QUI / QUÈ / COM

M'agrada allò (que a mi em sembla) que tenen en comú Kierkegaard i Nietzsche.
I el regent campechano certifica que soc (s'és?) antropòleg, paraulota que sempre m'ha referit a foscor, vici i al que sigui que sigui el contrari de perdició.
Enyoro els mestres; Camus i els Chemirani, Geertz i Pedrito Díaz (i en Gato!). Fora de na Guillermina i n'Ovidi, mai m'han agradat els novacançonaires, però sí, i molt, Lone Star. I Frank Zappa.
Passada la dècada del prussès i vist el panorama, els que n'erem crítics (amb l'estratègia, no pas amb l'objectiu), distants, fórem inconseqüents, ...o potser covards (el pujolisme era -és- tan implacable com el seu precedent immediat, també baixet i amb mala llet).
En tot cas, no es guanya cap batalla política sense, i no només, una sòlida cultura política que aporti els criteris òptims de decisió. I no la tenim. Ni la busquem. Satisfets i cofois de la ignorada ignorància, sostenint-la i no esmenant-la.

O potser sí, potser sí que cal esmenar i no sostenir el conjunt de mites, cuentus, prejudicis i mancances que conformen la identitat política catalana. Potser sí, que mantenim un Parlament de la srta. Pepis, un Govern Súper3, i ens manca la llei. La pròpia.

I, al bar, demanem una de braves, ...però que no piquin!

D'aquells llots, aquests carallots,
el pitjor dels llasts que té
la conquesta d'un Estat propi.
Tant fa el què, amb el com n'hi ha prou
per a fer ineluctable no ja la -digna- derrota
sinó el -estúpid- fracàs.