*la via caòtica a la independència*, Vicent Partal

Com és públic i notori, a Catalunya hi ha ara mateix una exuberància d’idees i propostes que intenten de superar l’actual fase d’estancament del procés d’independència.

Ja fa temps que l’Assemblea Nacional Catalana va fer el primer pas important proposant la creació d’una llista cívica a les eleccions al parlament, quan encara Junts era dins el govern amb Esquerra. I crec que podem convenir tots que la proposta, i l’amenaça òbvia que conté, va ser una de les claus que van portar les bases de Junts a inclinar-se per eixir del govern –també hi va ajudar molt el discurs del president Puigdemont aquell Primer d’Octubre i l’error del president Aragonès posant-se contra la manifestació de l’Onze de Setembre.

L’ANC continua impulsant la llista cívica. Dissabte va fer un pas endavant en aquesta direcció a Girona. Però ara ja no està sola, en l’intent de demostrar el descontentament popular. Hi ha, si més no, que jo sàpiga, dos intents més de crear llistes cíviques paral·leles, que, si bé no tenen el pedigrí ni la capacitat de convocatòria de l’ANC, poden fer soroll. I hi ha partits diversos, fets o en preparació, que poden provar de capitalitzar l’evident descontentament popular.

És el cas de la CUP, que va perduda en termes general, però que ha estat capaç de bastir un acord exemplar, un autèntic raig de llum, a Girona entorn del seu candidat i ara batlle, Lluc Salellas. És també el cas, molt inflat per les circumstàncies, d’Acció Catalana i els altres grups ideològicament semblants. És també el cas de, si més no, dos grups més de gent de base que treballen fa mesos per confluir i crear un partit amb la voluntat de trencar amb els actuals i presentar-se a les eleccions. I n’hi podria haver més encara les setmanes o mesos vinents –Clara Ponsatí ho va explicar bé quan va dir en una entrevista a VilaWeb: “L’abstenció reflecteix que hi ha necessitat d’organitzacions polítiques noves.”

L’abstenció, precisament, i el vot en blanc i el vot nul, encara han obert un altre camp de joc. Gent que reclama foc nou a còpia de deixar radicalment sense feina els dirigents actuals, que entén que ara cal no votar-los, no votar sobretot Esquerra i Junts, per castigar la seua actuació política. O, fins i tot, en els casos d’una defensa més elaborada de l’abstenció política, per a desespanyolitzar el país a còpia de no participar en les institucions d’allà.

I per si encara no en teníem prou, hi ha els partidaris de fer un cens nou a partir del qual organitzar la nació, aquells que s’organitzen al marge de tot i sense cap voluntat política de participar en les institucions, o el Consell de la República, molt aturat darrerament, però que ha aconseguit fites importants, com ara l’elecció de l’Assemblea de Representants.

He dit “exuberància” per a definir el panorama i espere que amb aquesta pinzellada, que no és de cap manera exhaustiva, s’entenga què volia dir. El país bull, literalment, ple de projectes, ple d’idees, ple d’il·lusions. Ple de ràbia també, per què no? Hi ha una trama humana enorme, que no és legítim de menystenir, que a cada barri, poble i ciutat discuteix acaloradament sobre què cal fer per reprendre la confrontació amb Espanya i rematar la proclamació del 2017.

Els partits tradicionals, i molts altaveus periodístics seus, s’ho miren tot amb displicència, convençuts que no faran res i que d’aquest magma tan intens no n’eixirà res que puga ser una amenaça real a l’status quo actual. I la veritat és que la diferència de recursos, de capacitats, d’organització entre els partits polítics parlamentaris i la resta de grups és enorme. Ni tan sols l’ANC no té avui la capacitat de comparar-se amb cap.

Però els partits s’equivoquen quan pensen en totes aquestes iniciatives com si parlàssem de competidors electorals i prou. Quan només fan el càlcul sobre si algun els podria prendre diputats o batllies. Perquè l’independentisme caòtic és molt més que un competidor electoral.

I n’ha estat una prova ben clara precisament l’abstenció a les eleccions municipals, una reacció que circulava de boca a orella de feia mesos –que jo he sentit formular-se en multitud d’actes– i que ha pres forma liderless, que en diuen els americans, és a dir, sense que ningú se’n puga atribuir el mèrit. Sense líders. Simplement a partir de la coincidència de la intel·ligència emocional de molta gent.

I em sembla que no cal explicar que gros que ha estat l’impacte que ha tingut l’abstenció en el panorama polític català. Fins i tot vam sentir ahir Gabriel Rufián proposar ara un pacte entre ERC, Junts i la CUP a Madrid per acordar un “preu que siga alt” a Pedro Sánchez. A Esquerra, es veu que no han entès encara que l’abstencionisme en realitat no vol posar cap preu, sinó que vol que Pedro Sánchez no siga investit i, si és possible, que es cree el caos a Madrid. Però, dit això, el gest de Rufián és ben significatiu. Tres-cents mil vots menys pesen molt.

I ací arribem al cap del carrer. Molta d’aquesta gent que mira de superar l’actual fase d’estancament del procés d’independència es mou precisament perquè ha perdut tota la confiança en els partits tradicionals i en els seus líders. Alguns consideren directament traïdor i venut qualsevol qui no pense com ells. I molts qüestionen que gent com Trias, Maragall, el president Aragonès o el president Puigdemont i tot siguen independentistes. De fora estant, i mirat amb ulls crítics, sembla una gran gàbia de grills. I ho és. Però això no vol dir que no puga funcionar.

Pot funcionar de tres maneres. La primera seria completament al marge de la política. Amb 50.000 vots no entres al parlament, però amb 50.000 persones pots fer la revolució i ja vindran darrere els partits. També pot passar –ningú no està en disposició de negar-ho, això– que algun d’aquests moviments o grups acabe trobant la manera de fer un forat multitudinari i canvie completament la dinàmica política del país. Però, fins i tot si no passàs res d’això, tot aquest Cafarnaüm encara podria funcionar i ser útil al país per la pressió que implica sobre l’establishment, pel qüestionament de les seues polítiques, per la subversió. I ho torne a dir: ja ha passat...

20-6-23, vilaweb