. Waters en aquella entrevista a VilaWeb, això no és prou coherent.

I el tercer component interessant, i el més desconcertant ara per ara, és la reacció del Regne Unit. Així com amb el cas de la independència d’Escòcia la posició de Londres és de tancament total, ara hi ha hagut una reacció tímida, perquè expliquen que, “tècnicament parlant”, no seria un procés d’independència, sinó un canvi d’estat, i això és molt més difícil d’atacar, segons fonts del govern.

Evidentment, també hi ha el fet, segur, que no és igual Escòcia que les Òrcades, ni per dimensió, ni per importància, però la reacció londinenca no deixa de cridar l’atenció. Fa anys Quim Monzó, en una de les seues genialitats, va proposar que la Generalitat declaràs la guerra a Andorra i es rendís immediatament. No és un capsa de Pandora que es puga obrir a la babalà, i els andorrans no tenen gens de ganes de complicar-se la vida, però què passaria, pregunte, si la Diputació de Lleida demanàs d’integrar-s’hi? Rieu, primer, tant com vulgueu, però després penseu-hi.

4-7-23, vilaweb, Vicent Partal